'Cal escalar el conflicte amb l'Estat més enllà del que ho vam fer l’octubre de 2017'

Carles Riera Diputat de la CUP al Parlament i número 2 de la llista per Barcelona el 14-F

Política

Carles Riera
Carles Riera

El sociòleg Carles Riera, diputat de la CUP al Parlament des de 2017, serà el número dos de la formació a les eleccions del 14-F després de l'acord de la CUP amb Guanyem Catalunya, una llista que encapçala l'exalcaldessa de Badalona Dolors Sabater. Entre d'altres, Riera ha estat president de la Fundació Desenvolupament Comunitari, membre del Consell Internacional del Fòrum Social Mundial i president, de 2010 a 2015, del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals. 

–Malgrat haver-hi un govern amb les dues principals forces de l’independentisme, no sembla que s’hagi avançat gaire a nivell nacional. Quin balanç feu de la legislatura que ara acaba?
–Han estat tres anys perduts, de retrocés. En el terreny nacional és evident. JxCat no ha sortit de la retòrica simbòlica i ERC s’ha agenollat davant del govern del PSOE a canvi de res, perquè la taula de diàleg no ha dut enlloc, de manera que no estem en un escenari de resolució del conflicte.

–Un dels problemes pot haver estat la manca d’unitat entre l’independentisme?
–La unitat només va existir per la celebració del referèndum i no n’hi ha tornat a haver. Tant JxCat com ERC han anteposat els interessos partidistes o per continuar controlant l’autonomia i conformar-se amb les molles abans de fer passos valents per avançar en l’exercici de l’autodeterminació. ERC ha entrat en una lògica de claudicació i de manteniment autonòmic, i JxCat, sota una retòrica simbòlica aparentment més agosarada, ha continuat amb el mateix tipus de política de no confrontació real amb l’Estat.

–I des del punt de vista de les polítiques públiques, quin balanç en feu?
–En aquest cas tots els indicadors empitjoren. Ja veníem d’una crisi greu de la qual no ens havíem recuperat, i la pandèmia n’ha empitjorat les conseqüències. El govern de la Generalitat no ha aplicat unes polítiques públiques valentes per revertir aquesta situació.

–Per exemple?
–Les polítiques públiques que s’han aplicat han estat negatives i antisocials. Els hospitals i les UCI estan saturades i les escoles tenen sobrecàrrega del professorat perquè les infraestructures són insuficients. Allò que és bàsic en les polítiques públiques continuen posant-ho en mans del capital. No hi ha polítiques de nacionalització de l’aigua, el gas, la llum, les grans infraestructures... Per això han estat negatives, perquè no reverteixen la crisi social, no reforcen els serveis públics, no redistribueixen la riquesa ni garanteixen drets bàsics com l’habitatge. Alhora, no hi ha hagut la voluntat d’actuar amb sobirania per recuperar la titularitat dels subministraments i les infraestructures bàsiques, que deixin de ser un negoci per ser un servei garantit públicament.

–Què proposeu per reforçar aquestes polítiques públiques?
–L’única manera de garantir salut, educació, habitatge i redistribució de la riquesa, i que tothom tingui accés als subministraments bàsics, és garantint que tot això sigui públic. Per finalitat social i per sobirania. ¿Com volen JxCat i ERC construir una república si no tenen el control sobre allò que és bàsic per a l’economia i les polítiques públiques d’un país? No es pot confiar a construir una república quan els serveis bàsics estan en mans de l’Ibex-35. Cal tenir el control d’aquestes infraestructures, fer una reforma fiscal i promoure una banca pública per finançar-ho.

–En relació amb la república, la mobilització al carrer també s’ha desinflat.
–Cal entrar en un nou cicle de mobilització i de desobediència civil, d’insurrecció democràtica, que ens permeti escalar la confrontació amb l’Estat per acabar exercint l’autodeterminació. Hi ha d’haver una necessitat imprescindible i irreversible perquè hi hagi un diàleg multilateral a escala internacional que imposi aquesta solució. Però per a això cal escalar el conflicte més enllà del que ho vam fer l’octubre del 2017.

–L’Estat ha aprofitat aquests anys per augmentar la repressió sobre l’independentisme. La resposta institucional hauria d’haver estat diferent?
–Hi ha gairebé 3.000 persones patint la repressió, darrerament sobretot a iniciativa dels Mossos d’Esquadra. Les pròximes setmanes unes 70 persones de l’esquerra independentista podrien ingressar a presó per acusacions particulars de la Generalitat. Per això no n’hi ha prou amb la política institucional o el nostre paper al Parlament, sinó que cal la mobilització de la gent.

–S’estan normalitzant aquestes acusacions?
–Al Vallès Oriental hi ha alguns casos. Marta Barnils, regidora de Caldes, està acusada per haver tallat una carretera en una protesta, i Santiago Andaluz, de Lliçà d’Amunt, s’enfronta a 18 mesos de presó per una acusació de la Generalitat. La repressió no només ve del bloc del 155, sinó del cos de Mossos d’Esquadra. No es pot parlar d’unitat de l’independentisme quan els mateixos sobiranistes es dediquen a reprimir el moviment independentista. Això demostra que la seva prioritat és l’estabilitat autonòmica institucional, el compliment de la llei espanyola.

–Què proposeu per superar aquesta situació?
–En qualsevol escenari democràtic normal hi hauria d’haver una resolució democràtica del conflicte polític basada en la fi de la repressió, l’amnistia i l’autodeterminació. I actualment l’Estat no està disposat a entrar en aquesta lògica, tot i que no es pot fer de cap altra manera que no sigui a partir d’aquesta pauta. JxCat i ERC han demostrat que no estan en condicions d’imposar aquesta solució. Per això volem entrar amb força al Parlament per generar un nou cicle que capgiri la situació: treballar per l’amnistia i l’autodeterminació, i alhora capgirar les polítiques públiques per posar-les al servei de la gent, amb sobirania per recuperar els actius econòmics del país.

–La CUP està disposada a entrar al Govern?
–Assumirem totes les responsabilitats que calgui si del que es tracta aquesta legislatura és d’exercir el dret a l’autodeterminació, d’una forma real i no simbòlica, de fer una insurrecció democràtica i de sobirania institucional, i d’aplicar un pla de xoc a curt termini que permeti revertir el model social i econòmic actual per tenir sobirania sobre les infraestructures i els serveis bàsics, garantir a tothom els subministraments i el dret a l’habitatge, posar la sanitat privada al servei de la sanitat pública, tenir una renda bàsica per a tothom i una banca pública per finançar-ho. Si els altres partits no estan disposats a fer tot això, no ens trobarem.

–Finalment, en l’àmbit més local, quin ha de ser el paper Vallès a l’àrea metropolitana? De vegades sembla que tot gravita al voltant de Barcelona.
–En aquest territori conflueixen grans problemàtiques que són de país i que poden servir de model a escala nacional. Per exemple, en mobilitat, si la prioritat ha de ser el Quart Cinturó o les inversions a l’R3; o si el projecte especulatiu del Circuit de Barcelona-Catalunya ha de continuar rebent diners per davant de les grans necessitats socials que hi ha o dels serveis públics saturats. O debats com la municipalització de l’aigua a Granollers, la preservació de l’espai agroforestal del Vallès, els projectes especulatius al Montseny o la inversió de diners públics en hospitals de gestió privada. Aquí hi ha un debat de model de país.

Edicions locals