Montse Eras

El doctor Marco Bustamante és el màxim responsable mèdic de les Urgències de l'Hospital de Granollers, un servei que ha estat la porta d'accés dels malalts de Covid-19 al centre i que, un any després de la detecció del primer cas positiu al centre, explica la seva experiència i com es va fer la gestió.

–Quan va sentir a parlar de la Covid a la Xina, va pensar que podria esdevenir una pandèmia mundial?
–Inicialment creiem que podríem tenir algun cas aïllat i, al febrer, ja teníem el primer protocol de què faríem si ens arribava algun pacient procedent de Wuhan amb símptomes respiratoris. Quan veiem que augmentaven els casos a la Xina pensàvem que tindríem més casos, però mai no ens imaginàvem que tindríem tants casos greus i que ens obligui a dedicar-nos gairebé només a això durant mesos.

–Com recorda que va ser el dia que van detectar el primer cas de Covid a Urgències?
–El primer el vam tenir el 8 de març, el pacient va arribar un diumenge, ho vam diagnosticar el dilluns 9. Eren dies molt tensos amb les urgències encara molt plenes com tots els hiverns. Els protocols (del ministeri i de CatSalut) canviaven amb molta freqüència.

–S’ho esperaven? Va ser fàcil detectar-ho?
–Ho esperàvem, ja hi havia molts casos a Catalunya i cada dia es diagnosticava un altre en un centre diferent, era qüestió de dies que ens toqués. A l'arribada del pacient era una infecció respiratòria més, com tantes que es diagnostiquen en l’època de la grip. L’endemà, revisant la radiografia, aquesta era diferent i ens cridava l’atenció. Aquells dies, només ens deixaven fer PCR si havies tornat de la Xina o el nord d’Itàlia o eres contacte directe d’un pacient amb la Covid confirmada. S’havia de demanar permís a epidemiologia per enviar la mostra i prèviament s'havia de descartar altres causes de pneumònia. Aquest pacient no complia els requisits, no havia sortit de Catalunya, havia estat en contacte amb una persona que havia estat al nord d’Itàlia, però que estava sana, encara no estava clar que els asimptomàtics contagiaven. Vam aconseguir que ens fessin la prova i va resultar positiu. A partir d'aquella setmana vam demanar PCR a totes les pneumònies.

–Quines mesures es van prendre a l'Hospital quan es va veure que la Covid havia arribat a Catalunya?
–A nivell d’urgències es va decidir un canvi en el circuit d’atenció dels malalts, una part de la zona d’observació es va convertir en la zona Covid, ja que tots els espais són individuals i es pot tancar la porta. A planta es van planificar habitacions que es destinarien als que necessitessin ingressos. Es van fer protocols de maneig, d’ús d’equips de protecció i es va insistir en la manera de col·locació i retirada dels EPI. Als boxs destinats per l'atenció del pacient Covid es van col·locar tot el material necessari. Molt aviat ens vam adonar que tot era insuficient tant el material com el nombre de boxes.

–Es van haver d'ampliar llits.
–Les reunions de gestió de llits de cada matí es van convertir en un comitè de crisi ampliada amb tots els serveis implicats directament i indirectament, junt amb les direccions mèdiques i d’infermeria. Van ser unes reunions molt operatives.

–Què en sabien de la malaltia llavors?
–Quan estava a la Xina sabíem poca cosa, que era un nou coronavirus, això ja amoïnava una mica, ja que els seus cosins (SARS i MERS) havien produït brots de pneumònia amb elevada mortalitat tant a la Xina com a l'Orient Mitjà, però semblava que en aquest cas era molt més baixa. Vam tenir més informació amb els brots d’Itàlia, que la transmissió era molt ràpida, que en cas de tenir un brot local necessitaríem molts llits d’hospitalització i d'UCI. No es coneixia res de tractaments, sortien publicacions molt confuses, inclús contradictòries. L’únic segur és que els pacients greus necessitarien oxigen i els més greus, ingrés en UCI.

–Al març va haver-hi força professionals de l’Hospital confinats per contacte amb un positiu. Va afectar molt a Urgències?
–En el que respecta a Urgències, a la primera onada, no vam patir per nombre de metges, diria que mai hem sigut tants metges a Urgències. Vam prendre mesures per intentar minimitzar el risc de contagi (tot i això, vam tenir 2 companyes contagiades lleus), però sobretot perquè vam rebre suport d'adjunts d’altres especialitats, un antic company que estava fora de l’hospital i es va oferir ajudar, molts metges residents que deixaven les seves rotacions per ser-hi. Tots van marxar quan l’activitat es va anar “normalitzant”. Es va viure un moment de solidaritat entre companys com mai ho he vist.

–Per això es va poder fer front a l'increment de malalts?
–Sí, el que ens preocupava era tenir lloc per atendre’ls i llits on hospitalitzar-los si ho requerien tant a planta com a UCI.

–Podria descriure algun moment que sigui simbòlic sobre què passava en aquella primera onada?
–Aquella onada va ser una explosió, en una setmana vam passar de diagnosticar 2-3 casos a haver d’omplir una planta sencera. Cada dia es feien plans per obrir més llits, tot semblava poc perquè a Urgències no deixaven d’arribar malalts. Ens pensàvem que fins i tot necessitaríem posar malalts a la cafeteria i al menjador… pot ser que, de no haver sigut pel confinament total que va baixar la corba, ho haguéssim fet.
Un altre fet simbòlic va ser la solidaritat de la població, per exemple, ens van fer EPI de plàstic, que ens feien passar molta calor, però ens feien sensació de seguretat i, de vegades, les preferíem a altres (les bones van trigar a arribar). Vam fer molta pinya tots els que treballàvem. Potser les menys reconegudes fora de l'hospital eren les dones de la neteja, eren (i són) imprescindibles i tots els de dins ho sabíem. Un dia a urgències es va fer un passadís d'aplaudiments, va ser molt emocionant.

–A escala personal, com ho va viure?
–Amb angúnia i molta incertesa, però amb moltes ganes de fer-ho bé. Van ser moltes setmanes de treball diari, vaig notar esgotament físic. També amb preocupació pels malalts per diferents circumstàncies, estaven sols des que entraven, havíem d’atendre’ls bé i acompanyar-los, s’havia de muntar un circuit d’informació a familiars. Pels més greus perquè no sempre era fàcil trobar lloc a les unitats de crítics. Hi havia malalts, dels que no necessitaven oxigen, que s’havien d'enviar a casa amb certa por nostra perquè no empitjoressin, però això ens permetia tenir llits per als que estaven més greus. Patiment també pels companys, perquè no es contagiïn. Un dia em van comentar que un metge d’urgències d’un altre hospital s’havia contagiat i estava molt greu, no trobaven llit d’UCI enlloc. Ho vaig viure molt malament, pensant que podria ser algú del meu equip.

–Quins aprenentatges hem tret d’aquella situació?
–Que tenim capacitat per poder organitzar-nos, treballar en equip i afrontar situacions molt complicades. Que es poden prendre decisions ràpides, fer canvis que si no funcionen, es torna enrere i provem una altra cosa. Hem d'estar preparats sempre, mai hem de minimitzar una situació de risc. I he confirmat que tot el personal és igual d'important i necessari.

–I, a nivell mèdic, com ha evolucionat el tractament?
–Respecte a l'inici de la pandèmia s’han produït canvis importants, sobretot s’han tret dels protocols fàrmacs que s’ha demostrat que no aporten benefici com l’hidroxicloroquina i alguns altres. S’ha ordenat força els protocols de tractaments i coneixem en quin moment de la malaltia es necessita només tractament simptomàtic o es precisa escalar a altres tractaments que han demostrat utilitat. Es coneix més de les teràpies d'oxigenació i ventilació en el malalt greu. És important també la millora en el coneixement de la interpretació de les proves diagnòstiques.
I l’evolució més important: l’arribada de les vacunes.