"Ningú s'acostuma mai a veure nens morir de fam"

Iñaki Alegria Fundador de l\'ONG Alegria sense Fronteres

Iñaki Alegria Coll (Barcelona, 1985) és metge pediatre, llicenciat per la Universitat de Barcelona. Va fer les pràctiques durant sis anys a l’Àrea de Pediatria de l’Hospital General de Granollers. Tot
coincidint amb aquest període, l’any 2012 va fer un viatge a Etiòpia que li va resultar determinant. Després de veure la difícil situació en què vivien els nens a la ciutat de Gambo, situada al sud del país, va tornar tot convençut que havia de fer alguna cosa per ajudar-los. Va ser a través d’aquesta experiència i amb l’ajuda de la direcció i companys de l’Hospital de Granollers que va decidir fundar l’ONG Alegria Sense Fronteres, que actualment dirigeix tres projectes: Alegria amb Gambo i Grants4Ethiopia a Etiòpia, i la Joie des Orphelinans a Senegal. -per Paco Monja

–Com va néixer l’ONG Alegria Sense Fronteres?
–És el resultat d’una experiència que vaig viure a Gambo, al sud d’Etiòpia. Després de veure com vivien els nens en aquesta ciutat, molts d’ells en una situació de desnutrició total, vaig considerar que havia de fer alguna cosa per ajudar-los. A partir d’aquí, el projecte va néixer a l’Hospital de Granollers, on treballava, i va ser molt ben acceptat per la ciutat. Sempre els estaré agraït. Estic encantat amb el tracte i l’atenció que sempre m’han prestat. Un projecte així, segurament, seria impossible d’aconseguir a ciutats com Barcelona, però aquí s’ho van agafar molt seriosament. Això ens ha permès ser una ONG amb una personalitat pròpia que té assegurat seu futur.

–Què caracteritza la seva ONG?
–-Principalment, ser un projecte amb el qual molta gent se sent identificat. Per crear una ONG cal tenir molt suport, i jo, afortunadament, vaig trobar-lo en una ciutat que em va acollir, en la qual sempre m’he sentit molt bé i amb la qual m’identifico.

–Per què va centrar l’ajuda primerament en nens?
–Forma part de la meva manera de ser, ja que per això sóc pediatre. En veure la situació en la qual vivien vaig pensar que no podia deixar-los sols, que tenia l’obligació de fer alguna cosa per ells.

–Aquí tenies una vida més plàcida.
– Segurament, però ho vaig tenir molt clar després de visitar primer Etiòpia i després el Senegal, on la nostra ONG treballa en altres projectes.

–A què ha renunciat i què ha guanyat?
– He guanyat en coherència personal en posar nom propi a unes quantes injustícies davant les quals no podem romandre impassibles. I aquests noms propis corresponen a persones que tenen dret a viure en les mateixes condicions que ho fem nosaltres. Jo no crec que hagi fet res especial, ja que hi ha moltes persones que també col·laboren en projectes solidaris arreu del món.

–Però el problema persisteix.
–Què més voldríem nosaltres que solucionar-ho! Cada ONG, cada projecte solidari, incideix en casos sovint limitats, ja que costa trobar ajudes, però fem tot el que podem. Per petit que sigui el nombre de persones que ajudem, val la pena. Una vida és una vida.

–És solidària la nostra societat?
–Vivim temps complicats i plens de contradiccions. El nostre sistema social i polític sembla que ens obliga a consumir desmesuradament i som uns esclaus de tot això. Jo crec que tots plegats som víctimes del sistema, que ha creat grans diferències econòmiques.

–Fas viatges a l’Àfrica i tornes… T’acostumes a aquests canvis tan brutals?
–Em resulta molt complicat. Ningú no s’acostuma a veure com moren nens petits a causa de la fam, o en quin grau de pobresa viuen moltes persones. És una situació per la qual hem de treballar i que hem de denunciar. El dia que m’hi acostumi i tot això em resulti indiferent, malament. Els contrastos són brutals.

–Creu que se’n sortiran aquests països empobrits?
–Jo estic convençut que sí. El que passa és que hi ha vegades, com passa ara en alguns casos, que som nosaltres mateixos els que no els deixem tirar endavant.

Edicions locals