Personatges únics (XIII): 'Soc el Pare Noel'

Eduard Olivés Puig 

Societat

Eduard Olivés Puig
Eduard Olivés Puig | Santi Montagud

Arribo puntual al Mirallet i ja m’està esperant, abans de res em pregunta què és per a mi una idea, la resposta que li dono no té importància. A gairebé tots els actes públics el podeu trobar, és allà assegut al davant, el cap baix, sol, amb el trípode, la càmera, la seva barba blanca i el seu inconfusible barret. - M’he creat una imatge - diu. Es defineix com un home trist, poc valorat per ell i pels altres, un home que ha perdut la il·lusió. –per Santi Montagud

Va néixer un 24 de desembre (com jo) de 1964 a Aiguafreda (jo no), va néixer a les escales de casa seva perquè l’Eduard tenia pressa, sa mare no va poder arribar a l’hospital. Va passar la infància a Aiguafreda, alguna amiga l’ensenyà a llegir i a escriure i de jove estudià disseny gràfic a l’Escola d’Arts i Oficis de Vic- Diu que allà van transcórrer els millors anys del què porta de vida. Ara viu a Granollers, viu sol, camina sol, diu que té un do que ja tenia sa mare, que percep “coses” i rep missatges de l’univers.

–Hola Eduard. Des que et conec que graves i graves, deus tenir un arxiu impressionant.
–No, tot ho esborro –respon–.

–Per què?
–Per què no? Ja he penjat a les xarxes el què volia. Les meves tres millors fotografies són de la mateixa dona: l’alcaldessa Alba Barnusell. Recordo quan va dir-me que estava embarassada i recordo dues fotografies que ja vaig esborrar, la tercera era l’abraçada d’ella i en Mayo el darrer 11 de setembre, són fotografies plenes d’amor, d’amistat...

–Com és un dia per tu?
–Em passo moltes hores a casa, a la pensió, mirant cinema o escoltant música, bandes sonores.

–Una cançó?
–La banda sonora de Xanadú i la cançó Camins, de Sopa de Cabra, m’emociona i és positiva.
Només surto quan hi ha algun acte públic, alguns m’importen una merda, però vaig i els gravo. Aquests actes m’ajuden a moure’m, a sortir de casa.

–Per què no surts més?
–Estic cansat, trist, enfonsat. Em costa moure’m, estic fotut del cor, pel carrer sovint m’haig d'abraçar als fanals com si estigués enamorat, em marejo i em costa arribar a La Gralla, a l’Anònims. Els metges em recomanen un trasplantament, però jo no vull, no sé pas si me’n sortiria. D’altra banda, també tinc problemes de vista i espero un trasplantament de còrnia, si per fi me'l fessin podria llegir algun llibre, la còrnia se’m va cascar perquè no vaig trobar ningú que em poses les moltes gotes que necessitava cada dia.

–Hòstia! I la família que en diu de tot plegat?
–De família és com si no en tingués, els pares van morir, tinc un germà a Vic del qual no en sé res des del 1994, molts tiets, potser cosins i nebots… però no hi ha contacte. Jo treballava de guarda de seguretat en una fàbrica, com el pare, i vivia a casa seva, però en morir la mare, la seva nova parella el va fer triar entre ella o jo. I em van fer fora.

–I?
–Doncs res, primer pis de lloguer, després pensió a Aiguafreda, pensió a Centelles i nova feina de repartidor de pizzes, pensió a Granollers fins que el cor no em va permetre seguir repartint pizzes. Amb lluita i paciència vaig aconseguir rebre una pensió i aquí soc, encara.
També s’ha de dir que he estat una persona difícil, des del 94 i fins al 2000 la meva agressivitat va anar a més, m’enfrontava amb la gent. Em van dir que necessitava ajut psicològic, durant un temps vaig anar al psiquiatre i gràcies a ell i a les pastilles, però sobretot gràcies a mi, me’n vaig sortir.

–Com i quan vas notar que te n’havies sortit?
–Va haver-hi un moment que ho canvià tot, va ser un dia del mes de juny de 2010 a les 22 hores (té una memòria extraordinària per les dates) aquell dia jo era al cinema, al davant meu hi havia dues noies, aleshores vaig sentir una veu interior, tots tenim una veu interior, però cal saber-la escoltar, el missatge rebut va ser que havia d’anar a parlar amb elles i jo, malgrat que no parlava amb noies, m’hi vaig acostar. Una va passar de mi, però l’altra em va escoltar, en allunyar-me d’elles vaig sentir com un cop dins meu i la meva part negativa va desaparèixer, va ser un tsunami d’energia positiva i durant molts mesos vaig ser feliç va canviar la meva forma de veure la vida, de relacionar-me, fins i tot la meva manera de moure’m i de caminar.

–Ets un tio curiós... i penso que parlar amb tu és dur.
–Jo era el tercer tio més friqui, millor dir més curiós de Granollers. El número 1, dissortadament, va morir no fa massa, ara soc el segon. Tinc moltes històries, potser si un dia trobo un guionista que em vulgui escoltar triomfaré, però a mi no m’acostumen a escoltar.

–Ara com estàs; mai has tingut parella?
–Vaig fent, m’agrada Granollers, però voldria tornar a Aiguafreda. M’agradaria morir a Aiguafreda. Mai he tingut parella, no puc tenir parella.

–T’agrada l’esport?
–No

–I què en penses de la política?
–La política, com tantes altres coses, m’importa una merda. Els polítics em fan gràcia per la seva absurditat. En Sánchez, però, no em fa ni gràcia.

–Independència?
–Naturalment, aquest país sense aquell seria millor, molt millor, seríem un gran país.

–Per les festes de Nadal tornaràs a disfressar-te de Pare Noel?
–Jo no em disfresso de res, a Granollers hi ha quatre Pares Noel, però jo no em disfresso, jo soc el Pare Noel, l’autèntic. No cobro ni cobraria mai per fer de Pare Noel, més aviat em costa diners, el vestit és molt car.

–Diguem alguna cosa positiva, va.
–[riu] Encara confio en la gent i crec en l’amistat. No et diré res més de positiu, la gent, Santi, és covard, no lluitem, deixem fer. I és que em costa ser positiu, el meu estat físic, la meva salut em condiciona molt. Però prefereixo no pensar en la mort, ja vindrà, jo penso en la vida.

I el deixo, hòstia, és una d’aquelles xerrades que em fa pensar en la sort que tenim alguns de tenir el què tenim, però no, em quedo buit, content per haver explicat una mica com és l’Eduard, però buit, seriós, potser trist... Mai és massa tard per tornar a començar. Per sortir a buscar el teu tresor. Camins, somnis i promeses. Camins que ja són nous… Canta Sopa. Gràcies, Eduard i cuida’t, va, i endavant.

Edicions locals