Personatges únics (VI). 'El millor de Granollers és, sens dubte, la societat civil'

Francesc Payàs 

Societat

Francesc Payàs, amb un dels seus dibuixos, a la Pedra de l'Encant
Francesc Payàs, amb un dels seus dibuixos, a la Pedra de l'Encant | Xavier Solanas

I quan s’acosta el Nadal, surt i passeja pels carrers i per les places de la nostra vila vestit de Pare Noel. O no, en alguna ocasió he pensat que el Pare Noel és ell i que durant la resta de l’any es disfressa de Francesc Payàs. Potser sí que l’autèntic Pare Noel és del BM Granollers (molt del Granollers), també del Barça, catalanista i independentista, dibuixant, virtuós del bombo i, naturalment, un dels personatges únics de la meva col·lecció. Amb ell i el fotògraf Xavi Solanes ens hem citat a la Pedra de l’Encant i quan arribo, en Francesc ja hi és. Torno a imaginar els racons de la ciutat amb escultures de tots aquests personatges que fan de la Vila quelcom més que un collage de coloms, de pedres i d’aparadors lluents. Imaginar Granollers, imaginem, fem-la única. És dilluns, el Mirallet tanca i donem mitja volta. Ell vol anar cap a la Fonda però ens quedem a mig camí, en passar pel Sant Esperança entrem en una granja i seiem al fons del local, a prop de senyores que ens miren de reüll mentre prenen el te amb pastes. –per Santi Montagud

–Qui és Francesc Payàs, qui ets?
–Sóc un granollerí nascut durant les Festes de l’Ascensió de l’any 64. La meva mare era de Sant Miquel de Fluvià i el meu pare d’aquí. Estic enamorat de Granollers i aquí hi he passat tota la vida; primer al carrer Girona, després al carrer dels Caputxins –encara recordo la Font Verda, l’era d’en Basté, l’edifici dels Caputxins, les atraccions de la fira, aquells caballitus tan macos que muntaven al davant de casa–. -+També jo ho recordo, i els circs i les rulots dels artistes del circ i els animals...]. Ara visc sol a l’avinguda de Sant Esteve.

–Ets un gran afeccionat als esports i un etern seguidor dels clubs esportius de la ciutat, oi?
–M’agrada molt l’esport, i per damunt de tots, el futbol, el bàsquet i l'handbol. Sóc del Barça i de la Penya Barcelonista de Granollers.

–Handbol: Imagina la secció del Barça contra el Granollers, tria i no em fotis emprenyar...
–Sempre el Granollers, els de casa. Ei, saps una cosa, trobo molt a faltar el bàsquet, aquell Areslux, el Cacaolat... a més, durant els anys de gran bàsquet vaig fer bons amics: Creus, Mendiburu, Pep Blanc, Manel Comas...

–Recordo que en un partit entre el Granollers i l’Espanyol vas cremar una bandera blanca i blava, i una colla d’hipopòtams rapats i esverats corrien cap a tu. Sort en vas tenir dels Mossos...
–Sí, però no vaig ser jo. [no? jo tampoc].

–Deixem això enrere, series capaç de dir-me el nom del millor jugador de bàsquet que ha tingut el Granollers?
–I tant, [no ho dubta] Essie Hollis.

–Recordo Hollis, inoblidable, era l’any 80, quan érem Areslux. Ara però, t’ho poso més difícil: El nom d’un jugador de handbol del nostre club?
–Un no, te’n diré set i així podràs escriure un equip, un equip grandiós, per exemple amb en Pitu Perramon, Miquel Prat (la llegenda), Jaume Puig, Atavin, Joan Canyelles, Álvaro Ferrer i Castellví.

–Pots fer pública la teva ideologia política...
–I tant, prou que ho saps, no me n'amago mai, des de l’any 92 sóc militant de Convergència, bé, ara PDeCAT. Sóc català i vull un país lliure i independent d’Espanya.

–Estàs involucrat en moltes històries, vius la ciutat i tothom et coneix, de fet, tu ets ciutat. La Festa Major sense tu seria menor.
–La Festa Major de Granollers és de les millors festes de Catalunya. Sóc Blau, dels de la primera fornada, sóc de la Colla dels Fòssils i un escocès dels McHagum. Entre ells hi tinc molts bons amics: l’Albert, en Manel Gener, els Lax, en Botey, els Paco’s, en Vicenç, en Nogués… uf, quina parella aquests dos últims!

–Quan em parlen de tu, em vens a la memòria amb gorra, bombo i el puret mig apagat entre els llavis, quan fa que ho vas deixar?
–Al bombo hi segueixo enganxat; de puret, res de res, ja fa més de quatre anys que no fumo, la meva salut no és prou bona i el tabac, mata.

–Fa uns anys que dibuixes i exposes a l’Espai Tranquil de l’amic Amadeu Barbany. Em sembla magnífic, des de quan pintes?
–A mi el dibuix em ve de molt enrere, als 13 anys vaig començar a anar a les classes que el senyor Eustaqui Margall feia al carrer de Barcelona. Dibuixo amb cera a gent d’aquí o temes relacionats amb la ciutat, també faig collage.

–Aquella casa és un d’aquells racons entranyables de la ciutat. I la ciutat, com la veus?
–Ja tinc més de mig segle i l’he vist créixer, desordenadament. La ciutat no té espai i no pot créixer d’una manera natural. El millor d’aquesta ciutat són, sense cap mena de dubte, les persones, la societat civil, les associacions, les entitats culturals i esportives. L’hem de cuidar més, ara la trobo massa bruta.

–Vas tenir problemes amb una gent que es van aprofitar de tu, molts ho vam seguir amb interès i sé que te’n vas sortir, oi?
–Sí, durant un temps em vaig fer famós, una fama que no buscava. Tot va ser culpa d’una gent que a mi i a d’altres ens van enganyar, ens van estafar. Per sort i per justícia em van absoldre. Estic molt agraït a tota una sèrie de gent que van creure en mi i m’ajudaren molt: en Ramon Daví, en Josep Serratusell, en Josep Mayoral, en Roberto Giménez, la Lidia Condal, en Jordi Turull, en Jordi Pujol Niñerola, fins i tot l’Artur Mas es preocupà per mi. Va ser una època molt dura i on es van deixar veure els amics i les persones dolentes.

–S’acosta el Nadal, Francesc, tal i com estan les coses, tornarà el Pare Noel?
–I tant que sí. Fa 41 anys que sóc el Pare Noel [cony, doncs quasi ets l’Avi Noel]. Vaig començar a exercir l’any 77 repartint caramels a la botiga Bambi. Saps una cosa? Aquest any i durant el Nadal trobaré a faltar un pastor o un rabadà o un poeta. Ostres, tu, en Josep Bover em va ajudar molt!

–No ens posem tristos, demana dos desitjos, un per a tu i un altre per a la ciutat, va.
–El desig personal podria ser que la salut aguanti, com t’he dit no estic fet un toro i darrerament m’han operat un parell de vegades dels ulls, m’hi veig poc. El desig per a la ciutat: doncs que el BM Granollers guanyi la Copa EHF i els Blaus, de nou, la Festa Major. I tot el millor per la gent que m’ha estimat: el personal de la Residència Santa Susanna de Caldes que em cuidà en la meva convalescència, també en Jordi Gascón a qui considero un bon amic i aquella gent que quan reparteixo cartells per les botigues se m’apropen i em demostren la seva amistat.

 

I em deixa gairebé emocionat, diu que ja en té prou i que cal anar a sopar. S’aixeca i camina lentament cap a casa, primer el seu carret carregat de cartells, després ell. De cop es gira i em diu:

–Ei, gràcies guapu!

 

Cap al tard em truca per dir-me que li agradaria afegir un agraïment a la Mercè Riera i a la gent del Xiprer que el van acollir en moments molt difícils. I així ho escric, amic Payàs, aquí ho deixo. És un home bo i es fa estimar, avui somniaré una estona amb ell i en aquelles nits d’estiu en què corríem al davant o al darrere dels Blancs. Fa temps d’allò, quan les nits eren nostres... i encara corríem.

Edicions locals