Montse Eras

Montserrat Medalla (Granollers, 1941) rebrà avui, dijous 2 de març, al Teatre Auditori (TAG) la Medalla de la Ciutat de Granollers pel seu compromís amb la llengua i la cultura catalana, després d'anys dedicats a l'ensenyament i al voluntariat a Granollers, i d'activitats al voltant de la literatura, una de les passions d'aquesta lletraferida enamorada del realisme màgic sud-americà, dels contes de Pere Calders, i de la ploma de Mercè Rodoreda.

–Vostè es diu Medalla Medalla… s'han fet bromes aquests dies sobre que estava predestinada a rebre la Medalla de la Ciutat.
–Sí, i em va costar decidir-me a acceptar-la perquè encara no sé ben bé per què se m'ha atorgat. Però a l'acte vull començar parlant d'aquesta coincidència de cognoms.

–És curiós, sí.
–És que els pares eren cosins germans i es van casar prèvia dispensa papal perquè tots dos eren vidus; el meu pare amb tres fills –la mare va morir en un sabotatge de tren– i la mare, amb una altra filla, va perdre el marit d'un tret a l'esquena l'any 36, i va quedar al capdavant de la botiga familiar.

–Va créixer a la botiga de la mare, doncs?
–Sí, vivíem sobre la cansaladeria i recordo que era un lloc fred. Entre la sal per conservar el porc i la cambra frigorífica, havíem tingut tants penellons a les mans. Al costat, el pare hi va posar un temps curt la joieria.

–Tot i ser botiguers, la postguerra no devia ser fàcil.
–Vaig tenir un pare absent. I la mare va tenir molts entrebancs i vam tenir sort que li deixaven deure perquè sabien que era bona persona. Ella sempre estava disposada a ajudar als altres. I els anys que hi va haver beneficis a la botiga els repartia amb els treballadors, amb qui sempre vam compartir taula. També ajudava a uns anarquistes vinguts del sud que s'estaven a Can Puntes. Els teníem davant i sempre els hi portàvem coses de la cansaladeria, perquè se'ls havia d'ajudar.

–I era un risc ajudar-los.
–En aquella època tampoc era fàcil anar a la contra d’una societat catòlica, apostòlica i romana, que encara feia pagar als vençuts. Des de la finestra de casa, vaig veure un atac falangista a un col·lectiu de protestants i allò em va fer obrir els ulls pel que fa al respecte a la diversitat. Era una època en què a banda d’anar a missa, cada setmana em feien anar a la funció religiosa. M'hi avorria molt i no veia l’hora de poder anar cap al cinema.

–Algunes d'aquestes vivències han inspirat contes que ha publicat, amb una pàtina d'esoterisme i imaginació, però.
–Sí, perquè m'agrada molt el realisme màgic, fins i tot vaig fer tallers sobre literatura sud-americana. Trobo molt bonic això de barrejar la realitat amb un punt paranormal. Necessitem escapar-nos una mica de la realitat.

–Des de ben joveneta que ha fet classes, oi?
–Sí, quan vaig acabar d'estudiar a l'Acadèmia Cots [actual Educem], amb 16 anys, em van oferir quedar-m'hi per ensenyar. Hi vaig ser fins als 22 anys, quan la meva mare va considerar que havia de deixar la feina per centrar-me a aprendre les tasques de la casa abans de casar-me.

–Ja casada i embarassada de la primera filla, fa classes al Col·legi Jardí, la seva primera escola.
–Sí, hi vaig ser un temps, però no m'entusiasmava perquè hi havia una mestra filla de Guàrdia Civil que ens escoltava les classes perquè deia que explicàvem coses massa avançades, i mira que la directora era una dona oberta i progressista. El Duran, en canvi, ens feia aprendre la missa en llatí, però era un bon professor de física i química.

–I va canviar de centre.
–Poc després, quan tenia 32 anys, Salvador Llobet i Jaume Valls em van reclamar per fer classes a l’Escola Llobet, primer, i a l’Escola Municipal del Treball. Vaig començar a fer Economia Política, Geografia Econòmica i Ciències. Fins que un dia va venir el director Esteve Sala, que sabia que tenia el títol de català d'Òmnium, i em va demanar que fes cursos de català. En plena Transició, però, hi va haver una gran batalla pel poder al claustre de l'escola i ho passava malament perquè jo tenia amics a ambdues parts. Vaig decidir deixar la feina.

–A l'EMT hi va coincidir, precisament, amb les dues persones que rebran la medalla a títol pòstum.
–Sí, el Vicenç Sáez de Tejada va ser alumne meu durant un curs i el Vador Estany, un bon company de feina. També vaig tenir d'alumne el Josep Homs. Tot i que en vaig marxar, en tinc molt bon record del pas per l'EMT. Era una època d'ordre, però no recordo que el Sala fos gens autoritari. He estat a escoles privades i públiques, i on més he gaudit de la feina o del voluntariat ha estat a la pública.

–Ja amb dues filles decideix estudiar a la universitat, una decisió no gaire habitual en una dona a l'època.
–No, però a mi m'agradava molt la llengua i volia fer filologia catalana. A l'època s'estudiaven hispàniques, però jo vaig fer tots els crèdits de català que vaig poder i també les llengües en castellà perquè pensava que potser em caldria ensenyar-lo. I, de fet, va ser així.

–A Amics de l'Àfrica?
–Sí, ens semblava que, com que no sabíem si els immigrants es quedarien a Catalunya o anirien a algun altre lloc de l'Estat, era bo ensenyar-los castellà. I quan ja en sabien, els hi ensenyàvem català.

–Tornant enrere… com va ser l'època universitària?
–Molt maca, vaig tenir grans professors com la Dolors Oller, la Gemma Rigau… que emocionant van ser aquests anys a la universitat! Per a mi va ser com una finestra que s'obre. No sé com l'Ignasi [el seu marit], que venia de 7 anys als salesians i de la carrera de Dret, va aguantar tanta obertura. Érem uns revolucionaris. Havíem fet exàmens a l'herba!

–Com torna a la vida laboral?
–Just acabar la carrera vaig entrar a treballar com a filòloga a Enciclopèdia Catalana, on vaig fer d’ajudant de traducció per a diferents diccionaris –com el català-rus–, i de correctora d’una de les obres emblemàtiques de l’editorial, l’enciclopèdia Catalunya romànica.

–I com s'incorpora al Consorci per a la Normalització Lingüística a Granollers?
–Em va cridar l'Anna M. Jansana perquè vaig ser la primera a tenir la carrera de Filologia i, per tant, podia ensenyar per obtenir el nivell D. Aviat també s'hi va incorporar l'Agnes Schluter i l'equip ja comptava amb mestres excel·lents com Montse Crous, Pietat Sanjuán i Maria Forns. Hi vaig treballar molt feliç, però quan tenia 60 anys vaig haver de deixar la feina per problemes de salut.

–No va deixar de fer classes, però.
–No, vaig abaixar el ritme, però feia classes particulars a casa, i he fet molts voluntariats, amb Amics de l'Àfrica, però també a través del Voluntariat Educatiu. A l'Institut Antoni Cumella, fent reforç a nois i nois de 15 a 18 anys, m'ho vaig passar molt bé.

–I, a banda d'ensenyar, també ha organitzat tertúlies literàries i xerrades.
–En vaig organitzar a Cardedeu molts anys i també, amb la bibliotecària de Can Pedrals Mercè Guasch van fer una tertúlia sobre literatura sud-americana. Amb l'Agevo també he impartit conferències de literatura i història.

–Història també?
–Sí, m'agrada moltíssim i també altres matèries d'Humanitats. De fet, ara estudio a l'UPG Filosofia i Cinema, i Música. Sempre s'ha d'aprendre.