A la memòria del soldat desconegut del BM Granollers

Regidor d'ERC a l'Ajuntament de Granollers

Als peus de l’Arc del Triomf de París hi ha una flama encesa de forma permanent que recorda els soldats francesos morts durant la Primera Guerra Mundial. La grandeur té aquestes coses. De memorials d’aquest tipus n’hi ha per tot el món, però. Al cementiri nacional d’Arlington hi ha les banderes a mitja asta en honor als soldats americans i al Jardí Alexander de Moscou (al mur del Kremlin) s’hi depositen corones de roses vermelles pel combatents soviètics. Tot plegat, lloances sentides a homes que van fer gran la llegenda dels seus països, però que el pas del temps n’ha fet oblidar el nom. El cronista vol utilitzar aquesta metàfora per recordar –amb estima– alguns dels jugadors de les categories inferiors del BM Granollers que durant els anys 90 i posteriors van fer gran el club. Són els soldats desconeguts… del BM Granollers!

Cap a l’any 1993 servidor jugava amb el cadet B del BM Granollers. Després d’anys a l’escola esportiva, amb entrenadors com Juan Carlos Marín o Emma Muntal i anècdotes vàries com els intercanvis amb equips d’Eivissa i el mític Torneig de l’Ascensió, tocava entrar a formar part dels equips federats. Allò ja no era broma; els campionats d’Espanya guanyats cada any, la relació de jugadors de primer nivell que havien sortit de la cantera i la possibilitat de tenir com a entrenadors als dos sergents de ferro del BMG: Toño i Miguel (per títols aconseguits i per bronques des de la banqueta), feia posar la pell de gallina.

Quan els divendres acabàvem d’entrenar al Tub i fèiem els exercicis d’estiraments a la banda, podíem gaudir de les peripècies dels equips més grans: les generacions nascudes  entre els anys 1973 i 1977.

Generacions 1973-1974-1975: Barreja de versatilitat i solvència. Handbol alemany i suec a Granollers
L’handbol d’abans. L’handbol que ens entronca amb la llegenda. Comandats per Toño, aquelles generacions es van fer un fart de guanyar campionats d’Espanya. Impossible d‘oblidar, però, els enfrontaments amb el maleït Barça de David Barrufet i d’un hàbil Ricard Torquemada (un avançat defensiu rapídissim que, amb el temps, acabaria narrant els partits del Barça de futbol per TV3 i Catalunya Ràdio. Coses de la vida). En aquells partits, Lorenzo Rueda era l’encarregat de llençar els penals. La diferència física entre Barrufet a sota els pals i Rueda als 7 metres era la plasmació bíblica de David contra Goliat. Barrufet tapava tota la porteria, es movia amb aquells saltets curts però desafiants i no deixava cap espai per on la pilota hi pogués passar. Era impensable fer gol. Però, el petit dels germans Rueda era David en aquella història. Tenia estratègia i, sobretot, una habilitat memorable per amagar el llançament vàries vegades i acabar fent passar la pilota per damunt del cap –la rapada que en dèiem– d’un Barrufet totalment venut. 
Altres soldats de 1973-74-75: Sergi Valle, Victor Lechuga, Albert Folguera, Agustí Cabañas, Antonio Lobato, Carlos Viver, Chus Pérez, David Barberà, Eusebio Rodriguez, Lorenzo Rueda, Carles Flaqué, Alexis Gullón i Joan Vila.

Allò era, doncs, handbol de traca i mocador. Equips forts i compactes que sabien jugar des de la duresa, però que s’adaptaven també al joc creatiu. Aquelles generacions tenien homes que portaven l’handbol a la sang com l’Agustí Cabañas, un líder nat. El Kaiser i organitzador del joc d’uns equips campions. No vull oblidar, però, a Manzano, un central fort i ràpid amb visió de joc precisa i capacitat per arribar als 6 metres i perforar la porteria rival sense contemplacions. I un extrem murri: Alexis Gullón. Ràpid com una fura. Dels marrulleros. D’aquells que sabies que en faria alguna i que acabaria expulsat, però que animarien el partit. Parlant amb Paco Mora, un dels homes imprescindibles d’aquelles generacions, em fa notar que cal citar, sens dubte, l’Albert Folguera: ‘’Un lateral dret amb molta classe que va acabar sent l’extrem titular del primer equip’’.

Deixo en últim lloc al que conec més bé de tots (vaig compartir-hi equip anys després a l’Handbol Palautordera): en Juan Antonio Garcia –Juanan–. Un jugador excepcional. Amb qualitats a tots nivells; ràpid, explosiu, bon defensor i una garantia de gol en atac. Un home tranquil (de genètica gallega) amb un llançament imprevisible i espectacular. Gol i atac 100%. Amb un impresionant tir des del lateral esquerre, vinclant el cos cap a punt dèbil per llençar la pilota a l’escaire del pal llarg. Gols fantàstics en moments complicats.

Altres soldats de 1973-74-75: Juan Carlos Sande, Paco Mora, Jordi Garcia, Xavi Roca, Toni Cullell, Juanan Garcia, Hector Humbert, Javi Romero, Sergi Candelas, Albert Folguera i Jordi Rodriguez.

Generació 1976: Creativitat i rapidesa. Handbol iugoslau
Dels Marc Amargant, David Davis, Antonio Ugalde, Gerard Bros, Marcel Pagliota i Vicente Álamo no cal dir-ne gaire coses perquè tot seria en va. La majoria d’ells van arribar a Divisió d’Honor i ho van fer per la porta gran. Feien un handbol de cine, de somni. Jugades espectaculars, gols de fàbula, parades impossibles. Recordo un entrenament meu amb Vicente Álamo a la porteria: no vaig poder fer ni un gol. Ni un! Era una paret de formigó impossible d’enderrocar.

I la defensa de Marc Amargant? I els gols i la versatilitat de David Davis? I els salts des de l’extrem dret d’Antonio Ugalde, que els recordeu? Impossible de definir si no és amb l’ús i abús de la paraula meravellós. Deixo per últim, el record del que per mi fou el millor jugador d’aquells anys al BMG: Aimar Orio. Els que jugàvem de central el teníem com a referent inqüestionable. Handbol iugoslau a Granollers. Si Josep Guardiola va experimentar amb els espais al futbol i Veselin Vujovic ho va fer a l’handbol. Aimar Orio va agafar el relleu dels dos genis. Tenia les jugades al cap mentre els altres encara intentaven entendre per on havia passat la pilota, perquè Pagliota marqués gol des del pívot. Sabia on seria l’extrem en el proper contratac, olorava l’espectacle, el joc, la vivesa de l’handbol de sempre. Miguel, el General Patton d’aquells temps, va erigir un equip bestial on Orio hi feia el paper de Mariscal.

Altres soldats de 1976: Marc Amargant, Davis Davis, Antonio Ugalde, Gerard Bros, Marcel Pagliota, Vicente Álamo, Aimar Orio, Sergi Tornos, David Perez, Carlos Pinto.

Generació 1977: Força i contratac. Handbol soviètic
Un equip d’estil divers però amb una idea compartida del joc: la força. L’Albert Oliveras, en Ruben Leiva o en Marc Mora feien una linea central defensiva indestructible. Basaven el seu joc en una sòlida defensa i en la rapidesa i efectivitat dels extrems: en Manolo Gonzalez  i l’Humbert petit, en Jose Miguel, es feien un fart de córrer el contratac i acabar el joc posicional amb una efectivitat propera al 100%. Tot i així, els dos noms sobre els que pivotava aquell equip eren el central Marc Fàbregas (ordenat, metòdic i d’una eficiència altíssima en atac i en defensa)  i un dels homes més polivalents que ha tingut mai el club: Esteban Antequera, dur defensant d’avançat, ràpid, amb gol i amb un salt elàstic que feia estralls. Bon equip i molt bona gent. Amb aquesta generació va ser amb qui els de 1978 vam haver de partir-nos la cara els divendres al vespre al Tub, i- creguin-me amics lectors- era salvatge en ocasions.

Altres soldats de 1977: Francisco Guillen, Marc Mora, Manolo Gonzalez, Joan Montplet, Marc Fàbregas, Carles Pérez, Albert Oliveras, Esteban Antequera, Ruben Leiva, Francisco Pertiñez, Jose Miguel Umbert, Albert Oliveras, Marçal Dencàs, Jordi Lopez.

Generació 1978: la guerrilla de l’handbol
Johan Cruyff va dir de la Bulgària de Hristo Stoichkov al Mundial de futbol de 1994 que, més que un equip, allò era una ‘’panda de amigos’’. La generació de 1978 -la del cronista- era, més o menys, el mateix. Gent d’handbol, sí, pèrò amb menys eines que els altres per a plantar batalla, ves! Ni l’alçada ni la força física acabaven d’acompanyar, tot i així, hi havia passió, energia i una certa rebel·lió. Érem una mena de guerrilla del Vietcong lluitant enmig de la selva vietnamita contra el totpoderós exèrcit nordamericà i el seu temut napalm. Per cert, recorden qui va guanyar aquella guerra? Yankis go home! Hi deixàrem la pell i la suor, aguantàrem vents i tempestes, i portàrem amb orgull el penó del BMG pels camps de batalla que ens tocar defensar. Passió BMG, llavors.

Altres soldats de 1978: Alex Perez, Oriol Solé, Lluís Pedragosa, Aitor Perez, Enric Muntal, Joan Negre, Xavier Capdevila, Jorge Valero, Juan Manuel Soto,  Pau Llobet, Francisco Javier Sola Gonzalez, Enrique Perez, Aleix Riera.

Més soldats: bon handbol i a seguir
Dels nascuts a partir de 1978 han estat molts els que han arribat a dalt, gràcies al talent que tenien i tenen com el grandíssim Joan Cañellas, Edu Fernandez, Gerard Espígol, Salva Puig, Ramon Tarabal, Alvaro Ferrer i Cristian Malmagro, que han tocat amb els dits la mel de l’ASOBAL. D’altres com Ivan Raigal, Manel Perez, Xavi Cribillés, Marc Lurbe, Eloi Burriel, Juan Lopez, Ferran Negre, Fran Merman van ser bons jugadors en equips i categories diverses. Uns, defensors forts; els altres, grans finalitzadors en atac, ràpids, amb tir precís, bons porters.s… En definitiva, jugadors que formaven part de l’exèrcit de soldats desconeguts que el BM Granollers ha creat durant aquests més 70 anys d’història que faríem bé de recordar amb més estima i més sovint.

Vull acabar amb una reflexió. Molts dels noms que he citat van marxar del BMG amb una sensació extranya, confusa i més aviat tristota. Els finals sempre són difícils i en ocasions traumàtics, però per culpa de no saber gestionar emocions i/o egos el club ha perdut, segur, la possibilitat de seguir comptant amb la col·laboració de molts exjugadors. Massa vegades el club no ha entès i no ha tractat com calia aquells soldats que es van deixar la pell, la sang i alguns òssos trencats per pavellons d’arreu. La possibilitat de recuperar alguns dels valors que feren gran el club passa per saber tractar amb tota dignitat aquells soldats que feren gran la memòria. Amb tot, molt húmilment, faig una proposta per aquells que la vulguin entomar: seria possible la creació d’una associació d’exjugadors i exentrenadors del club? Jo crec que sí. Som-hi, val la pena intentar-ho!

*La foto és obra de Jose Luis Solvez, l’home que ha creat el relat pictòric del BMG modern amb les seves fotos. Gràcies, Jose Luis! Agraeixo molt especialment també la col·laboració de Paco Mora, Chus Pérez, Lorenzo Rueda, Jordi Boixaderas, Miguel Ángel Gutiérrez i Aimar Orio exjugadors i exentrenadors del club. Demano disculpes pels molts noms que no apareixen i per la possible imprecisió de dades i noms. L’escrit vol ser emotiu i ha estat fet des del record. No volia ser exhaustiu sinó evocador. Fer-lo més precís demanaria la col·laboració de més gent. 

Edicions locals