Montse Eras

El doctor Pau Garro ha estat un dels professionals que ha viscut des de primera línia la lluita contra la Covid-19 en el seu vessant més dur. El cap de la Unitat de Cures Intensives (UCI) explica l'experiència d'aquest darrer any, des que la pandèmia va ennuvolar la primavera passada.

–Quina és la situació avui a l'UCI de l'Hospital de Granollers?
–Actualment, tenim els 20 llits d'UCI ocupats, tant els 10 que tenim per a pacients Covid, com els 10 per a altres tipus de malalts –ja que tenim la intenció que l'activitat no-Covid es mantingui tant com sigui possible. A més, s'han creat 10 llits que anomenem d'intermedis, per a pacients que estan greus, però que poden aguantar sense ser intubats i ventilats mecànicament, amb una ventilació no invasiva com una màscara. Aquest estan a la sisena planta i se n'encarreguen els companys de pneumologia. Avui aquestes places també estan plenes.

–La pandèmia ha accelerat el creixement de l'UCI, a més.
–Sí, nosaltres teníem una UCI de 10 llits abans de la pandèmia amb previsió d'ampliar-la a 20 llits un cop s'acabin les obres que s'estan fent –es preveu que aquest estiu–. Però en el primer brot de la pandèmia vam haver d'utilitzar llits d'UCI a llocs que no eren d'UCI i vam acabar amb una seixantena de places, entre 48 d'UCI i 10 de semicrítics. Per això, quan va acabar la primera onada, CatSalut ja ens va demanar que mantinguéssim 20 llits d'UCI oberts, que es van posar en marxa el 15 de setembre i ja han funcionat ininterrompudament.

–I són suficients?
–Precisament avui [dimecres] estem plantejant obrir algun llit més d'UCI a la segona planta, on ja van estar durant la primera onada i alguns dies de la segona. Hi convertim llits d'hospitalització en crítics, amb monitors i el maquinari necessari. El que passa és que per fer-ho ens cal personal.

–Fa temps que se'n busca, sobretot d'infermeria, però hi ha demanda arreu, oi?
–Sí, hi ha una mancança generalitzada en infermeria qualificada per portar pacients d'UCI i experta en el pacient crític. Això està limitant poder obrir molts més llits d'UCI.

–Creu que podríem tornar a la situació de la primera onada amb gairebé 60 places de crítics habilitades?
–Seria el pitjor dels malsons. No estem preparats per assumir el que vam fer a la primera onada. Tothom es va posar a treballar sense fre, tots els dies de la setmana, 12 h. Es va respondre d'una manera increïble, sobre la marxa i amb bona voluntat, i amb el desig de tothom de sortir-nos-en.

–Ara tenen més recursos, però.
–Estem millor pel que fa a material, de respiradors, d'EPIS [equips de protecció individual], però pitjor pel que fa a personal. No només pel cansament que arrosseguem, sinó perquè hi ha més treballadors confinats, arran del fet que es fan més PCR i test i afloren més positius.

–Aquesta situació es revertirà, però, quan s'avanci la campanya de vacunació.
–Evidentment, ens pot ajudar, no només quan els professionals ja tinguem la segona dosi, sinó quan la població es comenci a vacunar. Això sí, caldria assumir un ritme de vacunació molt alt. Esperem que això sigui la solució més definitiva, com a mínim fins que no surti alguna soca.

–Caldrà anar veient, doncs, l'eficàcia de la vacuna, però és també molt important com s'ha avançat en el tractament. El percentatge de positius de Covid-19 que arriben a l'UCI ha disminuït?
–Sí, la veritat és que sembla que arriben a l'UCI menys percentatge de pacients dels quals s'infecten. Però, a dia d'avui, encara n'arriben masses, perquè al voltant del 20% de pacients Covid de l'UCI no van bé.

–La saturació també ha fet prendre decisions difícils.
–A vegades la gent se sorprèn davant d'això, però els intensivistes estem acostumats a fer valoracions. Ho fem habitualment amb tot tipus de pacients, no només Covid, perquè hi ha persones que arriben a un estat vital que sabem que no superarien una intubació i una ventilació mecànica perllongada com és la que es requereix en el cas de la Covid. Sempre ho valorem en equip, ho comuniquem a la família i intentem que els criteris objectius, que tenen a veure amb les malalties prèvies de la persona i amb la gravetat de la malaltia, s'entenguin. Amb la Covid-19 ho hem hagut de fer moltes més vegades.

–Quin és el perfil de pacient Covid que arriba a l'UCI i quines patologies prèvies són més perilloses en aquest sentit?
–És molt variable, però hi ha un predomini de pacient més gran, i persones hipertenses, diabètiques, obeses… Però també hem tingut persones joves sense cap antecedent previ. Per sota de 40 anys en tenim algun que és anecdòtic, però hi ha hagut un noi de 15 anys. A partir de 40 tenim algun cas més, i també a partir de 50. Però la gran majoria se situen entre els 60 i 80 anys. A partir de 80 també n'ingressem quan veiem que, malgrat l'edat avançada, estan prou bé per suportar la intubació.

–Perquè quant de temps acostuma a estar a l'UCI un malalt de coronavirus?
–De mitjana estan entre dues i tres setmanes, però tenim pacients que han estat tres mesos, i alguns que han anat bé i han estat una setmana. Les persones que desenvolupen una fibrosi pulmonar, costa molt que puguin estar sense el respirador i són els de més llarga estada. Ara tenim un parell de pacients de la segona onada que ja porten tres mesos amb nosaltres.

–I aquestes persones suposo que després arrosseguen seqüeles.
–Probablement aquests seran els que tindran més seqüeles, però, de tota manera, això s'està començant a estudiar ara. Els companys de pneumologia van fent el seguiment als pacients que han estat ingressats a l'UCI i veient si tenen una afectació posteriorment. Però cada cop hi ha més evidència que hi ha un percentatge no menyspreable de pacients que queden amb algunes seqüeles.

–Sovint se sent que, davant del fet que la malaltia és més greu com més gran s'és, la gent jove és poc solidària. Què en pensa?
–També hi ha algun cas jove i farien malament si no es cuiden. Sóc conscient que la gent jove té una situació vital diferent, però hi ha molts d'ells molt preocupats pels seus pares i els seus avis, i mantenen molt bé les mesures perquè no volen ser el vector que pugui infectar algú que s'estimen. Conec persones que han estat el vector de la infecció del seu pare o el seu avi i aquest ha acabat a l'UCI, i els que estaven pitjor eren els seus fills o néts perquè se sentien responsables. I això és una cosa que portaran per sempre. I molts d'aquests joves són conscients i, per això, es protegeixen molt.

–Tornant als professionals que tracteu amb la malaltia al dia a dia, com esteu?
–Estem com podem! En general, l'ambient és que, arran del cansament i d'interpretar les mesures restrictives que es prenen, tothom té més facilitat per enfadar-se. Augmenta la irritabilitat i la intolerància. És normal perquè estem molt cansats i veiem coses que es fan que no ens ajuden –tot i que entenem que en les decisions s'han de tenir en compte molts factors més enllà dels sanitaris–. Portem un estrès arrossegat durant un any i sembla que això no acaba. És complicat i duríssim manegar-se personalment amb tot això.

–Entenc, doncs, que trobeu insuficients les mesures restrictives decretades.
–Des del meu punt de vista, i veient com estem a l'UCI i les dificultats que tenim per donar l'atenció al malalt, jo seria més restrictiu. Però, clar, estic veient només el punt de vista sanitari i entenc que hi ha altres punts de vista. Hagués estat més restrictiu durant el Nadal i el pont de la Concepció, que ja veiem què ens ha portat.

–Potser s'ha visibilitzat i explicat poc què passa a l'UCI?
–Penso que a la primera onada se'n va parlar poc, fins i tot perquè la gent tenia por d'explicar-ho perquè pensava que faria més mal que bé. Després sí que se'ns ha visibilitzat més, però no s'ha explicat ben bé el dramatisme que s'hi ha viscut. Són moments difícils des del punt de vista personal i familiar, i és molt impactant. No només pel pacient, sinó per la constant de la gent que es considera culpable de la malaltia o la mort d'un familiar.

–Trobaria alguna situació o moment que transmeti aquestes vivències?
–A la primera onada teníem ingressat un pacient, que vam decidir intubar. En els moments abans em va demanar parlar amb la seva filla, que viu a Suïssa, i escoltar aquella conversa de comiat va ser molt dur. Per sort, finalment, se'n va sortir. També un altre cas que em va colpir és el d'una noia infermera que el seu pare, de menys de 60 anys, va morir. Ella m'explicava que va veure'l per darrera vegada quan el pujaven en ambulància davant de casa seva. No se'n va poder acomiadar i també es va trobar amb la sensació de culpa. Psicològicament costa molt.

–Precisament, vosaltres teníeu un programa d'humanització de l'UCI, amb més permissivitat de visites, que es va veure totalment estroncat.
–Estàvem en ple procés d'intentar fer una UCI més humana i la pandèmia va acabar amb tot això. No es podia venir ni a acomiadar-se de les persones estimades. Afortunadament, això ha canviat i ara sí que podem deixar entrar en els moments de final de vida o en altres ocasions que es requereix. Ens agradaria que tothom pogués venir a visitar els seus malalts, però actualment és inviable.

–Per acabar, com veu aquest 2021? La vacuna permetrà recuperar certa normalitat?
–No ho sé. Sembla que aquesta tercera onada no ha sigut tan explosiva, però és més persistent. Si no prenem més mesures, potser es pot aconseguir que baixin els casos, però serà una baixada progressiva. I nosaltres ara comencem a col·lapsar-nos. Les UCI es col·lapsen un parell de setmanes després del pic de positius. Així que ara veiem el pic de les festes de Nadal. Si és veritat que hem arribat al pic i comencem a baixar –que tampoc és segur–, encara tindrem moltes setmanes d'UCIs  plenes i dificultats de fer la nostra feina. A més, ara s'ha introduït la soca anglesa que pot fer que es dispari tot una altra vegada... i, per tant, els pròxims mesos són incerts, fins a l'estiu, segur.