Montse Eras

El franquesí Josep Maria Jové i Lladó (Barcelona, 1975) és considerat, segons els informes de la Guàrdia Civil, el "cervell de l'1-O" i el propietari de la llibreta Moleskine més famosa de la història del país, trobada en un escorcoll a casa seva el setembre de 2017, quan era secretari general del Departament d'Economia, i en el marc de l'operació contra el referèndum d'autodeterminació. Des de llavors, és un dels investigats a la causa judicial contra els líders independentistes. En el seu cas, el TSJC el processa per delictes de desobediència, prevaricació, malversació i revelació de secrets. La jutgessa li ha imposat –juntament amb Lluís Salvadó– una fiança d'1,6 milions d'euros, que ha de dipositar abans del 25 de juny si no vol ser embargat.

–Anirà a judici per ser el "cervell de l'1 d'Octubre".
–Sí, m'acusen d'organitzar un referèndum, una cosa que ja fa anys que a l’Estat no és delicte. Així com en els del Suprem els posaven a la presó per una sedició, a mi em volen posar a la presó per posar unes urnes i unes paperetes. Jo suposo que en l’entorn democràtic de l’Estat espanyol –que encara deu existir– i davant la comunitat internacional, els hi genera moltes contradiccions. Per això intenten carregar-me altres delictes com la desobediència, malversació, la prevaricació i la revelació de secrets. És al·lucinant perquè aquests dos darrers no els hi van imputar als jutjats al Suprem, els teòrics líders del Procés.

–Sí que van ser condemnats per malversació, però.
–De fet, me l’imputen per unes partides que ja estan jutjades al Tribunal Suprem, per la qual cosa jo no em puc defensar. Estic condemnat gairebé segur i la malversació, a partir de 200.000 euros, implica penes de presó. Hi ha una indefensió claríssima i, a més, considero que aquelles partides no són malversació perquè jo no em vaig embutxacar un duro mai ni van servir per fets il·lícits.

–I vostè ara també està imputat per prevaricació.
–Quan em van detenir el 20 de setembre de 2017 ho van fer per sedició –cosa que no podia fer un jutge d’instrucció provincial–. La prevaricació no existeix el 22 de setembre quan el jutge em diu de què m’acusen, ni al Jutjat número 13 [on es va iniciar la instrucció], ni quan m’envien al Llarena al Suprem perquè em vol acusar de rebel·lió en aquell moment, ni quan el 13 m’envia al TSJ, ni quan em comença a processar... Apareix en el moment que el TSJ em fa l’auto de processament i ho fa per una única raó: perquè, si hi ha aquest delicte, el judici s’ha de fer amb un tribunal i no amb un jurat popular, com sí que es podria fer en el cas de malversació. Ho volen tenir tot controlat. No podria ser que ara un jurat ciutadà m’absolgués a mi perquè els hi cauria tota la causa.

–I això ho ha pogut recórrer? Hi ha possibilitat que finalment a judici no hi sigui aquest delicte?
–En els recursos que estem fent al TSJ denunciem bàsicament dues coses. Per una banda, la investigació judicial i policial és política i s’ha fet sense garanties. I, per l'altra, destaquem aquest tema de la prevaricació que ha aparegut per sorpresa. És un paral·lelisme amb el referèndum; són al·lèrgics a la democràcia. Ens volen condemnar per fer un referèndum i no volen que un jurat ciutadà ens jutgi. Tenen al·lèrgia a participació ciutadana, per la via que sigui. I volen evitar que tinguem un judici mínimament just.

–El TSJC li demana una fiança milionària que cal ingressar aquest mes.
–Al Lluís Salvadó i a mi ens demanen més de 4 milions, dels quals 3 ja estan dipositats a diferents jutjats, sobretot al Tribunal de Cuentas però també al Jutjat número 13 de Barcelona, d’on neix tota aquesta investigació prospectiva de la causa general, que estan utilitzant per fer els informes. Nosaltres el que hem dit és que aquests diners ja estaven dipositats i, per tant, ara el que ens demanen són aquests 1,6 milions. Mentrestant s’està esperant la resposta del Tribunal de Cuentas i, si hi són i coincideixen, en principi, el TSJC no els reclamarà. Això no ha passat amb el Jutjat 13 que ha reclamat diners, tot i que estiguessin dipositats en el Suprem en el seu moment o al Tribunal de Cuentas.

–I com va la resposta a la crida a la Caixa de Solidaritat?
–La resposta està funcionant. La Caixa de Solidaritat està fent la seva campanya, ERC també i els amics ens donen suport, com a través del vídeo que ha fet gent d’ERC i la CUP. Però falta encara més d'un milió d'euros. És molt complicat perquè aquests diners s’han demanat manta vegades. A més, el Lluís i jo no som tan coneguts com els del Suprem –per tant, els 2,8 milions del Tribunal de Cuentas sabíem que els aconseguiríem ràpid perquè allà hi havia tothom, inclosos presos i exiliats–. Els alts càrrecs no som tan famosos i patim més. Tot i que no només ens passa a nosaltres, que encara tenim una xarxa important i organitzacions polítiques que ens donen suport, sinó que hi ha molta més gent anònima que encara ho té més difícil i que també estan patint aquesta repressió.

"El TSJ ens demana 1,6 milions de fiança abans del 25 de juny, i ens falta més d'1 milió a la Caixa de Solidaritat"

–I el moment de crisi sanitària actual tampoc hi ajuda.
–No, clar, no és que la gent sigui insolidària, sinó que ara la solidaritat va dirigida cap a altres camps, d’una urgència més palmària. Però la gent està responent com sempre en aquest país. És evident que si el dia 25 no trobem aquests diners ens embargaran els béns i se’ns bloquejaran sous. És un risc real.

–La Covid-19 també fa que la mobilització al carrer, una eina que sovint es reclama com indispensable, sigui més complicada.
–El país respon sempre que se’l crida, hi hagi la situació que hi hagi. Es va organitzar un referèndum després d’un atemptat brutal a la rambla. Quan el país estava en estat de xoc va reaccionar condemnant aquell acte i donant-se suport, i després hi va haver un referèndum al cap de poques setmanes.

–Però el moment és molt diferent. Llavors la gent sabia que anava al referèndum... i ara?
–Sabem on anem. Però, quan esclata la pandèmia, ja pensàvem que hi ha via tres riscos que el moviment sobiranista i el país en conjunt havia d’entomar. El primer, que la resposta a la crisi podia comportar una recentralització del poder estatal, i es va produir. El segon és que hi hagués un retrocés a les llibertats i que, davant la por, la gent acceptés una retallada de drets importants. I, en el fons –o no tant–, també ha passat –al principi, per exemple, poca gent posava el crit al cel quan es plantejava el passaport d’immunitat–. I el tercer risc era que el conflicte polític català quedés en un segon terme en totes les agendes polítiques. Parlar d’autodeterminació i amnistia davant d’una emergència sanitària era difícil, però nosaltres no hi hem volgut renunciar. Hem seguit reivindicant que cal resoldre el conflicte polític.

–Sí, però no la mesa de diàleg.
–El president Sánchez ha anunciat que, en el moment que s’aixequi l’Estat d’alarma i abans de l’agost, hi haurà una trobada. Si més no, això és el que diu el president de l’Estat. Però les negociacions es van treballant.

–A títol personal, com s’afronten les trobades amb persones que avalen el procés judicial en què està immers?
–Quan l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira em van demanar, primer, que negociés el suport a la investidura de Sánchez, i, després, que formés part d’aquesta mesa de negociació, no va ser una decisió fàcil. És evident que m’he d’asseure amb gent que en el seu moment van defensar la repressió, el 155, que encausessin companys i que, indirecte o indirectament, també avalen el meu enjudiciament. Però no sé per a qui era més complicat, si per a mi o per als que estaven produint la repressió, que havien d’acceptar que hi anés un dels “cervells del nosequè” . Emocionalment era complicat per a mi i per al meu entorn, però també crec que és una oportunitat de portar la repressió en aquella mesa i a la Moncloa, i mirar-los als ulls i parlar-los obertament d’amnistia, de repressió, de conflicte polític, d’autodeterminació. Valia la pena superar l’impacte emocional.

"Valia la pena superar l'impacte emocional i ser a la mesa de diàleg per mirar-los als ulls i parlar-los d'autodeterminació i amnistia"

–I davant d’això, alguna reacció destacable?
–Quan ens vam reunir amb el PSOE per parlar d’investidura va ser molt bèstia perquè teníem tota la caverna espanyola dient que Sànchez havia acceptat parlar amb el “cerebro del 1-O”... Però no hi ha cap reacció d’incomoditat, tots són molt professionals. Bé, jo sí que els hi recordo coses: els hi porto moleskines i els hi dic que en aquella llibreta he apuntat que he parlat d’autodeterminació i amnistia i de repressió, i que he apuntat les seves respostes… Li vaig preguntar a Pedro Sánchez: “què passarà si, quan ara surti d’aquí, els guàrdia civils que hi ha a la porta em detenen, m’agafen la llibreta i el senyor Baena fa un informe... jo pillaré però vosaltres també”... i llavors sí que es va produir un silenci incòmode.

–Tot i les incomoditats, s'arribarà a alguna resolució en aquesta taula de diàleg?
–La mesa és un instrument necessari, però no suficient. A nosaltres la investidura de Sànchez ens importava bastant poc. Volíem assentar les bases per a la resolució del conflicte polític i es van creuar dos interessos, perquè ells volien negociar la investidura. Nosaltres volíem que acceptessin que hi ha un conflicte polític, que cal desjudicialitzar la política, que es pugui parlar d’autodeterminació i amnistia, i que si arribem a un acord sigui consultat a la ciutadania de Catalunya. El nostre suport a la legislatura dura en funció que la mesa de negociació avanci i sempre amb els mateixos principis. Seguim creient que la repressió no s’acaba si no s’acaba la causa general i es resolt el conflicte polític, que passa per l’autodeterminació i una llei d’amnistia. Mentre no es permeti el dret a l’autodeterminació, hi seguirà havent un conflicte polític.

–Però el PSOE no en vol sentir a parlar d’autodeterminació.
–No ho vol, però n’ha sentit a parlar i no té cap altre opció. I no anem a demanar que ens millorin les competències i ens donin uns beneficis penitenciaris. Anem allà per posar el conflicte a l’agenda política. Però no som ingenus, sabem que no serà la mesa definitiva, però és important trencar el gel. És important que per primer cop oficialment l’Estat espanyol s’assegui a parlar d’aquests conceptes. I això ho veurà la ciutadania de Catalunya i la comunitat internacional.

–La negociació no és, però, d’igual a igual.
–Clar, l’Estat ja ha demostrat que té més poder. Però sí que és important que anem a negociar amb la legitimitat que ens dóna un suport electoral ampli –hem de ser cada cop més– i també que, no només hi hagi un poder institucional, sinó també un moviment social i popular que doni suport. Com més mobilitzada estigui la ciutadania més força tindrem. Les dues coses són imprescindibles, perquè és el que tenim com a país.

–La mobilització ha decaigut, però.
–Sí, però la gent estarà mobilitzada en funció que els polítics i les institucions responguem. Ens devem a la gent i, si la gent no està mobilitzada, serà per culpa nostra. No només hi ha d’haver actuacions a les institucions, sinó també als tribunals amb la manera que afrontem els nostres posicionaments judicials. Si la gent no se sent orgullosa de nosaltres, no es mobilitzarà. I llavors sí que alguns a nivell personal ens sentirem molt afectats.

–Tornem, doncs, a com afronta l'embat judicial. El març es va negar a declarar al TSJC.
–No vaig respondre, primer perquè hi tinc dret i, segon i sobretot, perquè el meu procediment forma part decn causa general contra l’independentisme i, per a mi, contestar al fiscal i a la jutgessa és donar normalitat a un procés d’irregularitats judicials i blanquejar la seva actuació. Jo vull denunciar la vulneració de drets fonamentals de tota la gent que pateix la repressió.

–Per tant, la seva defensa serà més política que tècnica?
–La diferència és una mica artificiosa. Jo faré una defensa política, però això no vol dir que no discuteixi tècnicament determinats punts de procediment, com les autoritzacions d’entrades i registres, d’escoltes telefòniques, de proves que s’han inventat i que hem de demostrar, etcètera. Això més tècnic ho farem, però la nostra actitud serà la d’afrontar un judici polític com a tal. Considero que la meva causa forma part d’una conxorxa i una concertació dels poders de l’Estat contra l’independentisme. I per això intentaré no donar mai una sensació de normalitat a una causa judicial que no ho és.

–Encara no hi ha data de judici, però.
–No, la instrucció podria acabar a l’octubre i llavors es posarà data al judici. La instrucció que s’havia d’haver tancat fa molt de temps és la del Jutjat número 13, però no es fa perquè mentrestant la Guàrdia Civil va fent informes.

–I, tot i la judicialització del conflicte i la repressió, els diversos actors de l'independentisme no sembla que se sàpiguen posar d'acord.
–Sempre hi ha hagut desavinences, només cal agafar l’hemeroteca. Però al final, el moviment independentista, quan té el suport necessari, s’acaba posant d’acord. I això està passant i passarà. Que els partits tenim diferents maneres d’entendre com s’ha d’enfocar la resolució del conflicte és públic i notori, però no crec que sigui dolent que tothom faci la seva proposta. Des de la desavinença es pot arribar a un punt en comú. Tenim unes organitzacions polítiques diverses i això fa que la meitat de la població estigui a favor dels postulats de la independència i l’autodeterminació. De fet, tot i la voluntat de l’Estat d’escapçar el moviment, no se n’ha sortit, i les converses entre tots els actors sobre la independència segueixen existint. Que en aquests moments no hi hagi un fet concret, no vol dir que no s’estigui parlant i posant sobre la taula com assolir el nostre objectiu polític. De fet, aquesta és una de les coses de les quals se’ns acusa: la jutgessa ens recrimina que no hem deixat mai de parlar d’independència. En això no ens pararan.

–Això, però, no és delicte.
–Bé, no està tan clar si veus els escrits judicials. Per molt que ens diguin que les ideologies no estan perseguides, ho fan. L’evidència és brutal. El 2015, quatre dies abans de la famosa resolució 1.11 d’inici del Procés, el fiscal Zaragoza de l’Audiència Nacional donava una ordre als cossos policials de l’Estat d’investigar els funcionaris i alts càrrecs de la Generalitat que apliquessin una resolució que llavors no estava ni aprovada. Això és investigació prospectiva, és utilització del dret penal contra l’enemic… És a dir, qualsevol independentista que es mogui, serà investigat. La causa general contra l’independentisme a nivell judicial neix aquí, el 2015, no amb el processament del govern. I suposadament Zaragoza era un fiscal progressista, de l’òrbita del PSOE, que acaba sent ascendit al Suprem després d’això. I ningú diu res. Per tant, pensar sobre la independència és delicte a l'Estat. El fiscal del meu cas fa tres setmanes, en ple confinament, aporta a la causa el programa electoral de Junts per Sí com a prova acusatòria.

–Aquesta setmana el Suprem ha citat el president Torra al setembre. Això podria desencadenar un calendari electoral que ara semblava en stand by arran de la Covid-19.
–L’independentisme ara ha de tancar files al costat del president, que haurà d’anar a aquesta vista injusta. Hi haurà una resposta unitària i no hi haurà cap mena de dubte. El calendari depèn, però, del president. Tot i que crec que la resposta a la pregunta de quan hi haurà eleccions la farem conjuntament al govern de coalició.

–I tornaria a presentar-se a la llista d’ERC al Parlament?
–M’ho plantejaré quan es convoquin eleccions i quan el partit m’ho demani, si és que m’ho demana. De fet, si no hi sóc jo, hi haurà algun company o companya del Valès Oriental que em substituirà i farà molt bé la feina. Això sí, jo seguiré treballant en el projecte d’ERC, mentre el sistema judicial espanyol m’ho permeti. I això és el que els hi fa ràbia, perquè pensaven que en el moment que t’imputen, ho deixaries, i jo no ho he deixat de fer.

–Ho tornaria a fer?
–No em penedeixo de cap de les actuacions polítiques que he fet. Les faria diferent i millor, però he pres decisions polítiques pel bé comú i l’interès general, i responent a uns principis fonamentals de llibertat i democràcia. I no me’n penedeixo gens. Alguns m’estan comportant uns problemes personals molt durs, però davant de la repressió de l’status quo, qualsevol moviment democràtic i no violent no s’ha de rendir mai.