Hi ha dies que duraran anys, ens recordava el fotoperiodista Jordi Borràs en el seu testimoni gràfic de l'1 d'octubre publicat per Ara Llibres. I n'hi ha que es recorden segles després. El temps dirà si el Primer d'Octubre de 2017 estarà en aquesta relació de jornades històriques que s'estudien, contextualitzen i rememoren per generacions posteriors.

 

La col·lecció d'història 'Dies que han fet Catalunya' que ha impulsat enguany l'editorial Rosa dels Vents, es fixa en aquestes dates que centúries després són encara presents com a punts d'inflexió per a la societat de l'època. La col·lecció està coordinada per Agustí Alcoberro, vicerector i professor d'Història a la UB, i les monografies prenen com a pretext cèlebres dies concrets, però embolcallant-los brillantment amb abundant perspectiva i context, per no caure en la vel·leïtat d'interpretar que fets transcendents que han marcat Catalunya es van produir fortuïtament o de manera gairebé espontània. No hi ha res d'aquesta magnitud que passi per atzar, tot i que el detonant sigui quasi anecdòtic com l'augment del preu del transport públic o que una corrida de toros decebi el públic assistent.

 

Perque així van eclosionar les dues primeres dates en què es fixa la col·lecció: l'1 de març de 1951, amb l'inici de la vaga dels tramvies, i el 25 de juliol de 1835, amb la coneguda com a bullanga de Barcelona, sempre amb la Ciutat Comtal com a teló de fons.  En el primer cas, l'aplicació d'una nova tarifa a l'alça en el bitllet del tramvia i el greuge comparatiu respecte de Madrid va ser l'espurna que va fer esclatar el primer gran descontentament/desafiament cap al règim o, si més no, contra la inèpcia i corrupteles de les autoritats franquistes (protesta a la que s'hi van sumar fins i tot alguns falangistes): "el manteniment del racionament i les restriccions, combinat amb la misèria i la corrupció del règim, afegint-hi l'encariment d'un servei essencial, prestat per una empresa coneguda per la seva deixadesa i menyspreu pel públic, corrupció –moral, social i monetària– dels seus dirigents" era un còctel que va servir en safata el primer gran afrontament col·lectiu al franquisme des de l'autoanomenat Glorioso Alzamiento. L'èxit sense precedents de la vaga, amb tramvies pràcticament buits dia rere dia a conseqüència dels "desmanes" dels "alborotadores" van posar entre la espasa i la paret les autoritats de la dictadura per primer cop des de 1939. I van ser el germen que va articular l'oposició antifranquista en anys posteriors. Al règim se'l podia derrocar.

 

Més singular és el llevat que va fer emergir la segona jornada històrica triada per Rosa dels Vents. I que va acabar amb la ciutat en flames. El 25 de juliol del 1835 es van cremar convents, per l'aliniament de l'Església amb el sistema reaccionari, i els desordres van culminar amb l'assassinat del governador militar. El detonant de la bullanga va ser a la plaça de braus d'El Torín, a la Barceloneta, on el públic va mostrar la seva irascible insatisfacció per la manuetud dels toros d'aquella corrida. D'aquí la tonada popular "Van sortir cinc toros, tots van ser dolents, aquesta n'és la causa de cremar convents". Aleshores la capital catalana tenia més de 120.000 ànimes encotillades per unes muralles que amuntegaven la població i la feien especialment vulnerable als estralls d'epidèmies com la febre grogra –que una dècada abans havia acabat amb la vida del 10% de la població– o el còlera, que dos anys abans havia mort unes 4.000 persones. A més, la pressió fiscal i el preu humà i econòmic de les guerres (del Francès, Primera Guerra Carlina) delmava i empitjorava les condicions de vida de les classes populars.

 

En ambdues dates hi ha un comú denominador: la ràbia acumulada contra un sistema ineficaç, obsolet i corromput que generava unes condicions de vida paupèrrimes, i un element circumstancial que fa vessar el got de la paciència per fer-ho saltar tot pels aires i estendre els aldarulls per la ciutat amb inusitada virulència. I amb un resultat equivalent: la contribució decisiva que van tenir com a ferment per a canvis en l'esdevenidor. La vaga de tramvies, en l'articulació de l'oposició a Franco, d'una banda, que ja no semblava una dictadura monolítica imbatible, i de la bullanga van néixer el Bienni Revolucionari (1835) i el Trienni Progressista (1840-1843). Revoltes que duien sota el braç el segell de la destrucció creadora.

 

La col·lecció 'Dies que han fet Catalunya' es completa, de moment, amb els títols publicats fa unes setmanes La desfeta (11 de setembre de 1714), del mateix Alcoberro, i El complot de Prats de Molló (4 de novembre de 1926) de Giovanni C. Cattinni. Assajos exhaustius i imprescindibles per entendre aquests episodis tan rellevants.