Hi ha alguna fórmula clau per fer d’una obra narrativa un best-seller, un clàssic que no es marceixi amb el pas del temps? Hi ha una condició sine qua non perquè sigui objecte de veneració i gaudi en l’imaginari de generacions i generacions? Té la narrativa una estructura o trucs que la fan infal·lible? És predictible l’èxit d’un relat i és universal el patró que eleva una obra a la categoria de clàssic? En el món occidental i occidentalitzat, ens diu l’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol, indubtablement la resposta és sí.

 

És innegable que l’autor de Victus sap construir relats que captiven i esdevenen èxits de vendes: de la seva primera novel·la, La pell freda (2002) va vendre més de 800.000 exemplars i va ser traduïda a 37 idiomes. I precisament les dificultats amb què s’ha trobat per no establir prèviament les normes d'aquest tauler de joc que és l'articulació d'una història novel·lada l’han empès a escriure un tractat de com estructurar un relat perquè atrapi lectors i lectores. Un mapa per a novel·listes de nova fornada o sense mètode.

 

Però... una fórmula magistral on queden pautats els girs argumentals, les frontisses, les microhistòries dins de la història, amb un esquema tan prefixat, ¿no encotilla i resta originalitat al fet narratiu, no mutila la creativitat? Defensa l’autor que no. De la mateixa manera que Messi, Rafa Nadal o LeBron James brillen en les seves disciplines esportives –no malgrat, sinó– perquè hi ha unes normes preestablertes, un reglament que dona sentit i ens fa comprensible el seu talent.

 

Si es tractés d’una boutade o d'una simple provocació a l’espera de ser refutada, l’autor s’hauria pres massa molèsties. I la seva tesi és més que versemblant. Presenta una fórmula que desgrana aquella famosa tríada plantejament-nus-desenllaç amb la voluntat de respondre a la pregunta de per què ens sedueixen algunes històries (literàries, cinematogràfiques o orals) i per què d’altres ens resulten tedioses. L'expectativa i resolució dels interrogants que es plantegen en cada història (o històries dins de la història) n'és el factor determinant.

 

La proposta de Sánchez Piñol d'establir una mecànica del relat, de l'art literari, prové d'una tradició amb voluntat quasi científica de fixar les pautes que regulen satisfactòriament les nostres emocions quan entrem en contacte amb una obra. I és que sempre ens ha seduït desxifrar quin engranatge matemàtic remou indefectiblement la nostra ànima a través de l’art. Vassili Kandinski va relacionar color i so en els seus quadres, la unió de dues percepcions, la visual i l’auditiva, en un fenomen anomenat sinestèsia. Així, per exemple, el blanc representava la pausa musical, l’absència de so; el blau, introvertit, equivalia a la flauta, el violoncel o el contrabaix, en funció de la tonalitat, i el verd, la tranquil·litat, un violí sense estridències. En definitiva, pretenia cercar la bellesa de la creació a través d'un context adequat.

 

En els darrers temps, aquesta passió per establir una lògica de la creació artística ha fet fortuna amb experiments on la inspiració queda en mans de xips i bytes. Muses i algoritmes ja es van amistançar quan Joan Brossa, fascinat per les noves tecnologies, va propiciar als anys setanta que un ordinador IBM 1130 escrivís La sextina cibernètica, una mena de “poema proveta” que emulava l'experiment pioner de l'informàtic alemany Theo Lutz l’any 1959. Amb el desenvolupament de la intel·ligència artificial la temptació ha estat certificar si hi ha una fórmula magistral per garantir que un llibre esdevingui best-seller o obtingui premis literaris i que un hit musical seguint patrons exitosos esdevingui infal·lible. La startup Musiio ha creat recentment una eina d’aprenentatge automàtica que localitza les pistes musicals amb més probabilitats d’arribar a número 1. Ens entestem a pensar que som éssers complexes i som d'una previsibilitat que espanta.

 

Sánchez Piñol no ha fet més –i no és poc– que esbudellar relats i relats fins a aïllar-ne el comú denominador que els ha elevat a la categoria de clàssics. Sempre ens quedarà el dubte, com succeeix amb els algoritmes que guien les nostres passes a internet, de discernir què modela què: si els nostres gustos provenen d’allò que se’ns posa a l'abast o si el que triem respon al nostre gust predeterminat de forma innata. Una bona resposta és la imperdible anècdota que detalla el mateix autor, en qualitat d’antropòleg, amb els mbuti (pigmeus).

 

En tot cas, la formulació de Piñol és adequadíssima pels nostres modelats paladars occidentals. Qui vulgui dedicar-se a l’escriptura narrativa –ni que sigui per tractar de contradir el supòsit piñolià– ha de tenir molt en compte aquest assaig. I qui només pretengui seguir gaudint de la literatura, les sèries i el cinema des d'una dimensió més plena, i percebre les costures de la història relatada, també.