Cal que neixin flors a cada pandèmia
Pau Vallvé presenta nou àlbum a la Nau B1 en doble sessió
Granollers
Cantava Llach “cal que neixin flors a cada instant” i fent-se seva la màxima, Pau Vallvé aprofita cada crisi, personal i col·lectiva, per renéixer i reinventar-se. Ja ho va fer en un atzucac de la seva vida l’any 2014 amb una fugida de la bulliciosa Barcelona fins a la plàcida i inspiradora Banyoles, on hi va residir dos anys, i que va resultar prolífica. Fruit d’aquesta estada va sorgir Pels dies bons, un dels seus treballs més celebrats. I ara, en plena pandèmia, ha tornat a treure rèdit de l’adversitat amb un treball discogràfic lluminós i ballable, La vida és ara.
L’inici del confinament el va enxampar a l'estudi, on s’havia reclòs després d’una, diguem-ne, etapa sentimental conclosa. Superada l’angoixa i el caos inicial, apagada la televisió i ordenades les idees, la crisàlide del seu estudi va servir de refugi creatiu per concebre el seu vuitè àlbum d’estudi des de 2010. Una relectura d’ell mateix “sense èpica, sense rock ni drama”; així ho descrivia dissabte a l'auditori de la Sala Nau B1, on va presentar en doble sessió aquest disc, publicat al setembre i gravat i mesclat entre març i juny. Acompanyat per l’argentí Darío Vuelta (baix, teclats i llums), amb qui durant tres mesos va compartir zulo i passió a contrarellotge per dur a terme el projecte, el músic barceloní va irradiar a Granollers tot l’optimisme vital acumulat en un semestre. Resultat: nous registres (bolero, bossa nova) i missatges amb to festiu però pòsit greu. I cançons que són declaracions d’intencions ja des del títol: Mori l’odi, un cant a fer front a la intolerància sense lliris a la mà; Mai més vull estar enfadat, Tothom vol ser feliç i Com troncs baixant pel riu, una oda a deixar discórrer la vida en la qual, resseguint la lletra, un difícilment no evoca instants de la seva existència sense que els ulls se li humitegin.
Però el nou Vallvé no renuncia pas al seu llegat sinó que el reivindica i l’actualitza. En format duet reversiona amb encert Rius de fang, Diuen diuen diuen, factura un majestuós En càmera lenta i transforma Benvingut als Pirineus en carn de Sónar amb un final digne de Safri Duo. I furgant al calaix recupera Protagonistes, una peça que va fer tanta fortuna a TV3 amb Josep Cuní que l’havia avorrida.
Fora manies. Exorcisme, catarsi, foc nou. Pau Vallvé abandona l’etern infant, el looser, la façana depre, per capbussar-se en la vida, que de vegades és terrible però de vegades, magnífica. Deixem que flueixi. I canta la bona nova per escalfar-nos els cors, darrerament distanciats, emmascarats i glaçats. Amb Vallvé, que arribi l’hivern (a fe que hi ha arribat), estem preparats. Cal, també, que neixin flors a cada pandèmia.