Montse Eras

Josep Mayoral és alcalde de Granollers des de febrer de 2004 –forma part de l'equip de govern des de 1987–, i ha guanyat les eleccions municipals en quatre ocasions. Aquest darrer mandat que amb una còmoda majoria absoluta es prometia plàcid, potser ha estat i serà un dels més complicats de la seva trajectòria al capdavant de l'Ajuntament. A l'equador dels quatre anys de mandat, fa balanç dels temps de pandèmia i dels projectes que fa dos anys ja enumerava com els reptes que l'havien fet repetir candidatura a l'Alcaldia.

–Fa dos anys poc us esperàveu com seria aquest mandat. Quins plans ha capgirat la Covid-19?
–El més essencial és que ha canviat la dinàmica de la societat i, òbviament, la gestió municipal ha hagut de rellegir-ho tot. Malgrat això, a la Setmana Santa de l’any passat vam revisar el PAM per veure si era adequat per afrontar els problemes que teníem, i en resum vam veure que teníem les prioritats prou ben marcades i estables.

–Van caldre ajustos, però.
–Calia reforçar alguns temes vinculats a la salut i tot el que fa referència a la lluita contra les desigualtats. I s’havien de variar els plantejament proposats sobre l’acompanyament de l’activitat econòmica de la ciutat. Han canviat bastantes coses, tot i que el fil conductor dels arguments que explicàvem el 2019 són vàlids. També hi ha hagut canvis pel que fa a la governança; hem explorat més factors d’acords i de consensos socials i polítics. Hem aprovat per unanimitat un pla de xoc en el ple de maig de l’any passat i, a partir de la iniciativa del Consell de Ciutat hem aprovat un Pacte de Ciutat que ha marcat 40 accions concretes. Per tant, hem volgut aguditzar aquesta suma, aquesta mirada conjunta amb la gent. I, alhora, el treball en xarxa.

–Parla de consensos, però precisament part de l’oposició assegura que hi ha una manca de cogovernança.
–Els fets parlen per ells mateixos. Sempre busquem grans acords i ara ho tornarem a fer a l’hora de definir el pla estratègic. Posant sempre la ciutadania com el centre de l’acció de govern. La voluntat de parlar i grans acords és intrínseca a com entenem nosaltres la gestió local. I un dels èxits de la ciutat de l’any passat va ser aquest.

–I també defensa els acords per enfortir el municipalisme.
–Amb la Covid el municipalisme ha perdut musculatura; hi ha una progressiva recentralització a Brussel·les, Madrid i Barcelona, i el món local s’ha vist abocat sovint a executar accions sense ser consultat. Cal recuperar la cogovernança parlant en termes de país; buscar grans acords que permetin al món local tenir presència activa en la presa de decisions. Per això, una de les qüestions que hem aguditzat ha estat el treball en xarxa, tant amb la xarxa C-17 com amb la nova xarxa generada per l’arc metropolità, per tenir una veu nítida des del territori.

–La pandèmia ha impulsat, doncs, aquesta associació de municipis?
–Potser és exagerat atribuir-ho a la Covid, però sí que és veritat que hem trobat, més que mai, la necessitat de teixir xarxes, vèncer els aïllaments. També a les ciutat, després dels confinaments, ens ha calgut no quedar-nos atrapats en el dia a dia i buscar una mirada llarga. I veure que la fortalesa del món local passa també per l’acord entre municipis.

–Aquest ha estat el mandat més dur que recorda?
–Em costa de qualificar si més o menys, però és l’any que hem plorat més perquè hem perdut molta gent i hem sentit la impotència davant d’una qüestió per a la qual no estàvem preparats, així com un allau de preguntes noves de les quals no sabíem la resposta. Per tant, ha estat molt dur.

–I desorientador, suposo.
–Hem vist la necessitat de tenir molt bé els peus a terra i treballar molt bé en equip; buscar les aliances a la ciutat i la institució. M’he emocionat molt en veure la feina de determinats col·lectius de treballadors públics, que van fer tirar endavant les coses, tot i un confinament total. Des d’aquest punt de vista, també ens ha donat moltes lliçons i ens ha deixat moltes cicatrius que potser encara no podem avaluar, i ho farem el dia que ens traguem la mascareta. Veurem el cost social, perquè és evident que han augmentat les desigualtats. Els recursos que hem hagut de destinar a ajudes socials s’han disparats; hi ha hagut una evolució a l’alça de malalties mentals, especialment en joves i adolescents... hi hauran seqüeles i les anirem descobrint... des d’aquest punt de vista és imprescindible està concentrats. La ciutat i el país han de marcar uns itineraris de futur per reduir les desigualtats, rellançar l’economia, avançar cap a una transició energètica, enfortir l’educació i la cultura per al creixement...

–I si alguna cosa ha deixat clara la pandèmia és que teníem uns equipaments sanitaris insuficients. Potser només en traurem de bo unes inversions importants en aquest àmbit a la ciutat.
–Efectivament el 2021 i 2022 serà anys que recordarem per aquest canvi. Hi ha hagut una interlocució molt franca amb la consellera Alba Vergés i el seu equip. Recordem, però, que ja formava part del pla de treball de 2019 el fet de donar un tomb a l’assistència sanitària, i partíem de l’edifici del carrer Girona –que el veurem en funcionament d’aquí a pocs mesos–, del desplegament de l’acord amb el Clínic per l’edifici de radioteràpia, l’ampliació de l’UCI, i l’acord amb Benito Menni i la Generalitat per ampliar places de salut mental. Tot això es completa amb el gran acord de finals de l’any passat de l’ampliació de l’Hospital, un salt endavant qualitatiu.

–Precisament aquesta ampliació estava previst que s’adjudiqués aquest maig-juny. En sabem alguna cosa?
–En sabem alguna cosa [riu]. No podem avançar res perquè no ens correspon a nosaltres. Però tot va al ritme que pertoca.

–Sí que hi ha hagut un cert endarreriment en les previsions inicials del centre de radioteràpia, que havia d’iniciar obres enguany i enllestir-se l’any vinent.
–L’endarreriment ha estat poc. Les obres sí que s’iniciaran aquest any i s’enllestirà el 2023. Estem parlant d’un treball tecnològic d’alta complexitat i la feina s’està fent, però ho hauria d’explicar la gent del Clínic, que és qui ho lidera.

–Precisament fa 2 anys quan parlàvem d’alguns projectes que considera que necessitaven el seu lideratge personal, aquest n’era un. Així que segurament vostè també ho pot explicar.
–Efectivament, el projecte està tancat i en una fase tecnològicament imprescindible que és la valoració de tot el que hi va. No només hi ha el centre de radioteràpia, sinó també el de diàlisi, que avui està ubicat a Tres Torres. Si no hi ha cap problema de darrera hora, aquest any es posarà la primera pedra i el 2023 entrarà en funcionament. No hi ha cap endarreriment substancial.

–També com a projecte clau, la residència de gent gran del carrer Tetuán. Està costant molt i, quan semblava que s’avançava una mica –amb un acord amb la Generalitat–, la Covid l’ha fet replantejar.
–L’acord que teníem amb la Generalitat implicava que nosaltres invertíem 10 milions d’euros i la Generalitat concertava unes places, però ens faltava una altra part de l’acord perquè buscàvem que els llits de residència de l’Hospital que quedarien lliures es destinessin a sociosanitari, que és una de les grans mancances que tenim. Havíem tancat l’acord amb Chakir El Homrani, però ens quedava que la consellera Verges es comprometés a reconvertir els llits a sociosanitari.

–No s’hi ha estat a temps, com a mínim amb Alba Vergés.
–Teníem hora el dia 13 de març de 2020 per una trobada. Era un dijous; el dia abans havíem suspès el mercat. Es va suspendre la reunió i amb la consellera hem hagut de parlar d’altres coses que eren més peremptòries. Vam recordar-li els dèficits de l’Hospital, que s’aguanta per la força dels seus professionals, i la necessitat d’una inversió, que finalment ha arribat. I el tema de la residència i el sociosanitari va quedar pendent.

–I, a més, el model de residències actual s’ha posat en qüestió.
–S’ha demostrat que partim d’un model que no és el millor. I la primera pregunta que ens vam fer és “podem invertir 10 milions d’euros en una cosa que ja sabem que no funcional?”. Evidentment, no. Estem treballant amb el Consorci Social i Sanitari de Catalunya sobre el futur de la residència de gent gran, sobre com ha de ser amb nous criteris. I amb el Consorci anirem al Departament de Drets Socials i els hi explicarem com veiem el futur de les residències, tot i que és molt senzill: per dignitat fan falta més recursos. Per atendre la gent gran tal com es mereix, no hi ha prou amb el tipus de concertacions actuals. Cal menys gent a residències i bons serveis d’atenció domiciliària perquè la gent pugui estar el màxim de temps al seu domicili.

–Aquest edifici residencial a Tetuán, doncs, ja no és tan urgent?
–No li veiem tanta urgència, tot i que és necessari. El que no farem és fer una cosa inadequada; seria una irresponsabilitat. Primer definirem un bon model d’assistència residencial a la gent gran, que respongui les preguntes que ens hem fet en aquest darrer temps en què tant hem plorat.

–Repassant aquests quatre aspectes que citava fa 2 anys com a claus per a continuar a l’Alcaldia, també hi havia el lideratge a Alcaldes per la Pau i la commemoració l’any passat del 75è aniversari de la bomba d’Hiroshima.
–Justament ahir vam fer la primera reunió executiva d’alcaldes per la pau a Europa. A l’octubre a Hannover es va decidir fer la secció europea d’Alcaldes per la Pau i se’ns va confiar a Granollers el lideratge. Vam definir un pla de treball molt ambiciós per al 2020, que era un any molt especial per la lluita per la pau, perquè era l’aniversari del final de la segona guerra mundial i de la bomba atòmica, estava prevista l’assemblea d’alcaldes per la pau i havíem iniciat l’any amb bones perspectives. Surt poc a la premsa, però a inicis de 2017 les Nacions Unides, per iniciativa de l’ICAN, va aprovar un tractat de prohibició d’armes nuclears.

–Potser no se’n fa gaire ressò perquè a vegades, veient el cas que en fan molts països, sembla paper mullat.
–Tot el que fa referència a les mines antipersones i les armes químiques va començar igual i avui estan prohibides. També hi havia l’escepticisme de tothom. A octubre de 2020 el país número 50 va signar aquest tractat, de manera que és legal i forma part del corpus de les Nacions Unides des del gener d’aquest any. El 2020 la feina va ser que els municipis pressionéssim els presidents dels nostres estats perquè signessin el tractat, i el febrer el treball d’Alcaldes per al Pau a Europa va aconseguir que l’Ajuntament de París i de Barcelona acordessin reclamar als Estats que signessin aquest tractat. Teníem una campanya molt ben muntada que ha quedat apaivagada, però hi hem tornat. I ahir alcaldes per la pau a Europa vam marcar l’itinerari perquè els estats se sumin al tractat de prohibició de les armes nuclears, perquè actualment d’Europa només n’hi ha quatre –San Marino, Ciutat del Vaticà, Irlanda i Àustria–.

–No en són gaires, no…
–Com a nota d’esperança, el Parlament espanyol va aprovar el desembre de 2020 la benvinguda oficial d’aquest tractat, amb els vots d’ERC, PSOE i Unidas Podemos. Anem avançant i algun dia les armes nuclears seran il·legals. I allà estarà el municipalisme, posant veu allà on alguns callen. La feina segueix, més lenta del que voldríem.

–Repassant els 4 temes que vosté fa dos anys consideraven que necessitaven la seva gestió personal, arribem al Mundial d’Handbol Femení. En algun moment s’ha patit perquè no es pogués fer? Serà segur al desembre?
–N’estem convençuts que serà al desembre i serà espectacular, amb 32 equips i una preseleccionada granollerina i una altra, jugadora actual del BMG que hi participaran. Ja veieu que estem fent inversions importants al Palau Olímpic –canvi de graderies, paviment–, i a l’estiu s’instal·laran un munt de plaques fotovoltaiques que faran que tingui un nivell altíssim d’autoconsum–.

–El Palau, però, és un equipament del qual fa temps s’està pendent d’una redefinició de futur.
–Efectivament, hem fet una reflexió per imaginar el Palau que necessitem per als propers 20 anys. Tenim un document molt sòlid que abans de compartir-lo i fer-lo públic debatrem amb els grups polítics i els usuaris. A partir d’aquí traçarem el full de ruta. Serà o poc abans del mundial o poc després. El document no tractarà tant com serà l’equipament, que ja estem adaptant, sinó com s’ha de transformar l’entorn.
 

–També sovint ha assegurat que el futur passa per les infraestructures ferroviàries. Fa poc hi ha hagut reunions amb l’Estat que poden fer avançar temes.
–Tres reunions darrerament. Una, d’una comissió mixta d’Ajuntament, Generalitat i Estat per al desdoblament de l’R3, que va marcar el calendari del tram Montcada - la Garriga, i en la qual es va reclamar l’estudi d’impacte ambiental entre Aiguafreda i Vic, que és essencial. Això va quedar enfocat. També va haver-hi una reunió amb el president de Renfe a qui vam recordar la reivindicació permanent de la connexió entre l’R4 i l’R8, i vam veure com avançava l’estació logística de la Llagosta que ens permetrà alliberar l’estació de mercaderies de Granollers i poder desenvolupar el sector de la Bòbila.

–I la tercera amb Adif per la cobertura del tram entre els carrers Agustí Vinyamata i Josep Umbert.
–Efectivament, Adif ens va lliurar el nou projecte de cobertura i de quines modificacions s’haurien de fer per poder desenvolupar l’apartat urbanístic que finança aquesta operació. El cost d’aquesta operació per part d’Adif és inferior a l’hipotètic valor de mercat del sostre que té assignat per a planejament, per tant hi ha viabilitat i estem en aquesta fase. Adif també té el nostre estudi tècnic i, en les properes setmanes, també haurem de saber el seu dictamen. Ens veurem amb el secretari d’Estat exclusivament per aquest tema. En els propers mesos, avançarem. Avui estem més a la vora del projecte que fa uns anys.

–Un cop encarrilat tot plegat, la seva intenció de continuar a l’Alcaldia de la ciutat ha canviat?
–El dia a dia, més que mai, és molt intens, i obliga a una concentració extrema. I ara l’últim que ens hauríem de fer són preguntes personals, sinó col·lectives.

–Bé, és una pregunta personal que alhora és col·lectiva… Segurament moltes persones de Granollers en volen saber la resposta.
–Sí, però no la podré contestar, perquè no me l’he feta. Cada dia és especial perquè ens hem enfrontat a coses que no ens hauríem imaginat mai. Tenim un munt de projectes i reptes per endavant.

–Com el de l’accés a l’habitatge, ja important abans de la pandèmia, però ara encara més urgent.
–Entre els temes més preocupants a l’hora de plantejar la ciutat, aquest és el més potent. Però les administracions que en tenen la competència, que són la Generalitat i l’Estat, no han fet la feina. I, per tant, haurem d’insistir molt per a que, ara que hi ha un canvi de govern, hi hagi un canvi de ritme en matèria d’habitatge. I que hi hagi lleis que siguin aplicables i que hi hagi un diàleg més fluid amb el món local.

–El Parlament de Catalunya ha intentat aprovar lleis a l’entorn de l’accés a l’habitatge que o s’acaben tombant o els jutjats donen la raó als propietaris.
–Sí, però cal ser molt curós amb tot el que es legisla. I si tens un informe en què els teus propis juristes alerten que la llei no prosperarà, és bastant complicat voler-la imposar. En tot cas, no vull polemitzar. Només dic que necessitem instruments perquè els ajuntaments puguem fer la feina. Nosaltres hem obert molts expedients i hem portat als tribunals la Sareb, i ho hem perdut tot. No imputem el tema només als jutges i preguntem-nos perquè les lleis no tiren endavant.

–I la resposta?
–Jo defenso grans acords. Cal un consens entre el món local, la Generalitat i l’Estat per fer front al tema, que és prioritari. Tenim un parc d’habitatges públics de lloguer –no només a Granollers, sinó al conjunt de l’Estat– clarament insuficient. O es canvia el ritme o rehabilitem el parc d’habitatges –i aquí el Next Generation pot ser important–, o anirem patint. O generem instruments per fer front de veritat als grans tenidors, o no avançarem.

–Ara que parlava dels recursos Next Generation, Granollers quines propostes planteja per optar-hi?
–No ho explicarem per no crear expectatives. Ni l’Estat ni la Generalitat han donat prou pistes per saber cap on s’ha d’anar, i nosaltres no generem titulars.

–Però és interessant saber els projectes que imagina el govern.
–Nosaltres hem preparat un paquet d’11 projectes que estem explicant als grups municipals, però haurem de veure, quan hi hagi les convocatòries, quins són els que encaixen o no. Però ara no els explicarem.

–Tot i que n’hi hagi alguns que s’acabin fent amb fons Next Generation o sense?
–Es que els 11 projectes els farem, però no podem generar expectatives d’una qüestió que potser trigaràs 4 anys en fer. En canvi, quan surti la convocatòria i vist el que digui Estat i Generalitat, nosaltres tenim 11 paquets preparats.

–Tenint en compte els temes importants que ja hem posat sobre la taula en aquesta entrevista. Potser el cobriment de la via o la rehabilitació integral de Primer de Maig podrien ser projectes que encaixarien.
–Treballem en aquesta perspectiva, però hi ha un munt de projectes, com tots els temes que tenen a veure amb qüestions energètiques. Però volem que qui té la competència –aquests fons aniran al 50% a l’Estat i al 50% a la Generalitat– marqui els ritmes. A més, tampoc coneixem els criteris de cofinançament i no és el mateix que t’aportin el 20 que el 80%. Quan tot això ho sapiguem, veurem per quin projecte optem.

–Si ara hi un tema sobre la taula d’actualitat, polèmic i important és la gestió de l’aigua. Com valora el contracte amb Sorea?
–És un contracte que es remunta a 1971 i, evidentment, en els anys de democràcia s’ha anat millorant tot el que fa referència al control de la concessió. Sorea ha fet la seva feina i ara hem d’analitzar com gestionem l’aigua. Aprofito per reafirmar, amb lletres ben grosses, que la gestió de l’aigua és pública. Ho és ara i ho serà demà. A partir d’aquí, amb els condicionants de la ciutat, hi ha una comissió tècnico-política que ha de fer una proposta. A mi no em toca valorar-ho.

–Però sí que pot valorar algunes conclusions de l’estudi previ que l’Ajuntament va encarregar, que afirma que el 41% de canonades de la ciutat encara són de fibrociment. Una xifra que duplica la mitjana del conjunt de municipis del país.
–Perquè el contracte era de 1971 i, tot i haver anat reformulant temes, la base no era fantàstica. Des d’aquest punt de vista, valorem d’una manera positiva el servei d’aigua que hi ha a la ciutat –crec que la majoria de la ciutadania també–, i recordo que nosaltres hem exercit el control que pertocava de manera transparent, i hem posat sobre la taula els elements per anar adequant els postulats del 71 a les nostres idees, i ara el que toca és definir el futur. I efectivament queden un munt de quilòmetres per renovar, però ser n’han renovat bastants més dels que era previsible en la concessió que hi havia. Ara cal buscar la millor forma possible de gestió d’aquest bé públic que és l’aigua. Qualsevol hipòtesi està oberta.

–Quin és l’estat de salut del sector industrial i comercial després de la patacada de la pandèmia.
–Tot i els ensurts a l’entorn –com el de Novertis i Bosch– podríem dir que la nostra musculatura industrial té bona salut, i fins i tot diria que l’ocupació als polígons és major i hem donat llicències de noves instal·lacions. Ens ha fet patir el comerç i l’hostaleria, i els sector ha tingut una resilència excepcional. En el món del comerç, estem buscant la fórmula en què el comerç de proximitat i el digital parlin el mateix idioma i estem treballant amb les entitats de comerciants. I, pel que fa a l’hostaleria, poc a poc va recuperant el seu espai. Acompanyar aquest sectors ha estat un tema prioritari.

–També el sector Cultural. En aquest mesos d’estiu, la programació prevista sembla que intenta ser similar a la d’abans de la pandèmia. Això vol dir que hi haurà festa major, malgrat que calgui controlar aforaments.
–Haurem de parlar amb les colles i les entitats de la ciutat, i anar veient l’evolució. L’any passat vam posar moltes esperances en el Parèntesi i, al final, vam tenir una evolució de la pandèmia que van fer prendre decisions que no van agradar a ningú, ni a nosaltres. En tot cas, deixem que el Procicat escrigui.

–En tot cas, la setmana passada avançava que es podran recuperar les festes majors.
–Això és un titular, però quan llegeixes la lletra menuda de com podrem fer festes majors, et preguntes si el titular s’hauria pogut atemperar una mica.

–Anem a millor, però.
–Jo espero que d’aquí poc ens puguem treure la mascareta i es puguin anar eliminant restriccions. La ciutat està en condicions per seguir mirant el futur amb empenta, força, amb un teixit econòmic i social potent. Granollers juga un paper clau en el paper de les ciutat mitjanes de Catalunya, i la ròtula de l’àrea metropolitana i la resta de país.

–Vostè sempre diu que Granollers vol ser part de la solució, també en el conflicte polític català. Ha pogut fer alguna cosa?
–És molt difícil d’avaluar. Crec que m’he pronunciat, des de fa molts anys, de manera molt concreta, i la convicció que aquest país no té sortida amb líders polítics i socials a la presó l’he expressada amb nitidesa. I per poc que hagi pogut contribuir a que ara aquesta opinió estigui molt assentada al país… en fi. El que toca ara és que la gent surti de la presó.