Personatges únics (II). 'A Roca Umbert, la burocràcia devorava l'art'

Teresa Llobet La dona de l'agenda

Cultura

Teresa Llobet, amb la seva agenda, al jardí de casa
Teresa Llobet, amb la seva agenda, al jardí de casa | Xavier Solanas

És una dona que sempre s’ha mogut entre els ambients culturals d’aquest país: teatre, cinema, dansa, poesia, pintura, fotografia, música, cant coral. Casa seva és terra de músics i allà, sota d’un quadre magnífic d’en Viaplana, s’han realitzat tot tipus de reunions i de rituals clandestins, sempre però, amb la cultura al damunt de la taula, entre el vi, el cava, el dolç i el salat. –per Santi Montagud

–A diferència de la majoria de savis i com els savis més savis, ella no acostuma a donar lliçons a ningú, ni li agrada sortir a la foto; opina, només opina, i tot sovint pregunta. Sobre les preguntes de la Teresa mai saps si les fa per què realment vol saber el que et pregunta o si el què pretén és saber que en penses tu d’un determinat tema.

Mestra de professió, ha estat i és l’ànima de l’Associació Cultural (AC) del nostre estimat Granolleig; fa pocs anys va remenar les cireres de Roca Umbert, Fàbrica de les Arts, però eren temps en què no hi havia ni per a comprar fruita.

Em rep a casa seva i casa seva és casa nostra, si és que hi ha... ja sabeu. Viu en una casa on vivia un romà que un dia va deixar el seu nom en una pedra que avui és al Museu. Viu en aquell carrer tan granollerí, tan llarg i tan estret que va de sud a nord, dins el ventre d’aquella serp que li van arrencar la pell de llambordes inoblidables i la vestiren de festa.

Sempre em pregunta com estic i segons la resposta que li dono es preocupa. Et mira als ulls i té una agenda per animal de companyia, les seves agendes haurien d'entregar-se a l’hemeroteca 'Lluís Tintó' i considerar-les patrimoni cultural de la comarca. Aquesta ciutat hauria de tenir diferents escultures (d’en Carles Vives) escampades per les places: A les bruixes cremades per la Inquisició, al BM Granollers, a la pipa d’en Ruera, a la guitarra d’en Pege, al fang d’en Cumella, a la bicicleta d’en Vinaixa, a la ploma d’en Garrell, a l’agenda de la Teresa...

Seiem al jardí, ella encara fuma.

–Comencem, Teresa. Què ha significat per a tu tornar a l’Associació Cultural?
–Doncs tornar-me a poder dedicar a la cultura des del vessant més educatiu, com a mestra que sóc, crec en la gran responsabilitat educativa que té la cultura.

–Culturalment, com és Granollers?
–Granollers té una important producció cultural, hi ha molta oferta i molta creativitat, potser sí que esperem massa el suport públic i hi ha una mancança de… diguem-ne, manifestacions poc conformistes. Però, en els anys que fa (que ja són molts) que em moc per municipis catalans, he vist molta diferència amb les ciutats semblants a la nostra o, fins i tot, amb ciutats que ens doblen o tripliquen en habitants. Culturalment Granollers és potent i em refereixo a tot tipus d’expressions artístiques.

–Per què la cultura sovint és avorrida?
–No crec que sigui avorrida, hi ha molt per triar, per exemple darrerament: Jazz, Savall, Cyrano, Drexler... Tenim una Escola de Música fantàstica, els Amics de la Unió, la Big Band, l’Orquestra de Cambra, el Cineclub de l’Associació Cultural, Roca Umbert i dos Museus i teatres… I, atenció, només som 60.000 habitants!  

–L’altre dia llegia una frase de Jesús Quintero (aquell Loco de la colina) que deia: “Nunca como ahora la gente había presumido de no haberse leído un puto libro en su jodida vida”.
–Sí, el gran problema és la poca il·lustració, cal educar bé a nens i nenes, no es pot eliminar la part humanística, la part creativa de l’educació, hi ha gent culta exiliada o a la presó i molts dirigents analfabets. Em preocupa la ignorància d’aquesta societat, per això valoro i m’agrada tant la feina a l’AC. Cultura i educació són dos ingredients imprescindibles per lluitar contra la deshumanització de la nostra societat.

–Juguem. Jo et dic una paraula i tu respons gairebé sense pensar-hi:
–Teatre. –Pau Miró
–Música. –Beethoven
–Cinema. –Ken Loach
–Dansa. –Balcànica
–Literatura. –Cabré, premi llibreters
–Pintura. –Hopper
–Poesia –La poesia em costa… –A mi també.

–Què passa amb el nostre Museu? Sovint i des de fa anys sembla que no funcioni.
–Anem a parar allà mateix; avui el saber no és un valor. Tanmateix, cal dir que al Museu s’han fet coses interessantíssimes, darrerament: Estopiñan, Cumella, els germans Castells... Fan una tasca educativa magnífica, també a la Tela. De vegades les crítiques al Museu són una rebolcada més amb tòpics i sense analitzar gaire. Ens continuem comparant amb Sabadell, Terrassa, Barcelona... però nosaltres no som ni volem ser tan grans.

–He sentit moltes crítiques a la programació del Teatre Auditori...
–Tampoc hi estic d’acord, quan obro el llibret de la programació i veig coses que m’agraden molt i d’altres que no m’interessen en absolut, penso: Teresa, anem bé.

–Com serà el futur de Roca Umbert?
–No sé ni el present. S’han d’anar fent coses permeables, del dret i de l’inrevés. No es pot encotillar, no cal seguir una línia, cal créixer dia a dia. Potser un dia s’haurà de buidar per tornar a omplir. Quan jo era una de les responsables de Roca Umbert em van faltar diners per fer. A més, el llenguatge administratiu em frenava la resposta a una ciutadania que demanava rapidesa i ganes de fer. La burocràcia devorava l’art.

–Tu ja formes part de la festa major de Granollers.
–No sé si tant, la veritat és que jo continuo passant-ho bé, m’agrada aquella rivalitat sana entre les colles. Amb els anys m’he anat adaptant i sempre he trobat el meu espai. Tot i així, a mitja setmana ja fugiria, a partir de dijous hi ha massa gent, m’atabalo i vull desaparèixer.

–Què és per a tu, Castellar de n’Hug?
–Ui, touché, allò és un refugi, una escapada, l’espai que em protegeix. Amb el pas dels anys miro més endins que abans i allà, Santi, tot és més fàcil. També m’agrada convidar amics i gaudir-ho amb ells. La casa de Castellar de n’Hug és tot un luxe.

–I la deixo pensant i la deixo llegint, acompanyada de les seves músiques, del seu jardí, entre parets plenes d’Uclés, de Viaplana, d’Estopiñan, de Santafé, d’Agnès Ferrer, de Quico Ventura, de Xavi Manyosa, de Benito... I li dono les gràcies per ser com és i per fer el que fa, li robo un petó i mentre camino carrer de Corró amunt, em dic: si un dia em moro, cosa força probable, m’agradaria que fos ella qui organitzés el meu funeral. Anota-ho a l’agenda, estimada Teresa.
Uf, ja és fosc... i passa un gat.

Edicions locals