'Vam convèncer que aniria bé. Era el romanticisme de quan tens 20 anys'

Pepus Costa, Carles Lax i Albert Soler Iniciadors de la festa de Blancs i Blaus l'any 1983

Cultura

'Vam convèncer que aniria bé. Era el romanticisme de quan tens 20 anys'
'Vam convèncer que aniria bé. Era el romanticisme de quan tens 20 anys' | Toni Torrillas

Encetada la dècada dels 80, la vida ciutadana de molts pobles i ciutats tot just s’estava refent després del franquisme. Es respiraven nous aires de llibertat i a Granollers un grup de joves vinculats a l'Associació de Veïns Sota el Camí Ral estaven especialment descontents amb el que consideraven una festa major avorrida i poc participativa. De manera que van decidir empescar-se una alternativa. Pepus Costa, Carles Lax i Albert Soler recorden aquells dies excitants de la primavera del 1983, en què gairebé tot estava per fer. –per Carles Riobó

–Com era la festa major de Granollers a començaments dels 80?
Pepus Costa –Recordo que marxava amb els meus pares. Com que el divendres era festa, no ens quedàvem. No hi havia una festa per gaudir.
Carles Lax –L’Ajuntament anava fent proves… però la gent continuava marxant de vacances perquè a les 10 de la nit la festa major ja s’havia acabat.

–El 1979 un col·lectiu anomenat la Murga va fer un primer intent per sotragar aquell panorama...
Albert Soler –En formaven part gent d’entitats i també gent implicada en el món del teatre, en grups com La Farinera. Va ser una cosa organitzada i van muntar un sidral collonut, però després aquella trempera es va marcir.
CL –Hi havia moltes ganes de recuperar el carrer, i la gent s’hi va apuntar perquè hi havia ganes de fer coses.

–Què us va dur a proposar un canvi de rumb?
AS –Veiem que la festa estava molt ensopida i ens sabia greu. Havíem fet escapades a Vilafranca i altres llocs, i ens feia molta enveja veure aquelles festasses. A més, a Granollers els actes eren molt dispersos, perquè el sentit democràtic d’aquells dies feia que es volgués dur la festa a tots els barris, a Can Bassa, a Can Gili… i allò era difícil de cohesionar. Aleshores vam decidir presentar una proposta engrescadora i, sobretot, que partís de nosaltres mateixos, que no depengués d’un programa municipal.

–Això us va dur a exhaustiu treball de recerca. Per a vosaltres era important fonamentar bé la iniciativa, dotar-la d’un cert context històric?
AS –En aquella època era molt important recuperar. Ens vam passar moltes estones a l’Hemeroteca revisant programes de principis de segle i buscant algun element que ens permetés estirar un fil.

–Aleshores es produeix la descoberta. Una anècdota que recull l’Amador Garrell l’any 1960 al seu llibre Granollers Vila Oberta, sobre una antiga juguesca entre dos rajolers. Aleshores tot comença a encaixar i prendre sentit...
CL –Va ser la nineta. A més, el retrat de personatges que apareixen al llibre i que formaven part de l’anecdotari de la ciutat també era un fil amb què jugar. El tema del joc, de la rivalitat, era important. Fer reviure allò, com a hereus d’aquells dos rajolers, podia tenir la seva gràcia.
CL –Es va dibuixar una litúrgia que tenia com a pòsit aquesta història recuperada i que, sobre el paper, tenia molta coherència. Teníem l’esquelet però, és clar, calia bastir-ho.
AS –També proposàvem un model de festa compacte, al voltant d’un espai comú que eren els carrers i places del centre. Calia facilitar que la gent s’anés trobant.

–Pepus Costa, que aleshores treballava al Casal del Jove, va ser el primer receptor d’aquella proposta. Ell va ser l’organitzador de la colla dels Blancs...
PC –Ells van pensar que tenia gent al meu voltant –gent del casal, dels escoltes…– i van creure que podia relacionar-me i trobar prou massa crítica per bastir una colla rival. El cert és que era una història molt engrescadora i no va ser cap problema afegir-s’hi.

–Només mancava el suport institucional.
CL –Ens vam convertir en comercials, per intentar convèncer l’Ajuntament que seríem molts, que la cosa aniria bé i que no els costaria diners. Era el romanticisme de quan tens vint-i-pico d'anys.
PC –Era l’època de la Montse Illa com a regidora de Cultura, que acabava d’aterrar després de les eleccions del maig del 1983. Al juny l’anem a veure i va al·lucinar molt. Ens van veure com a canalla i ens van deixar fer, a veure què passava.
CL –Era barat! Ens van donar 25.000 pessetes per colla, a tornar. Però ens van perdonar, perquè al final no vam tornar ni un duro.

–Com recordeu la primera festa?
AS –La primera idea va ser la creació d’un cartell, al juliol, que només deia: Festa Major dels Blancs i els Blaus, sense explicar res més. En Vicenç Viaplana va fer el disseny i vam fer les primeres enganxades. La gent es trencava el cap rumiant que coi era allò! Hi havia un element sorpresa que era fàcil de generar.
CL –Fèiem molt pocs actes. Bàsicament els esforços es consumien amb la decoració i les ambientacions. I tot passava fonamentalment al voltant de la plaça de la Porxada, la plaça Barangé encara no existia i els cotxes encara circulaven per la carretera.
PC –A nosaltres, als Blancs, els primers anys ens va costar molt. Però el model estava bé.
CL –Anàvem fent com podíem, però intuïes que el model que s’iniciava era encertat. Però calia molta gent al darrere perquè hi havia molt pocs recursos; l’Ajuntament prioritzava la fira de l’Ascensió i la festa major estava molt desatesa a nivell econòmic.

–Deu ser un orgull veure la pervivència en el temps d’aquella aventura. I el seu bon estat de salut…
AS –Si aquesta història té alguna gràcia és que permet que hi puguin passar moltes coses, cada any diferents, que hi pugui participar molta gent i que aquesta mateixa gent és la que crea la festa.
PC –És l’element més significatiu i també el més diferenciador, perquè tu vas a moltes festes reconegudes i sempre són iguals, cada any és la mateixa festa.
CL –I si alguna cosa mancava a la festa major de Granollers era la cultura popular. Els gegants, per exemple, s’havien de llogar. Però el 1985 es fa un tomb. Se celebra el primer concurs de rajolers, es creen els Diables i es comença a construir un entramat de grups que avui són un patrimoni important per a la ciutat.

Edicions locals