El murmuri de la història

L’Orquestra de Cambra de Granollers tanca temporada amb un concert narratiu i una interpretació exemplar

Cultura

Jordi Masó, al piano, Anna Costa, al violoncel, i Corrado Bolsi, al violí
Jordi Masó, al piano, Anna Costa, al violoncel, i Corrado Bolsi, al violí | Xavier Solanas

Oriol Padró

Dimitri Xostakóvitx és el paradigma de l’artista torturat pel totalitarisme. Com bé explica la novel·la de Julian Barnes El soroll del temps, va patir durant anys amb por de ser detingut per l’estalinisme. Aquest sofriment el portaria el 1960 a escriure l’obra escollida per l’Orquestra de Cambra de Granollers (OCGr) per al seu darrer concert de la temporada. Xostakòvitx deia que un cop mort ningú escriuria una obra en la seva memòria i que per això havia escrit la Simfonia de Cambra (originàriament un quartet de corda) plena de cites a obres seves i que pot ser llegida com un recorregut pels aspectes dolorosos de la seva vida.

El concert tenia un marcat to divulgatiu: una actriu posava veu al compositor revisant-ne la biografia, alhora que s’interpretaven algunes peces de joventut: les Tres Danses Fantàstiques, el Trio n.1 i tres dels Vuit Preludis op.2. Aquestes peces van anar a càrrec del reconegut pianista granollerí Jordi Masó, a més de la primera violoncel de l’orquestra, Anna Costa, i el mateix director, Corrado Bolsi, al violí.

La vida de Xostakòvitx, doncs, va anar avançant fins a culminar en la Simfonia de Cambra. La narradora, sempre en el paper del compositor, explicava en primera persona algunes de les claus per entendre com en aquesta obra es feia sentir “el murmuri de la història per sobre del soroll del temps”, parafrasejant la ja esmentada novel·la de Barnes.

Acabada l’explicació, el públic va gaudir dels cinc moviments de l’obra en una interpretació de l’orquestra que es pot comptar entre les millors de la temporada que ara acabem. La formació va sonar ben cohesionada en tot moment i els nombrosos canvis de dinàmiques que té l’obra s’executaven amb precisió aconseguint els efectes emotius desitjats tant en els moments més tensos com en els més delicats.

Així doncs, el recorregut narratiu per la vida del compositor va culminar amb el seu epitafi musical. Es podria retreure que el concert no inclogués cap de les obres que se citen en la Simfonia de Cambra, però és una mancança comprensible en tant que es tracta de grans obres simfòniques difícilment programables en la situació actual. En l’apartat escènic hi va haver algunes errades que potser s’haurien pogut reduir amb més preparació. Això no obstant, dissenyar concerts com aquest només es pot considerar un encert que cal seguir promovent de cara a la propera temporada.

Edicions locals