GranollersRamon Torrents

La banda astur-madrilenya de post-rock instrumental enlluernava dissabte nit la Sala Nau B1 amb la presentació del seu nou treball, per primera vegada defensat en directe, i saldava un deute pendent després de dos ajornaments motivats per la pandèmia. Dos anys han hagut de transcórrer perquè la seva munió de fans els pugués gaudir a Granollers. Tant de temps, que a Toundra els ha donat temps d'editar dos nous àlbums: Das Cabinet des Dr. Caligari –proposta de banda sonora ad hoc per al clàssic de cinema mut de Robert Wiene–, i aquest Hex, sortit del forn tot just el 14 de gener, els dos amb segell d'Inside Out Music. Dos treballs amb una idea comuna: alertar dels perills del totalitarisme i la cultura de l'odi que l'alimenta.

I és que a Toundra el març de 2020, l'esclat de la Covid, els va enxampar carregant la furgoneta per a una gira europea –en aquell moment amb el disc Vórtex sota el braç–. A Granollers havien d'actuar el 14 de març, la setmana que va començar el confinament domiciliari. La cita es va postposar al novembre de 2020, i amb l'empitjorament dels indicadors sanitaris, tampoc va poder ser. Amb l'irrupció de la pandèmia, la banda es va fraccionar, literalment, i els seus components distanciats físicament, van improvisar escadussers estudis casolans per crear i compartir idees i composicions sense un rumb definit. Parlar d'emocions sense l'ús de la paraula; parlar de l'amor i de l'odi a la intolerància, de l'odi a qui odia, no ha de ser una aventura senzilla. Amb el retrobament a Madrid, van aterrar idees i al juliol de l'any passat gravaven a Sant Feliu de Guíxols el seu vuitè àlbum d'estudi.

Dos anys després, floreix aquesta nova entrega discogràfica en què el quartet, demostra que el seu so té difícil parangó en la resta de bandes de l'Estat. La crítica –jo ho he fet unes ratlles més amunt– els clava l'etiqueta de post-rock i post-metal amb punts de connexió amb Russian Circles, If These Trees Could Talk, Mogwai, Pelican o Isis. Però Toundra és Toundra. Quan convé posen música a una joia cinematogràfica del cinema expressionista alemany; quan convé creen Exquirla, amb el cantaor El Niño de Elche, exponent del nou flamenc. S'inspiren en Fugazi, The Who, Xostakóvitx, i en allò que els vingui en gana. I el que fan és molt gros.

Tan gros, que en altres països fora de la pell de brau, aquesta banda seria habitual en els late nights de major audiència, rebria la Insígnia de Cavallers de les Arts i les Lletres i, Esteban Girón (guitarrista, compositor i líder de la banda) tindria el tractament de sir. Exagero? Potser sí. Però és que en un país on fem aflorar tanta morralla i insubstancialitat cultural, i on triomfa el que triomfa, sap greu que tan de talent arribi a tan poques oïdes.

Toundra és un habilidós púgil que comença el combat estudiant el terreny, t'hipnotitza amb gràcils jocs de cames mentre et voreja fins que, quan ja et té al sac, sense previ avís comença a deixar anar els punys per repartir estopa que ni veus a venir. I dissabte a la Nau B1 el KO no era fàcil atenent a les circumstàncies: públic assegut i amb mascareta. Quan quedes contra les cordes del quadrilàter no hi ha més remei que deixar-te endur per l'esllavissada compositiva i capbussar-te en el diàleg de les guitarres de Girón i David López, Macón. Tot i que destacar un instrument per damunt de l'altra en la música de Toundra és enganyós. El quartet funciona des de 2008 com a un engranatge perfecte, granític, sense fissures, un sistema infal·lible de cadència compassada, un sistema nerviós central precís ramificat en quatre músics amb molta mili que elabora paisatges sonors canviants d'enorme bellesa.

Després de la interpretació del novell tema-tríptic El Odio, la primera gran bofetada va arribar a mig setlist amb Bizancio/Byzantium, un dels temes més celebrats de la banda. Era la frontissa entre la primera part del concert, amb la producció més recent del grup, melòdica, reposada i ambiental, i la segona, on van tornar clàssics com Cielo negro i Mojave, que et passen pel damunt sense contemplacions, com una aplanadora.

La festa va ser completa, amb Malämmar com a amics i teloners, i amb temps fins i tot perquè el públic entonés un aniversari feliç al baterista Álex Pérez. Gairebé una hora i dos quarts sense treva, amb una proposta madura, conceptual en la què es demostra que, de vegades, s'expressa més des de l'emoció que des de la paraula. I ho van fer amb una inusual moderació en l'amplificació, normalment més excessiva i generosa en decibels a gust de la banda. [Anècdota personal: de les cinc ocasions en què he temut per la meva salut auditiva en un concert, dues han estat amb aquesta banda: a la Sala Apolo, al festival Amfest, i a l'Atzavara de Sant Feliu de Guíxols.]

Tundra, zona de vegetació que separa el desert polar de les àreees properes al Cercle Polar on encara creixen arbres, és un terme que deriva de la paraula finesa tunturia (planura sense arbres). Amb els Toundra no hi ha res que impedeixi veure el bosc. La seva obra és un paisatge de contrastos d'una extensió magnífica, de ric substrat i coloracions camaleòniques on es perden la vista i els sentits. Si el soroll amb control i criteri no us fa basarda, feu-vos un favor i perdeu-vos-hi.