Montse Eras

Dolors Bassa Coll (Torroella de Montgrí, 1959), mestra i psicopedagoga, va arribar a la política nacional provinent del món sindical –va ser secretària general de la UGT a Girona– i de la base municipal. El gener de 2016 va ser nomenada consellera de Benestar, Treball i Família, i després de l'1 d'Octubre, el novembre de 2017 l'Audiència Nacional en decreta la presó incondicional, i  el 2019 se la condemna a 12 anys de presó i d'inhabilitació. Ara fa dos mesos que  va ser indultada. De la presó, assegura que no hi ha cap aspecte bo, però que les mostres de suport rebudes hi ajudaven, per la qual cosa ara volta pel país per agrair-les. Dimarts era a Granollers amb les persones que des de 2017 cada dimarts es manifesten contra la repressió a la Porxada.

–Avui [dimarts] participa a les voltes a la Porxada que des de l'empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez entitats independentistes convoquen per reclamar la fi de la repressió.
–Sí, ho faig per un doble motiu. Per agrair que hem tingut el suport tot aquest temps. La presó sense el suport de la gent no l'hauríem aguantada i ara intentem respondre-hi. Vaig rebre moltes cartes de gent de Granollers que m'explicaven que venien els dimarts aquí. I, per altra banda, també hi ha un component anímic: quan la gent ens veu té una alegria que val la pena compartir.

–Malgrat els indults, però, la repressió no s'ha acabat.
–No, en el meu cas l'indult és reversible i les penes s'han de recalcular als 3 anys. A més, a mi m'impliquen com a responsable de l'1 d'Octubre i, a banda de sedició, per un delicte de malversació. Per tant, ara haurem d'anar al Tribunal de Comptes. A finals d'any sortirà el que hem de pagar de l'1-O, tot i que des de la Generalitat no es va gastar ni un sol diner. Tenim la repressió contínua, amb més de 3.000 persones afectades.

–A banda dels membres del Govern, més coneguts, hi ha molta altra gent pendents de judici arran del Procés. En aquest cas, els indults no solucionen res.
–La millor solució és la via que hem triat, que és la taula de negociació. Després de tot aquest temps de persistència i esforç, s'ha reconegut que hi ha un conflicte polític a Catalunya. El següent pas és aquesta taula de diàleg, en què creiem relativament, però que hem de demostrar que hi som. De fet, l’octubre de 2017 reclamàvem diàleg per seguir endavant. Per això, ara hi hem de ser. Per si dona resultats i, si no, per demostrar al món que nosaltres hem continuat per la via pacífica i democràtica.

–Per tant, no hi té gaire esperança dipositada en aquesta taula de diàleg.
–No gaire, però sí que és un símbol del fet que alguna cosa pot canviar. No hi hem de creure, però sí que hi hem d'anar amb totes les energies. I, d'altra banda, hem d'explicar que la repressió no s'ha acabat, que tenim els companys a l'exili que haurien de poder tornar com més aviat millor. I tenim 3.000 represaliats i el seu entorn… s'ha d'acabar. Per això és molt clara la nostra aposta per l'amnistia, i també l'autodeterminació, perquè la nostra convicció és encara més forta.

–El president espanyol, però, ja ha dit que no està disposat a parlar d'aquests dos temes.
–Parlar, forçosament n'haurà de parlar, encara que no estigui disposat a negociar-ho. Estem pendents de veure què ofereixen davant de les nostres propostes que són molt clares.

–Qüestions sobre competències i transferències autonòmiques?
–Aquesta taula no és per això i els hi hem de demostrar. Ja tenim les taules bilaterals amb l'Estat, com qualsevol altra comunitat europea. Però, reconegut el conflicte, la taula ha de servir per trobar-hi solucions. Una altra cosa és el temps que caldrà. Nosaltres tenim les propostes; tinc certa curiositat per saber quines propostes tenen, perquè de moment no n'hi ha hagut cap.

–La trobada es produirà després de la Diada. Pensa que és volgudament posterior a l'11-S en què la mobilització d'enguany potser és menor?
–A la Diada sempre demostrem que persistim, que hi som, i això, hi hagi més o menys gent, no ha canviat. Sortim d'un temps de Covid en què la gent no s'ha pogut reunir i, per tant, les condicions són complicades. No es pot comparar amb els anys en què jo era consellera. De tota manera, per l'11 de setembre el poble català sempre surt, i demostrarem la nostra persistència. De fet, que a les darreres eleccions fóssim més d'un 50% demostra que la gent està molt decidida, malgrat tots els malgrats.

–Després de les recances de l'1-O, d'un anterior mandat marcat per la discòrdia entre els partits independentistes, i de com va costar tornar a formar Govern. Com ho va viure tot plegat des de la presó i com veu el futur polític al país?
–A la presó aprens molt a interioritzar tot allò que passa, sobretot en el cas de les preses polítiques com la Carme i jo, que hem estat soles. Hem tingut molt temps per reflexionar. Entre els presos i exiliats no hi ha hagut mai cap problema; al contrari, hi ha bona comunicació. Els mitjans de comunicació han ressaltat la part de confrontació i, evidentment, les tàctiques dels partits. Però l'objectiu el tenim tots clar, partits i organitzacions. Una altra cosa és de quina manera hi arribem. Els partits independentistes són diferents i ningú pregunta en l'àmbit de l'unionisme perquè hi ha partits diferents. Però l'objectiu nacional és el mateix, i a mi em sembla prioritari. No val la pena burxar sobre ferides que hi puguin haver.

–Qüestió de tàctica, doncs.
–Sí, de com llegim l'1-O. Crec que tots n'estem orgullosos, pel comportament de la gent del nostre país, de la dignitat, de què vam aconseguir. Mai ningú es va imaginar la repressió que hi va haver.

–Llavors no pensava que podien acabar a la presó?
–Abans de l'1 d'Octubre, no. I, de fet, hi vam començar a pensar a partir del 16 d'octubre, perquè pensàvem que en una societat democràtica europea cap govern podia anar a la presó per desobeir. De fet, el govern de l'Estat ha desobeït moltes lleis. Érem conscients que desobeíem per permetre que el poble votés, però no d'haver fet cap delicte penal.

–La resta del Govern tampoc s'ho pensava?
–No. Si més no, el que sí que puc afirmar és que no es va parlar mai en cap reunió de govern. Si algú ho pensava a títol personal, no ho va dir. A partir del 3 d'octubre tot es va anar enrarint, i el 10 d'octubre ens van dir que hi hauria mediació i per això el president Puigdemont no declara la independència. I llavors sí que es complica, perquè és el moment en què demanem la negociació i no arriba mai. Vam començar a veure que la repressió seria forta.

–Se'n penedeix d'alguna cosa?
–No, en aquells moments, sabent el que sabíem, vam fer el millor que podíem fer. Ara, amb la perspectiva de com han anat les coses, ho podríem haver fet millor. El 2017 no podíem retirant-nos perquè havíem de veure fins on arribàvem.

–Se sent decebuda amb l'entorn europeu?
–Em sento decebuda amb l'Estat espanyol, que no és democràtic. Però vam descobrir que Europa no és la suma d'uns pobles democràtics, sinó d'estats... i que les forces dels estats passen per sobre de qualsevol argument democràtic. Per tant, la fiabilitat és amb la justícia europea i no amb els estats... a Exterior hi tenim l'exministre Borrell, per tant… No és l'Europa social de la suma de pobles que molts desitgem.

–I en aquest context, quin és el futur polític del país?
–No soc gens pessimista. Penso que la gent que lluita per la independència, perquè no se li tombin les lleis socials que aprova el Parlament, perquè no hi hagi ingerències i es pugui viure millor… Tota la gent que vam estar lluitant hi continuem sent. L'altra cosa és si estem en un estat d'ànim positiu com llavors. Però qualsevol fet disruptiu ho fa canviar, si a la base hi ha solidesa.

–L'horitzó d'un referèndum pactat el plantegen al 2030.
–La mesa de negociació és molt important, com a eina que hem triat per poder avançar, perquè puguem tenir un reconeixement internacional. Els catalans i catalanes continuen amb la mateixa convicció i tenen el diàleg com a bandera. No sortirem de la via democràtica. Potser trigarem més del que havíem pensat el 2017, però la base hi és, i ens en sortirem.

–I pel que fa al futur personal, la inhabilitació no només li ha impedit accedir a un càrrec públic, sinó també a la seva feina.
–Sí, jo treballava en una escola concertada i, com que tinc inhabilitació per a qualsevol lloc públic, no hi puc tornar. El meu futur és seguir treballant per la independència de Catalunya; no estaré a primera línia, però hi seré. Tothom sap que les meves conviccions són fermes, igual que abans d'entrar a presó. I continuar treballant en les dues vies: la nacional per al dret a l'autodeterminació, i la social per combatre les desigualtats.