L'Escola Municipal del Treball, prop dels 100 anys

Doctor en Ciències de l'Educació

Molt coneguda per l’EMI des de mig segle enrere (Escuela de Maestría Industrial), l’Escola Municipal de Treball ha tingut diversos plans, nivells, horaris i convenis, però sempre l’ha regida la ciutat. El 28 de juliol de 1917 l’Ajuntament de Granollers aprovà les bases per a restablir la segona ensenyança i crear, junt amb d’altres, estudis de Comerç, Arts i Indústries. Al cap de tres anys justos en constituí el Patronat, n’aprovà un projecte d’Instituto de Estudios Superiores i n’inicià classes vespertines el gener del curs 1920-1921.

Després d’habilitar-ne una alegre casa isolada del carrer del Conestable de Portugal -avui indret de l’Escola Pia- una norantena de joves hi triaven i adquirien coneixements comercials, tèxtils, mecànics, de paleta i de fuster. Finida la Guerra Civil fou traslladat al carrer de Corró, ran la Sala Francesc Tarafa, on es consolidà oficialment el nom d’Escuela Municipal de Trabajo. El 1962 estrenà, amb més oficis, autonomia i edifici propi al Roger de Flor quan era un llong fangar entre les hortes. Un trienni després inicià la Formació Professional diürna, a la qual succeïren forts increments de matriculació, personal, volum arquitectònic i equipaments. Des de 1996 és un gran institut que imparteix especialitats tècniques més diversificades de Grau Mitjà i Superior, ESO i Batxillerats.
          
L’any vinent, doncs, farà un segle de l’acord fundacional de l’EMT i el 2020 complirà cent anys de la seva naixença efectiva. Nombrosos empresaris i milers d’exalumnes de la comarca n’han servat un bon record, i en tostemps n’han sorgit tècnics que s’han titulat en carreres universitàries de tota mena. ¿Com s’ha de festejar el centenari d’aquesta institució amb cicatrius i arrugues però amb experiència i saviesa acumulades? ¿No fóra de solemnitat una innovació, un avenç qualitatiu, un sosteniment d’encerts o la reparació d’un error? I enfront del capitalisme insaciable i empobridor, de la complexa acceleració cientificotècnica i de la democràcia deficient, no és balder de suggerir-hi més objectius ètics d’autocrítica, esforç i cooperació que impregnin tot aprenentatge per ser valors professionals permanents.

Així, exigir una vera praxi democràtica estudiantil. Determinar criteris de selecció, ampliació i ordenament de l’arxiu històric. Acordar alguna recerca pedagògica universitària. Assolir amb sindicats i empreses un estudi sociolaboral de la comarca. Actualitzar una relació prioritària de constants tecnològiques. Detallar el compromís deontològic. Reglar la preparació educadora del professorat i lloar-ne la feina ben feta. En fi, escollir una bona idea amb voluntat de practicar-la. Com féu l’alcalde Josep Mayoral i Antigas en la primera meitat dels vuitanta quan n’era director: encarregà als experts una investigació socioeducativa del centre i efectuà una millora -que els successors no mantingueren- a l’adaptar-se a alumnes d’ingrés amb dèficit cultural, a base d’un programa escaient de poques matèries, un professorat amb motivacions i un ajut psicopedagògic.   

Edicions locals