Poders municipals sota sospita, de Salvador Estany

L'opinió dels lectors

El 1979 el PSC-PSOE proposà igualtat, solidaritat i participació enfront de la jerarquia i la discriminació, ”donar als ciutadans una informació completa i fidedigna de totes les qüestions que els afecten”. I predicà una nova concepció de la seguretat ciutadana en què s’eliminen “totes les connotacions de caràcter antidemocràtic i pròpies de règims autoritaris”. Avui, regidors socialistes del govern de Granollers proclamen que promouen i recullen les aportacions dels seus veïns; l’alcalde diu: “Generar espais de relació amb la ciutadania ho hem fet constantment durant el mandat”. Com que l’oferta és pública, “oberta, integradora i inclusiva” exposo instàncies desateses massa temps, inútils.

Al barri no hi tenim ni una sola senyal de trànsit per a corbes tancadíssimes i perilloses pels vehicles que hi aparquen i que es deixen a ambdues bandes dels carrers. Taparen sense avís ni explicacions posteriors uns tubs que desguassaven des de casa a la canonada principal. No s’ha aclarit la propietat ni la renovació d’aquests claveguerons arreu del terme: hi ha qui ho paga i qui ho té de franc. Quasi mai no se seguen abundoses plantes grans de les voreres. Ignoro els noms d’empreses que em causaren desperfectes, comprovats per la Guàrdia Urbana fa set anys, uns noms inexistents en l’acreditació que jo retribuí. No he rebut ni còpia ni rectificacions dels informes –l’un, firmat per mi a petició d’un agent– de visites policíaques efectuades per vulneració dels drets civils.

L’alcalde prou m’abraça, però mai no me’n diu res. I allò més greu rau en l’origen de les actituds: deixar-se arrossegar per l’ètica imperant de la banalitat de la indiferència, i de l’opacitat; i, sobretot, el fort rebuig a l’autocrítica, el qual escapça o anul·la la bondat dels projectes funcionals o estructurals per a la població. Per vàries raons, em dol que un partit que ha tingut verament encerts notables, tant a la ciutat com al país, provoqui les sospites més diverses en cometre inoperàncies i silencis que ningú no es mereix. En canvi, hi ha contribuents que tornaríem a ajudar aquest govern, o a un altre qualsevol, davant d’una fatalitat injusta –com fou un cas de transfuguisme–, encara que els nostres ens tornessin a renyar erradament.

M’esperanço, malgrat tot, en el jovent; en viure la primera ocasió de saludar l’exconsellera Tura que em respongué amb la paraula i el somriure; i, per damunt de tot, al veure el valent programa que s’aplica a l’escola de ma néta amb què aprèn molt més a ser persona cívica que a posseir coneixements. Quant de temps hem d’esperar per rebre una relació política ben pròxima, amb congruència i eficàcia? Curiosament, als anys 40 l’Ajuntament negava a mon pare, un cop i un altre, un salconduit després de fer presó “por rebelión militar”; però el governador civil li atorgà audiència i l’hi expedí. A quin poder hem de recórrer a fi que se’ns resolguin els problemes que menysté el govern del nostre municipi? Aquest partit ja permetrà que els solucioni bé la nova joventut que prompte hi entrarà?

Salvador Estany, jubilat. Granollers

Edicions locals