Per Carlén, suor, ‘’pega’’, alguns quilos de més i molt d’handbol

Dietari de les 48 hores en què l’autor va seguir el Campionat Europeu de 'Veteranus' d’handbol celebrat a Granollers del 23 al 26 de juny

Esports

Per Carlén, suor, ‘’pega’’, alguns quilos de més i molt d’handbol
Per Carlén, suor, ‘’pega’’, alguns quilos de més i molt d’handbol | Enric Muntal

Pau Llobet Roura

23/06/2022. 16:46.

Torno a trepitjar el Pavelló Municipal d’Esports (el pavelló vell), el Parquet. El nostre Anfield, el nostre Wembley. El BiB Granollers i la Roca juguen el primer partit del grup dels +35. Hi ha un noi a Granollers, blanc i blau són els colors... Els nois de Granollers, doncs, porten quasi 3 mesos trobant-se els dimecres a les nou per mirar d’anar recuperant tècnica i xut. El cronista s’hi va acostar un dia per tornar a sentir el tacte de la pega i ha anat seguint l’evolució de l’equip des de la distància i per WhatsApp.

El Campionat de Veteranus s’havia de fer a 2020, però, desgraciadament, la pandèmia ho va fer impossible. Enguany, però, hi ha ganes de recuperar-lo i viure’l. Ganes de tornar a vestir calça curta, de tornar a acariciar pilota, fer alguna finta i aquell llançament liftat que busca l’escaire per cantar gol.

La Roca és l’enemic sempre, sempre, sempre i, per això, cal deixar-hi la pell. Els nanos del BiB arriben a la segona part guanyant. Hi ajuda un atac sense errors i una porteria amb quilos i quirats d’experiència i, també, plena d’estil. La Roca intenta fer alguna jugada assajada, penetrar entre segon i tercer... El Granollers, però, sap frenar l’embat amb certa duresa al centre de la defensa i amb contraatacs efectius. Guanyen bé. Primer partit al sac. El WhatsApp de l’equip bull: s’han recuperat sensacions i vivències dels anys de joventut. L’èpica i el romanticisme creixen i les il·lusions prenen forma. Només qui ha passat pel vestuari d’un esport col·lectiu sap i coneix els nivells de fraternitat que s’hi creen. Victòries dolces i derrotes agòniques, tot el que serà la vida després. E pluribus unum.

23/06/2022. 17:03

Següent partit: Terrassa contra Porto (+35). Els portuguesos han vingut a guanyar. Son quasi 20 jugadors entre pista i banqueta, l’equip tècnic, el fotògraf que no para de disparar des de tots els angles i dos persones més a la grada recopilant estadístiques de xut i aturades. Se’ls veus molt seriosos; no han vingut de vacances! Alts, forts i amb un contraatac potent. El Terrassa no té res a fer. Des dels primers minuts el Porto pren la iniciativa i ja no la deixarà. Detalls tècnics de qualitat immensos dels números 11 i 8: finta ràpida, amague de tir i un llançament mortal.

17:23

El meu fill dona voltes pel Parquet. Vol mirar el partit des de llocs diversos, diu. Jo em perdo en la immensitat de l’espai i en l’alegria de tornar a veure’l ple d’handbol i crits. Les fotografies del darrere les porteries recorden el passat esplendorós que s’hi va viure fa anys: Cacaolat, Santa Elena o el salt des de l’extrem dret d’en Bescós són records que perviuen en la memòria dels aficionats més nostàlgics. El Parquet hauria d’acollir més handbol durant l’any, segurament.

A la grada, gaudint i sempre amb posat murri: el pare Viaña. Una altra llegenda viva del nostre esport. Els anys passen i els cossos flaquegen, però els ulls de Viaña tornen a veure handbol al Parquet. És la metàfora perfecta de què ha de ser aquest campionat europeu: recuperar espais per a la trobada i la memòria.

17:58

Ens acostem fins al Palau. Ambient de festa i rialles. La carpa que hi han posat fa funcions de Fan Zone. La calor no és excessiva –gràcies a Déu!– i, l’equip noruec de dones (+43) es refresca, es fa fotos i riu a cor que vols. Que a finals de juny (enguany també amb la Granollers Cup) la ciutat s’ompli de color gràcies a l’handbol és un fet que tots plegats hauríem d’agrair, viure i gaudir.

A l’Annexa ara és el torn del BM Granollers (+35). Noms mítics ASOBAL tornen a la pista: Alvaro Ferrer, Cristian Malmagro o el pivot sevillà Juan Andreu... Exjugadors que encara tenen punch i que mantenen el tir, la força i la classe. Els acompanyen altres soldats que han passat per categories de nivell com la Divisió d’honor B o la Primera Nacional: Raga, Burriel, Cribi... tots mantenen l’estil d’un joc ràpid, contundent i amb una primera onada de contraatac enverinada. ADN BMG, doncs. Guanyen al Móstoles sense patir. La comunitat de Madrid, des que l’Atlètic va plegar, ja no és el que era.

18:15

Després del BMG, la selecció catalana (+35) pren el relleu. Juguen contra el Vila Real (un equip compacte, amb experiència i algun detall de xut interessant per part del lateral esquerre). Però la selecció catalana ha vingut a fer un bon paper; trufada de jugadors que fa poc encara estaven en actiu. Els hi falta alçada, però ho compensen amb una rapidesa de moviments infernal. Mouen la pilota amb la saviesa dels que encara tenen a l’inconscient una manera de jugar elèctrica. Hi reconec a Esteban Antequera, ex BMG i la Roca. Fa goig veure l’handbol rapidíssim i incisiu de sempre.

18’30

He tret al cap a la pista central del Palau. Les noies (+43) del BMG juguen amb exigència, seriositat i compromís. L’anècdota és veure d’entrenador a en Pep Blanchart. L’ànima eterna del BMG (l’home que en sap més d’handbol del món) es mou inquiet per la banda: crida, remuga i aixeca els braços tot queixant-se a l’àrbitre. L’handbol passional d’algú que dorm, pensa i viu 24 hores al dia per aquest esport.

19’50

Els BiB tornen a jugar. Contra el Porto, aquest cop. Pista central del Palau i amb les grades plenes. El moviment de públic és constant; per ser la primera edició, el campionat és un èxit gràcies a la feina de molts i moltes. Cal citar, sens dubte, a en Jordi Boixaderas, imprescindible arreu en aquestes ocasions.

El Porto fa un partit duríssim. El comento assegut al costat d’en Cristian Malmagro, que parla ràpid i contundent de l’esport que estima. M’explica com està i que encara juga amb el Terrassa, esbossa alguna anècdota del seu temps de jugador en actiu i em fa notar alguna característica dels que en aquell moment són al camp. Amb tot, lamentem que no hi hagi més exjugadors del club apuntats al torneig. Ens preocupa aquest fet perquè recuperar equips de veteranus seria la manera de reteixir espais de trobada de tants i tantes que, sovint, marxen del club emprenyats, decebuts i tristos. Aquest campionat hauria de ser l’inici d’alguna cosa, potser. Un espai per recuperar records, litúrgies i sopars.

20’20

Marxo cofoi cap a casa. El meu fill, futboler, em pregunta tot de coses relacionades amb l’esport dels 7 metres. Comentem fets, formes i detalls. Li explico alguna anècdota dels anys de joventut. Veure antics amics del món de l’handbol i gent de més de 44 anys (l’edat del cronista) vestint calça curta i fent fintes, m’ha despertat emocions. A casa, després de sopar, recupero per youtube alguns partits mítics, clàssics i llegendaris que hi ha penjats a la xarxa. Em quedo una estona embriagat amb la final de la Copa d’Europa del 83/84 entre el Dukla de Praga i la Metaloplastika. Un campionat de veteranus no seria el mateix si no recordéssim a Veselin Vujovic, oi?

Divendres 24/06/2022. 13’40 h

Torno al Parquet. El BMG de Ferrer i companyia juga contra el Vila Real. Partit duríssim amb defenses que es van escalfant. La potència física ja no acompanya tant com un voldria i, les fintes a destemps, acaben amb cops a la cara i amb enganxades de braç que podrien ser perilloses. Els ànims es tensen, però la sang no arriba al riu. El Granollers guanya amb jugades de memòria, amb una porteria excel·lent i amb els sempre precisos xuts de Malmagro.

Diumenge 26/06/2022

Això s’acaba. Durant el matí es juguen les fases finals de totes les categories. A la +35 homes, el Porto s’emporta la victòria per un gol (19-18) davant d’un Granollers que ha fet un paper digníssim. L’equip portuguès es nota compenetrat i sòlid. A la +45 homes, els Budapest Old Boys guanyen al Sevilla 11 a 8. I a la +50, també els hongaresos s’emporten la victòria contra el Kolding (9 a 5). Per cert, a la +50 homes hi he trobat un antic jugador de la meva infantesa i joventut: Viaña, l’Alex, el central de la meva adolescència. El central de les copes EHF guanyades contra equips russos als 90, amb Atavin i Kiselev als laterals, per cert.

Parlant de russos i handbol. No puc deixar de recordar la geopolítica mundial quan repasso la final que enfronten, a la categoria +55, l’equip ucraïnès d’Odessa i el Masters Warzawa polonès. És l’handbol jugat en temps de guerra, en zones on, encara avui, l’estupidesa humana i l’imperialisme banal hi tornen a fer esclatar bombes. Make handball, not war.

Pel què fa les dones +33, s’emporta medalla l’Algemesí valencià i a la categoria +43, les granollerines guanyen les txeques del HBH Morava (15 a 13). La medalla es queda a casa.

Ha guanyat l’handbol. Ara, aprofitem-ho!

Al final, els resultats són importants en la mesura que ens acosten a la transcendència. Hom no llegeix la Ilíada per saber qui guanyarà, només. Hom la llegeix per trobar-hi valors immortals. El campionat de veteranus, doncs, hauria de ser el mateix. Els resultats, pel que fa al cronista, són secundaris, ínfims, superficials. Es tractava, sobretot, de posar una espurna de foc a la brasa de l’handbol a la ciutat. Trobar l’espai perquè exjugadors i exjugadores tornin a vestir vambes i xandall els dimecres. Perquè es creïn les oportunitats per a recuperar llocs de trobada on l’handbol sigui l’excusa i el BMG, el record.

Edicions locals