“A partir de 1979 alguns van preferir els diners, que no pas mantenir-se fidels als seus principis”

La presentació de la nova novel·la de Ramon Font propicia un debat a l'entorn dels moviments contraculturals dels anys 70

Cultura, Societat

D'esquerra a dreta, Besson, Torra, Font, Vidal i Casanovas, protagonistes de la tertúlia a l'Anònims
D'esquerra a dreta, Besson, Torra, Font, Vidal i Casanovas, protagonistes de la tertúlia a l'Anònims | C. R.

La presentació de la darrera novel·la de Ramon Font, Després de la tempesta, Pink Floyd, va donar peu a una taula rodona sobre el moviment underground i la contracultura, dijous al restaurant llibreria Anònims.
Pel presentador de l’acte, el periodista Joan Besson, aquest volum “és un homenatge i un reconeixement a tota una generació que va fer coses molt interessants”, per bé que “alguns dels seus membres han quedat oblidats”.

Potser un d’aquests oblidats és el poeta de Montmeló Daniel Vidal Benet, mort l’any 2000, que en vida va fer lliurament a Font d’una carpeta amb obra i documentació diversa que aquest ha incorporat a la trama d’una novel·la amb costures de thriller. Font va reconèixer que la figura de l’amic ha estat la font d’inspiració del llibre i va aprofitar l’ocasió per retornar el material al seu germà, Xavier Vidal, present a la trobada, a qui va considerar com “el propietari més legítim”.

Un nom que va sobrevolar durant la conversa va ser el de l’activista cultural Joan Illa Morell, Jim, mort el desembre passat. Karles Torra, periodista musical de La Vanguardia, el va definir com catalitzador de moltes iniciatives trencadores, especialment vinculades a l’àmbit de la música.

Un altre dels convocats va ser Canti Casanovas, cocomissari de la recent exposició sobre la contracultura que es va poder veure al Palau Robert de Barcelona i també cap visible del portal d’internet la web sense nom, que des de fa 15 anys atresora testimonis i recursos vinculats a la cultura alternativa. Casanovas va explicar que aquesta iniciativa i la novel·la de Font comparteixen el fet d’anar a la recerca “d’alguna cosa que ens falta, que se’ns ha amagat, una memòria històrica” i va afegir que “en aquest país s’ha promogut una cultura, convergent i nacionalista, que ha ocultat tota una sèrie de coses. I, per altra banda, l’esquerra no ha sabut, encara ara, entomar les moltes propostes que es van fer quan va caure el franquisme”.

En relació amb la desmemòria, Font es va mostrar dolgut pel fet que no s’hagi difós més que el 1970 el cantautor Pau Riba va estrenar el disc Dioptria a la sala de festes Dingo, a la cantonada dels carrers Joan Prim i Francesc Ribas, i no pas al Price de Barcelona. Torra va explicar que l’opció granollerina va arribar després de la negativa del Palau de la Música Catalana a acollir el concert, al·legant que els seguidors podrien destrossar el mobiliari de la sala. “Com a resposta, Riba li va enviar al senyor Millet una botifarra llaçada amb una senyera, utilitzant al Sisa com a recader”.

Curiosament, Riba també va tancar una època de gran efervescència a la ciutat en protagonitzar el 1976 un concert al terrat de la seu del Centro de Iniciativas y Turismo (CIT), al carrer de Sant Roc, emulant la cèlebre actuació de comiat dels Beatles a Londres. En opinió de Casanovas, “Catalunya —i Granollers— eren a la perifèria i per això van entrar a la modernitat abans que Madrid”. En cert moment, “Barcelona va ser la capital cultural d’Espanya”.

Enfilant una nova dècada, el restaurador Ramon Parellada es va convertir en una mena de pont generacional en transformar Ca la Sila, al carrer d’Agustí Vinyamata, en “un poliesportiu dels sentits”, un espai que va marcar una època. Torra va recordar que Granollers també va ser precursora de l’art conceptual, gràcies als concursos d’Art Jove que van donar a conèixer a Jordi Benito, un altre animador de la nit granollerina a la dècada dels 80, primer al Bar Beria i després al  Local Radical. 

Font va introduir una reflexió final a l’assenyalar que, en el seu parer, “la contracultura va fer la gran davallada a partir del 1979. La democràcia es va carregar tot aquest moviment, a base de donar subvencions oficials a la gent que interessava, donades bàsicament pels ajuntaments. I alguns van preferir els diners que no pas a mantenir-se fidels als seus principis”. Malgrat tot, per Casanovas “la contracultura no ha estat un fracàs. Moltes de les coses que vam viure en aquell moment són vigents. Ja no vivim en un món obscur i negre, i això és un èxit de tots aquells moviments de l’època: des del naturisme fins a l’ecologia, el feminisme o el moviment d’alliberament gai”.

Edicions locals