80 anys de la guerra que va canviar-ho tot

L'Arxiu va convocar una tertúlia amb dues àvies que recordaven els anys de la Guerra Civil, quan eren nenes

Societat

L’any 1936, Granollers, amb 14.165 habitants, era un poble que ciutejava, el municipi més gran del Vallès Oriental, del qual es convertia en capital. Com la resta del país estava immers en els canvis renovadors de la Segona República. El juliol d’aquell any, però, tot va canviar. L’aixecament militar feixista va significar un trasbals radical en la vida de la ciutat, que es va tacar de sang.


Per commemorar el 80è aniversari de la Guerra Civil, l’Arxiu Municipal dedicava la seva tertúlia mensual al testimoni d’àvies de la ciutat que llavors eren nenes, en especial Dolors Traveria Busquets, que a l’inici de conflicte bèl·lic tenia 8 anys, i també la que llavors era la seva companya de classe Lola Gadea, que entre el públic actuava com a suplent de Quimeta Canal, que l’Arxiu havia convidat però que no va poder assistir-hi.

El relat començava en els moments previs a l’alçament militar, amb les revoltes i les cremes d’esglésies. Les imatges de l’Arxiu –introduïdes per la tècnica arxivera Laura Casanovas– acompanyaven el testimoni de la Dolors i la Lola, que van veure la desfeta de l’església dels Frares i de la capella dels Sant Metges. De fet, Gadea hi vivia a prop –al carrer Corró, llavors un dels més poblats del municipi– i, per això “agafada de la iaia, vaig veure cremar la capella”, recorda.

Com a nenes que eren, però, la protecció dels pares davant temps convulsos era evident. “A casa no em deixaven sortir gaire”, explica Traveria, que tot i no haver vist mai una desfilada dels milicians –documentades a l’Arxiu–, sabia que, de cop, els carrers poc transitats del Granollers dels anys 30 s’omplien de camions i gent.

Malgrat que els pares volien estalviar el patiment als seus fills, els horrors de la Guerra Civil van deixar petjada, en especial el bombardeig del 1938. La Lola recorda com una nena va morir al seu costat –Carme Argemí, de Can Torrentó–. “Anàvem plegades a l’escola i, quan havíem passat la biblioteca Tarafa, va caure una bomba davant nostre. A mi una mà em va estirar cap dins d’una casa”, recorda Gadea. La Dolors té també una imatge que no oblidarà mai, la del cementiri municipal, dos dies després del bombardeig.

Racionament i repressió
Després del bombardeig, el pare de la Dolors –que havia vist l’inici de la caiguda dels projectils des de la xemeneia de Roca Umbert, en què treballava fent-hi manteniment–, va marxar voluntari al front. Acabada la guerra, “el van tancar a la Model, fins que el van enviar a treballar a la catedral de Vic perquè era guixaire. Quan va estar enguixada, el bisbe el va deixar tornar a casa”. La repressió de la postguerra –amb morts, empresonaments i exilis– anava acompanyada també de fam i por. Ja en època de guerra, les dues testimonis recorden com  anaven a la casa d’Elvira Barrio –a l’actual carrer Alfons IV cantonada Bisbe Grivé–, on es feia el racionament, que “era molt justet”. Un record pitjor tenien d’un menjador de beneficència que hi havia a l’actual Museu, on “si duies la mà bruta, et pegaven”, lamenten.

Can Jonch. Centre de Cultura de la Pau va acollir la xerrada, un espai que treballa per no repetir els horrors viscuts ara fa 80 anys.

Edicions locals