Personatges únics (VII): 'El Museu de Granollers hauria de tenir bar i ser ocupat pels joves'

Jordi Pagès Pintor i activista cultural

Cultura, Societat

Jordi Pagès al seu estudi
Jordi Pagès al seu estudi | Xavier Solanas

Un servidor agafa una branca d’olivera, toca la pedra de l’Encant i exclama: -Abracadabra! Aleshores apareix ell, l’afrancesat, el crític, el cinèfil, el lector de poesia, l’articulista, l’activista cultural, el pintor, el què ens encoratja demostrant-nos, dia a dia, que després de la joventut i  després de la vida laboral, comença una tercera vida. –per Santi Montagud

Caminem, encara va coix, seiem a El Mirallet mentre la Lali ens serveix un parell de copes de Priorat. Aleshores em provoca perquè dispari i jo apunto… i disparo:

Jordi, deixant de banda l’amistat i la teva obra, el què també m’interessa de tu és la renaixença, la vida després de la vida laboral, la vida després de la Caixa, la vida després del despatx, la vida després de la nòmina, la vida abans de la mort. Ets, penso, un exemple a seguir per a tots aquells que tenen coses a dir i que la vida laboral els ha empresonats en una gàbia de vidres gruixuts, de vidres blindats. Tu ets, altres vegades ho he dit, el nostre Llàtzer, l’home que un cop jubilat surt de la Caixa i camina. Tot deixant que una colla d’encuriosits se t’acostessin i coneguin la teva tercera vida...

–I ja que parlem de vida després de la vida, vull que en triïs un d’entre els sis noms que t’ofereixo per a reencarnar-te, ells són: Godard, Zappa, Brossa, Houllebcq, Da Vinci o Pagès...
–Jo seria un híbrid, un còctel de música i de cinema, una barreja de Frank Zappa i de Jean-Luc Godard.

–En una entrevista anterior i al preguntar-te per Granollers, vas respondre: -L’any vinent en parlem. Anem doncs de cara i a sac, com a crític granollerí i interessat per la cultura, sé que una de les teves obsessions –també una mica la meva– és el Museu de Granollers. Somniem, imagina’t per un moment que jo sóc l’alcalde i et fan director del Museu. Què no faries o què faries?
–Avui i arreu, els museus estan qüestionats. Molts ens preguntem per què serveixen els museus tal i com són ara. El nostre museu hauria de ser atractiu, multidisciplinari, dinàmic, s’haurien de fer activitats curioses i, per damunt de tot, com diu Annie Le Brun, “belles”. És imprescindible un bar per poder fer tertúlies, presentacions de llibres, exposicions, recitals de música i de poesia. El museu hauria de seguir una línia transgressora i ser ocupat/participat pels joves. Qui vulgui veure pintura que vagi a París o a Madrid –El Prado és sensacional–. El nostre museu hauria de ser una de les potes bàsiques de la cultura juntament amb el Museu de la Tela, la Fàbrica de les Arts i el Teatre-Escola de Música. La gent no va al Museu, hi van els alumnes obligats pels seus professors –com ha de ser–, però voluntàriament hi va molt poca gent. Un dissabte a la tarda el museu és buit, el capitalisme salvatge, l’activitat comercial és tan potent que s’ho menja tot. La cultura no atrau, els museus de la ciutat són buits i la gent entra i surt de les botigues, consumir, consumir... No imagino una llibreria al paradís de les botigues, allà a la Roca. Amb el Museu costarà que ens en sortim. Per cert, potser s’hauria de dir Antoni Cumella, i ho deixo aquí.

–I la Fàbrica de les Arts?
–Roca Umbert és un espai que no acaba d’integrar-se a la ciutat, n’hi ha que diuen que queda lluny i no és veritat però ja saps que en aquesta ciutat, més enllà de la plaça de la Corona, de can Baulenas, del carrer Girona i de Roger de Flor, tot és massa lluny, més enllà ja és la perifèria. Roca Umbert i els museus han d’anar molt lligats, cal que la cultura sigui transversal, paraula que ben bé encara no sé què vol dir, però queda molt bé dir-la.

–Content amb el Cinema Edison?
–Ha estat magnífica la tasca de l’Associació Cultural, els cinèfils estem contents, però, collons! molts amics només miren Netflix. Dono suport amb tota l’ànima l’Edison però serà difícil, per economia, per mandra. L’AC ha fet la seva tasca, ara cal que la gent no pensi que l’Edison és lluny i aixequi el cul del sofà. El cinema que jo vull és un cinema de militància, anar-hi és un acte social i torno a dir allò del bar. Tant el bar de l’Edison, com el del Museu, han de funcionar. Falten llibreries (visca l’Espolsada, visca la Gralla!), falten cinemes (visca l’Edison!), sobren supermercats. Sóc un romàntic.

–Regala’m una frase per cadascú dels personatges granollerins que et diré, ràpid, improvisa:
Josep Mayoral: Un bon gestor de la ciutat.
Tuni Jordana: Un personatge clau en moments durs i difícils.
Jordi Benito: Un geni i un bon amic. L’enyoro. [d’aquest espero que un dia n’escriguis un llibre]
Manel Clot: Una persona molt culta i llegida.
Santi Guix: Molt bon amic, el company i assessor de la música. També l’enyoro molt.
Vicens Vacca: És un home que té vàries vides (Vacca, Zacca, Wacca...) i té un cervell privilegiat.
Toni Cumella: Un altre geni, l’admiro perquè malgrat l’ombra del seu pare, se n’ha sortit i ell, ara, està situat al món.

–La política a la teva ciutat.
–Granollers, com tantes altres ciutats, està patint la globalització. La ciutat està desfigurada, el comerç d’abans ja no existeix o en queden molt pocs. Els polítics que vulguin governar s’han de plantejar quina ciutat volen deixar al seus néts. A la nostra ciutat, la contaminació és un problema molt greu; s’ha d’apostar per l’aire net: menys, molts menys vehicles que consumeixen gasolina, més espardenyes i més bicicletes.

–Diuen que amb altres estàs intentant canviar el mòbil i la xarxa per una taula de la Fonda. Es parla d’una tertúlia de capvespre, com aquelles del segle passat que alguns tant enyorem.
–Naturalment que sí, és que tot és tan impersonal. Abans passaves pel Casino, per la Fonda, pel bar dels Amics de la Unió, pel Bèria o per la Porxada i sempre et trobaves un o altre. T’acostaves a El Mirallet i xerraves amb en Paco Merino, amb en Manel Clot... i no hi havies quedat. Avui, ho saps bé, si no quedem, no ens trobem. Doncs això, quedem cada 15 dies a la Fonda i ens trobem i xerrem. A més, ara m’interessen les coses locals, “ultralocals”, com deia Dalí.

–La migració, els presos polítics...
–Són dos temes que em preocupen molt, la migració modificarà el continent europeu. El feixisme s’alça, apareix de nou, desperta. Ja fa uns anys que em fa vergonya ser europeu. Pel que respecta als presos polítics, és una injustícia enorme però no crec que sigui de llarga durada; el què ha quedat clar és que a l’Estat espanyol la democràcia no està consolidada.

–I, Cadaqués?
–Cadaqués és el meu refugi, una illa on puc somiar, passejar, pintar, llegir, veure el mar i, sobretot, conversar.

–Nous projectes...
Abracadabra és el nou projecte, de tres exposicions ha nascut un llibre d’art dissenyat per Núria Vila. Hi col·laboren fotògrafs, poetes, escriptors. Seran 77 exemplars i les presentacions aniran acompanyades de recitals poètics i de música. Tot passarà dins un triangle geogràfic els vèrtex del qual seran Cadaqués (el Casino), Vinaròs i Berga (el Konvent). La història començarà a Granollers, a la Fàbrica de les Arts, la propera primavera, l’11 d’abril.

–En la teva obra, darrerament apareix un color que s’ho menja tot, per què aquest blau, per què el blau-Pagès?
–M’agrada la llum del blau, em relaxa. El meu blau és el blau del mar de Cadaqués, de Cap de Creus, de Cala Nans... en dies de Tramuntana.

–En art, tot és un plagi, tot està inventat?
–No tot, l’acte de la creació és un misteri. Tothom pot crear, no hi ha límit, no tot està inventat. I, a més, qui decideix si és art o no ho és? Picasso va copiar pintors africans, Picasso era un gran artista i els copiats no? Les obres de Picasso es venen per autèntiques fortunes, les obres d’aquells africans, no. Si no hi ha diners, no hi ha art? L’art ha d’emocionar, deixeu estar el preu que li posa el galerista o l’expert, el mercat de l’art és un mercat fals.

–Tu que hi has passat la segona vida dins d’una, expliquem què és una entitat bancària?
–No, jo no recordo ni vull recordar res dels anys en aquella entitat, el cervell és prou llest per fer-te oblidar un passat que no té cap tipus d’interès. Allò era la mediocritat i jo treballava estrictament per diners i per tenir les tardes lliures. El millor que em va passar va ser fer alguns amics que encara conservo.

 

Gràcies Jordi, ja és hora d’anar a sopar. Un plaer escoltar-te, un plaer que em paguis la copa de vi negre, un petó a la Isa i, ja saps, continuarem quedant per trobar-nos.

 

I s’allunya, amb els cabells esvalotats amb una una estètica entre don Francisco de Goya y Lucientes i el Messies (deixeu que el poetes s’acostin a mi).

Edicions locals