"Perdem tot un dia per anar i tornar de Madrid per veure'l una estona. És part del càstig"

Blanca Bragulat Dona de Jordi Turull, empresonat a la presó d'Estremera

Política

Blanca Bragulat durant l'entrevista a la casa familiar de Parets.
Blanca Bragulat durant l'entrevista a la casa familiar de Parets. | Gerard Magrinyà

Parets del VallèsJaume Ribell

Blanca Bragulat, dona de Jordi Turull. De 51 anys, té dues filles amb el polític empresonat: Laura de 20 i Marta de 17. Elles no poden intervenir a l’entrevista que té lloc a la casa familiar, a Parets, perquè estan estudiant, preparant exàmens. La Laura els de tercer de Dret, i la Marta els de primer de batxillerat.

–Abans que res, com et trobes?

–Mira... de vegades enrabiada, d’altres desconcertada... És que arriba un punt que ja no hi ha ni paraules, perquè ets incapaç d’entendre el per què. I més després de la investidura, quan el Jordi només va parlar de diàleg, diàleg i diàleg. Sense cap violència. Sempre ha demanat que això no generi violència, que és el que alguns volen.

–La seva mare, Dolors Negre, deia a SomParets que no intuïa res de bo el dijous d’aquell ple.

–Ni jo. Tal com va anar tot, convocant-los al dia següent al Suprem... vaig pensar: se’ls quedaran. Se’ls quedaran. I ja vam marxar a Madrid amb les maletes, conscients d’això.

–Tots aquests desplaçaments a Madrid els pagueu vosaltres?

–Des de fa un temps, per sort, no, perquè es va crear l’Associació Catalana pels Drets Civils i van organitzar una guardiola comuna amb donacions de la gent. I això ens cobreix els desplaçaments. Perdem tot un dia d’anar i tornar a Madrid per parlar i veure’l només una estona. Forma part del càstig. També és cert que el pres ha d’estar a prop del jutge perquè el pot cridar a declarar en qualsevol moment. No vindria a una presó catalana fins el cas que fos una sentència en ferm. I espero que això no passi...

–Creus que va per molt llarg?

–Aquest cop sí. El primer cop que va entrar a Estremera l’advocat ens va dir que contéssim que fins a l’agost. I mira, va sortir un mes després. I això encara és pitjor, perquè quan va haver-hi de tornar, el cop va ser molt dur. Quasi que millor així, perquè no ens volem fer il·lusions i que torni a passar el mateix. Ara som més forts. El millor de tot plegat és que ens hem tornat molt més forts.

–Com es porta el dia a dia a casa? Parleu molt amb ell, el veieu gaire?

–Un cop al mes tenim un vis a vis familiar i un d’íntim, que és el millor, perquè al menys el podem abraçar. I després una visita setmanal de 40 minuts però a través dels vidres, a través d’un telèfon. Allò que veus a les pel·lícules i que mai penses que et pot arribar a passar. I menys quan no ha fet res dolent per ser-hi.

–Podeu trucar-lo?

–Nosaltres a ell no. Ell té 10 trucades de cinc minuts per fer a la setmana. I clar, quedem cada dia a una hora concreta per poder-los aprofitar al màxim. No et pots imaginar cóm de ràpid poden arribar a passar cinc minuts. Jo ara porto una llibreteta on vaig apuntant tot el que vull dir-li i intento condensar-ho, per que clar, són tantes coses que ens hem d’explicar tots dos... La resta, tant trucades com visites, ens les repartim també amb el amics. La família és important, però per ell és també molt important poder veure els seus amics, que li donin força.

–I com és el dia a dia dins la presó?

–Veient el que s’ha dit, hem tingut sort, i cal dir que, almenys a Estremera, tothom, tant presos com funcionaris, els respecten molt i els tracten molt bé. També perquè veuen que ells són un més i els hi diuen ‘vosaltres no hauríeu d'estar aquí tancats. És injust’. Mira, un dia els hi tocava fregar rajoles. I altres presos, entenent que allò podria ser indigne per a ells, es van oferir a fer-ho enlloc seu. I ells es van negar, i els van dir que si els hi tocava fregar les rajoles, que ells les fregaven com si fossin qualsevol altre, que no volien cap tracte de favor.

"Els presos els respecten molt. Un dia els hi tocava fregar rajoles i altres presos, entenent que allò podria ser indigne per a ells, es van oferir a fer-ho enlloc seu. I ells s'hi van negar"

 

–Quin ha estat el moment més dur de tots?

–Buf... Aquesta pregunta és molt difícil de respondre –reflexiona durant una bona estona–. Crec que, potser, quan va ingressar per primer cop. Perquè no creus que allò estigui passant, que sigui veritat. Entres en xoc, et quedes bloquejada. Jo he estat molt temps sense poder-ne parlar. Fins que no m’he sentit més forta he estat incapaç d’expressar en paraules el que estava succeint. Estàvem tots els familiars allà, a les portes dels jutjats. I van ser els periodistes que ens van dir que els ficaven a la presó.

–Creus en la separació de poders?

–Ara ja no. Absolutament gens. Una anècdota: tant el Jordi com la resta vam assabentar-nos de tot el que passaria aquest segon cop perquè un periodista ens va explicar que Tele 5 havia trucat directament al carrer Génova, a la seu del PP. Ja ni se n’amaguen, ni intenten dissimular.

–Com valores el tractament mediàtic que s’ha fet de la qüestió? No només aquí, sinó especialment des de Madrid...

–Te’n fas creus. Al principi no ho feia, però després vaig començar a mirar el que deien a tots els mitjans. I la veritat és que al final arribes a entendre que a Espanya ho vegin com ho veuen. Perquè veus cóm ho manipulen tant, cóm diuen tantes mentides... però haig de dir que des de fa no massa, alguna cosa ha canviat, estem notant molts més ànims i comprensió de gent de tota Espanya, com si després d’aquest segon cop, hagin obert els ulls i vegin que això va molt més enllà... No m’agrada gens concedir entrevistes, al principi m’incomodava molt i no em sortien les paraules. Però ara veig que és necessari parlar-ne i explicar l’ús manipulat que se’n fa.

–Espero que aquesta entrevista no t’hagi incomodat massa...

–Al contrari! Ara començo a poder verbalitzar el que està passant, i això també em va bé. Tranquil que si sapigués que ets un periodista de determinats mitjans, no series aquí, assegut al nostre sofà (somriu).

Edicions locals