Bernardo Atxaga: 'El confinament és una presó que, si passes en un poble petit, té un pati més gran'

A Opera Aperta al Museu de Granollers, l'escriptor basc va reflexionar sobre la situació de pandèmia i va fer una defensa clara de les llengües minoritzades

Cultura, Societat

Bernardo Atxaga: 'El confinament és una presó que, si passes en un poble petit, té un pati més gran'
Bernardo Atxaga: 'El confinament és una presó que, si passes en un poble petit, té un pati més gran'

"Estem davant d'un dels cims de la literatura contemporània", deia el periodista Antoni Bassas per descriure l'escriptor basc Bernardo Atxaga –el pseudònim literari de Joseba Irazu Garmendia– en una conversa que divendres mantenien en el marc del festival Opera Aperta, al Museu de Granollers. "Amb un estil molt identificable, unes paraules netes, depurades, que convida entrar en mons que poden ser més i menys poètics, però que sovint són molt reals", deia Bassas sobre Atxaga qui, precisament, oferia una ponència plena de metàfores sobre l'actual situació de pandèmia i de defensa de les llengües minoritzades.

"Amb el canvi del món, tots estem a la recerca de la metàfora completa que descrigui què estem vivint i què canviarà", deia Atxaga qui assegurava que, amb el temps, si alguna cosa ha après "és que vida i moviment són la mateixa cosa" i reforçava la idea amb la cita de la paraula animar, que, no només té el significat de donar impuls a algú, sinó que també ve d'ànima, de moviment. "Ara els nostres moviments han canviat, no ens movem com abans. La realitat és diferent de la que coneixíem, i si ens descuidem, potser no ens relacionem bé amb aquesta realitat i caurem en una espècie de bogeria", deia, tot i reconèixer tenir una visió pessimista de la situació actual.

En aquest sentit, Atxaga descrivia una situació domèstica, quan dos companys de feina de la seva dona van donar positius de coronavirus i "el moviment encara va canviar més perquè dinàvem a dos metres i mig un de l'altre. Hem tingut una sensació d'estar en una mena de presó. Tot allò que volíem fet s'ha aturat i et sents com una persona marginada, tot i que encara no t'ha passat res... perquè no t'han arribat els resultats... estàs paralitzat. Llavors et donen un respir i la vida es torna a moure".

En un futur, albira que "ens trobarem en aquestes presons i aquesta altra vida, i caldrà ser fort mentalment". A més, l'escriptor basc, darrer Premi de les Lletres Espanyoles, lamentava els constants missatges als mitjans que considera "com un conte de terror, una espècie de tortura en la qual tothom parla de la mateixa cosa", i buscava de nou una metàfora en les seves vivències. En aquesta ocasió citava un viatge amb les seves filles quan eren petites als Estats Units i el pas durant hores per una zona boscosa. Jugàvem a l'ikusi makusi –com es diu en euskera el joc del veig-veig– i la seva filla va dir una cosa blanca que només podia ser un senyal, l'única cosa que feia estona que havien vist que no fossin pins. "Ara poses la ràdio i tot són pins a tota hora... i, de tant en tant, Messi, pi, pi, pi... És una segona presó", exclamava. Ara bé, "quan vius a un poble, el pati és més gran que a una ciutat".

Escriure a mà és escriure a ritme del cos

Bassas preguntava a Atxaga si havia escrit gaire durant el confinament. L'escriptor destacava com havia canviat de forma d'escriure perquè "duia temps disconforme amb la pròpia imatge d'un senyor colpejant el teclat". Així que Atxaga confessava que ha començat a escriure a mà i "això fa escriure diferent, no es publicarà ràpid, potser d'aquí a 10 anys ni jo sóc capaç d'entendre la lletra. Tinc la sensació que puc començar una altra vida i és una sensació molt agradable. Vaig més a poc a poc, i no segueixo cap criteri formal". A més, considerava que "escriure a mà és escriure al ritme del cos. Per això la lletra és diferent quan ets jove que de gran. Jo ara estic com fent una investigació, a veure què passarà amb aquests textos a mà", i apuntava idees que el faran asseure davant del full de paper, com la mateixa visita al Museu de Granollers. "No em ve de gust escriure un conte als 70 anys, i una novel·la... uf!", concloïa.

Qüestionat pels mots que més han ressonat en euskera en els darrers temps, Bernardo Atxaga aprofitava per defensar tant l'ús de l'euskera com del català, així com el vocabulari que li és propi. Reconeixia que al País Basc la majoria de mitjans han optat per parla de konfinamendua, mentre que els "més puristes diem itxiera –tancament–". En aquest sentit, citava l'intel·lectual marroquí Abdelfattah Kilito que "parla de les paraules i diu que són el contrari del sabó, que com més es fa servir, més es gasta. Les paraules com més es fan servir, més fortes són". I concloïa: "Hem de tenir una mica més de resistència si volem conservar les nostres llengües". En aquesta línia, recordava la preocupació de Salvador Espriu per la llengua, que ell comparteix, i citava Paco Ibáñez "com el major defensor de les nostres llengües". "Jo refereixo un món variat amb diferents llengües, que el paisatge de pins, pins, pins", deia sorneguer.

"Ahir en un diari del País Basc es publicava el titular El radar s'endarrereix a Euskadi a causa de la traducció a l'euskera... és un miracle, perquè els traductors al nostre país van molt de pressa... potser és que el govern espanyol a l'origen no va passar la traducció o el govern basc es va adormir... qualsevol cosa, o a causa de la traducció de l'euskera, home, si us plau... S'està introduint una ideologia en contra de l'euskera, i sempre que poden dir alguna cosa en detriment de la llengua ho fan", denunciava Atxaga.

 

 

Edicions locals