Personatges únics (I). "Sóc un versificador, i una persona normal que intenta fer el bé"

Josep Bover El rapsode del Vallès

Josep Bover, el rapsode del Vallès
Josep Bover, el rapsode del Vallès | Xavier Solanas

Tot poble, tota ciutat té uns personatges molt seus, únics i que per ser com són, per dir el que diuen o per fer el que fan, s’han convertit en elements inseparables de la ciutat. Vull començar una sèrie d’entrevistes a aquesta gent, persones triades per mi i que si em deixen i es deixen, els farem una fotografia i els omplirem de lletres de dalt a baix. –Per Santi Montagud

–Hi ha un home que a tothom saluda, que t’atura i diu: -Tu vas néixer.... Aleshores es posa el puny al front, tanca els ulls amb força i diu una data. Hi ha un home a qui, com a mi, li agraden molt les lletres i, a diferència de mi, és catòlic practicant i del club de fans de mossèn Cinto. Hi ha un home que quan veu un paper a terra s’ajup, el cull i el diposita en una paperera. Hi ha un home que, malgrat el seu dolor d’esquena crònic, mai no perd els ànims per tirar endavant i t’encomana el seu seny eixelebrat. Hi ha un home que et regala un poema, perquè vol regalar-te un poema. Hi ha un home que viu aquí, entre nosaltres, però també és de Poblet i de Montserrat, de Salamanca i de Segovia.


Ell va néixer Vilanova del Vallès, a can Balitre, en plena dictadura, va ser l’any d’una gran manifestació catalanista a Montserrat, l’any que morí Al Capone, el mateix any que va néixer Maria del Mar Bonet i Jaume Cabré.


Ens trobem a can Layon, al Layon de tota la vida, al Layon fundat pel besavi Hilarión l’any 1892. I és que el restaurant dels germans Planas, així com l’impremta Busquets del carrer de Ricomà, són gairebé segones residències del nostre personatge.
Com sempre, arribo tard. Em rep amb bufanda i una gorra de llana vermella, em mira amb aquells ulls petits i fa un glop a una copeta de ratafia que en Ramon Planas li ha servit.


–Josep, qui ets, com et definiries?
–Sóc una persona normal i corrent que sempre intento fer el bé. Disposat a donar-ho tot a qui ho necessiti. Mai m’he cregut les alabances a la meva persona. [Comencem a discrepar. Una persona que intenta fer el bé, mai pot ser una persona normal].


–Et consideres més poeta o rapsode?
–Sóc un versificador i un rapsode modest.


–Vull que em diguis, sense pensar-ho gaire, un músic, un pintor, un poeta (n’estic segur serà Verdaguer) i un llibre.
–Josep Maria Ruera, Marià Fortuny, Verdaguer i un llibre: El Cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra (després em diu que El Cafè de la Marina no l’ha llegit, i em deixa fora de joc).


–Què t’inspira, què et fa escriure?
–El llegir poesia m’ajuda a escriure, Martí i Pol, Verdaguer, sovint també la natura.


–Digue’m noms de gent de Granollers pels qui sentis una estima especial.
–M’aprecio moltíssima gent de Granollers i em sap greu dir noms perquè de ben segur que me n’oblido d’una bona colla, però així, et diria en Salvador Estany, en Josep Rovira, en Genís Tura i les famílies Busquets, Planas, Diumaró, Canal, Homs… També la meva família.


–Què en penses de la situació política actual?
–Jo sempre vull el millor per al meu país, el millor per a Catalunya i que se solucioni el conflicte en el què tots hi estem ficats. Si sóc independentista? Ho sóc.


–Si et toqués la loteria, canviaria molt la teva vida?
–No. M’agradaria molt ajudar la gent que ho necessita, però sense que ningú ho sabés.


–Ets creient, oi?
–Creient, practicant, de missa diària i confessió.


–Però si tu no tens pecats.
–Jo sóc un home pecador [jo més, penso]. Crec en l’Església i estic convençut que qui la va crear va fer-la perfecta però, ja saps, és humana… La fe, tot en el que jo crec, m’ha ajudat durant tota la meva vida, no sé si sense fe hauria pogut suportar els meus mals d’esquena.


–Però Josep, la gent fuig de la religió, cada dia menys batejos, menys comunions, menys matrimonis religiosos, les esglésies es buiden, cada cop som més els que no creiem tota aquesta història de sants i de verges tan ben muntada. Què en penses?
–La religió no es perdrà mai i si viviu sense fe, a molts de vosaltres al final de la vida us arribarà la llum...


–Ep, Josep, aquest final no et sembla que és una manera d’agafar-se a alguna cosa per omplir el buit enorme de l’eternitat? A vegades la por de la mort ha convertit molts ateus en creients d’última hora. Em sembla que es confon la fe d’última hora amb una mena de covardia, em queda poc, deixa’m creure per si de cas....
–A l’escola falta cultura religiosa ben explicada, el creient ha de donar exemple, la família és molt important. I no només cultura religiosa, falta educació, així, en general. Hi ha massa televisió, massa pantalles, massa mòbils.  


–Com t’agradaria que et recordessin?
–Tal com sóc, amb totes les meves qualitats i totes les meves equivocacions.


–I és que ell és tal com raja, un home que de nen va dir-li al seu pare: -Jo no vull ser pagès, jo vull ser pallasso. I no va ser pagès i no va ser pallasso, als 13 anys va actuar per primera vegada i es va fer i va ser rapsode i va ser poeta. I em mira i el miro i mentre acaba la segona copa de ratafia, em perdo recordant-lo dalt d’un escenari, tancant els ulls i transformant-se en artista, en actor, en poeta popular, en rapsode. Llarga vida Josep Bover i Blanc, el rapsode del Vallès.

Edicions locals