Quan l'handbol era poesia, els centrals eren els poetes

Regidor d'ERC a l'Ajuntament de Granollers

Hi va haver un temps en què l’handbol tenia ritme, era un esport dinàmic, passional. Era un temps de felicitat, una època en què l’handbol s’havia fet un lloc en el món de l’esport d’elit sense pretensions i on, a més, la publicitat i els diners hi tenien la presència justa. Era, en definitiva, un esport de poetes romàntics on es compartia una creença quasi espiritual, tàntrica, comunitària... que et podia portar a la puresa. En el fons era allò que, amb una simbologia ben treballada, acabaria sent el rugbi, vaja. Llavors, gent arribada d’arreu van portar a Granollers les dosis de qualitat necessàries per fer possible l’espectacle; eren els centrals. Jugadors ràpids, intuïtius, veloços... atletes que es miraven el món des de talaies privilegiades. Observadors llestos d’un esport que feia vibrar els aficionats. Poc a poc, però, aquell temps es va apagar. Ara, de tot allò només en queda el record.

Veselin Vujovic, el geni que va canviar-ho tot
Nascut a Cetinje l’any 1961 (avui Montenegro), Vujovic va ser un central alt i lleugerament esprimatxat que amb el seu joc va fer que l’handbol pogués somiar. Va ser una revolució, sens dubte. Una mena de Michael Jordan de l’esport dels 7 metres, ves. Sobretot perquè va donar velocitat a la pilota i va convertir la posició de central en l’autèntic baluard per fer possible un joc viu i vibrant. Ell era el prototip de jugador complet; ràpid i golejador. Amb un llançament correcte des de totes les posicions però, sobretot, amb una visió de joc envejable. La seva mítica Metaloplastika Sabac (Los Angeles Lakers del balonmano dels 80) era un equip espectacular avançat al seu temps. La final de la Copa d’Europa contra l’Atlètic de Madrid de 1985 és un d’aquells partits memorables que cap aficionat no hauria de perdre’s. Vujovic, juntament a Markonia, Isakovic, Portner o Vukovic... van posar la llavor d’un handbol que crearia un estil genuí i salvatge: l’handbol balcànic, del qual n’agafaria el relleu, anys més tard, la super Croàcia d’Ivano Balic.

Després de guanyar-ho tot amb el Barça i d’enfadar-se amb Valero Rivera, Vujovic va acabar la seva carrera esportiva al BM Granollers de 1993 a 1995, i va omplir el Palau Olímpic de bon joc i de regust dolç per l’handbol vistós de sempre. El montenegrí va compartir equip amb els russos Atavin i Kiselev amb els que va formar un dels tridents més temibles de l’handbol dels 90. Les dues copes EHF guanyades llavors així ho testimonien.

Andrei Tioumentsev, el somni que no va poder ser
‘’El mejor central de la historia’’ deien alguns diaris esportius de l’època. Arribat amb l’indomable wild Atavin, el tímid Tioumentsev parlava al camp. Atavin era la fúria i ell era el cervell.

Venia del Dinamo d’Astrakhan i era el central del batalló roig que convertir la CCCP en dominadora de l’handbol mundial a finals dels 80. Al costat de Tioumentsev, noms com Lavrov, Gopin, el mateix Atavin o el gegant esquerrà Tutxkin van ensenyar al món una manera organitzada, precisa i ràpida de jugar a handbol. No hi havia error, no hi havia improvització. Cada atac era un gol, cada defensa un mur.

Si la Rússia soviètica hagués gestionat la seva economia tant bé com jugava a handbol, avui tots seríem comunistes, la crisi de les hipoteques subprime hagués estat un miratge i la pobresa seria, només, un invent ianqui. Per pensar-hi, oi?

Tioumentsev va arribar a Granollers la tempordada 1991-1992, però un desafortunat accident de cotxe va fer que el seu nivell no tornés a ser el que l’havia fet famós. El seu regnat va ser breu, però la seva memòria durarà anys.

Ljubomir Vranjes, el gran víking més petit de tots
 De rostre sorneguer i de somriure perenne; Vranjes era una barreja de búfal i guerrer. Un soldat d’acer imbatible que amb la finta a punt fort i un amague de passada a l’extrem aconseguia escolar-se, entre el segon i el primer, i perforar la porteria rival. Era la seva manera d’entrar al Valhalla per la porta gran. Les defenses el temien, els porters l’odiaven i Odin el respectava. Sopava amb ell fent fintes i passades fantàstiques al pivot.
Vranjes es va convertir en una llegenda sueca gràcies als llorers aconseguits: plata al Mundial de 1997, or a l’Europeu de 1998, or al Mundial de 1999, or a l’Europeu de 2000, plata a les Olimpíades del 2000, plata al Mundial de 2001...  èxits d’un Déu baixet que liderava un país de gegants. El central nòrdic va passar per Granollers entre els anys 1999 i 2001 i, més tard, va marxar a Alemanya (al tot poderós SG Flensburg) on va guanyar-se el respecte com a jugador i entrenador.

José Luis Pérez Canca, un joc elèctric al servei de la qualitat
El malaguanyat central andalús va ser un revulsiu. Un raig de sol en un dia d’hivern fred i ennuvolat. Quan saltava al camp hom tenia la sensació que passarien coses; inspirava ritme, alegria. Rapidesa de moviments i de melodies. Despertava els pavellons i feia que l’handbol perdés la pàtina de suposat esport avorrit i poc televisiu que algú va dir que tenia durant els anys 80 i 90. Pérez Canca, doncs, va ser un jugador importantíssim per tots els equips on jugar i arreu se’l recorda amb gran estima.

Va començar al Maristas de Màlaga, va defensar la samarreta de l’Ademar de León, equip amb el qual va aconseguir reivindicar-se com un central de luxe i amb què va guanyar una Recopa i una Copa Asobal. D’aquí va fer el salt a la selecció espanyola, amb la qual va assolir la medalla de plata al Campionat Europeu de 1998. Després aterraria al temible Ciudad Real (entrenat en aquell moment per Vujovic) i, finalment l’any 2003, firmaria amb el BM Granollers on jugaria 5 anys ben bons.

Desgraciadament, Pepelu –com se’l coneixia carinyosament- moriria l’any 2015 afectat per un càncer i deixant el record inesborrable d’un estil brillant de jugar a handbol.

Els centrals de la casa
Gregorio Lopez Goyo, Eugeni Gin Castellví, Miguel Ángel Aperador, Miquel Prat, Ricard Caussa o Santos Labaca... Tots noms mítics. Al meu pare li he sentit moltes vegades batalletes on aquests i altres hi apareixen. Al Parquet –l’Olímp dels Déus que un dia haurem de reconquerir– encara hi ressonen les seves glòries. Eren gent de barbes denses (corrien els anys 70), cabells llargs al vent, samarretes del San Dalmay o Elena ajustadetes i llançaments a barraca que feien por.

Dels anys 90, tants i molts. En recordo, però, dos que servidor va veure jugar i admirar; Ricardo Marín, el savi, i Alex Viaña, el murri (http://www.aravalles.cat/reportatge/119550/viana-creus-i-floreta-handbol-basquet-i-futbol-total-a-granollers).

Per acabar l’article i perquè no sigui dit, cito un tal Enric Masip, un noi que va marxar al Barça. Va guanyar alguns títols i va sortir a la tele. D’handbol i poesia, però, en va aportar ben poca cosa.

Edicions locals