Per un bon ensenyament, de Sara Garcia

L'opinió dels lectors

Sóc una estudiant de criminologia preocupada per aquesta societat en què vivim. Per davant de tot, aclarir que nocions de periodisme no en tinc, però sí moltes ganes de fer visible un problema desgraciadament present.

Des de petita, diuen els meus pares, que tenia claríssim que volia estudiar criminologia, cosa que ni jo sé d’on ho vaig treure. Fidel als meus interessos i gustos vaig portar la contrària a les recomanacions de tots: “estudia una altra cosa que tingui sortida”. Avui puc dir que estic orgullosa de la meva tria i dels meus estudis. Potser no aconsegueixi la feina que m’agradaria, però tinc clar que jo no seré mai protagonista d’uns fets com els següents:

Centrem-nos ara en un àmbit escolar. Per sort, puc comptar amb testimonis de generacions diferents sobre una mateixa escola; però tindrem en compte les dues últimes generacions. La primera tenia una imatge sobre l’escola que s’acostava la perfecció pel que fa a temes d’educació. Sempre hi ha alumnes més difícils que altres, però majoritàriament tots ells tenien uns valors molt elevats de respecte i d’educació. També, evidentment, els coneixements assolits. No hi havia lloc per a males paraules, per faltes de respecte o males actuacions. Si això succeïa, eren corregits i sancionats segons la gravetat. Sobretot, i a destacar, es corregien els petits problemes. Els ambients a les classes eren agradables, es respirava companyonia, tant entre els alumnes com amb els professors. Per davant de tot, tots eren persones.

Amb el canvi de generació, l’escola també va patir un canvi important: un canvi de directora. Tot i això, normativa, alumnes i, menys alguna incorporació puntual, els professors també continuaven sent els mateixos.

Avui, només cal anar a la sortida dels alumnes de l’escola per observar que tot ha canviat: els alumnes surten amb els mòbils a les mans de dins de l’escola, per no dir, els que ja porten el cigarret a la boca i l’encenedor a la mà. A més, la regulació de vestimenta, ja no es té gens en compte. Pot semblar absurd, a mi m’ho semblava, però si no es respecten unes normes de vestuari, molt menys es respectaran altres més importants com mantenir el respecte dins de les aules.
I això ha passat. A les aules no hi ha respecte: ni per part dels alumnes ni dels professors. No es respecten els gustos, les opinions i, encara més, les ganes d’estudiar i atendre a les classes. Han deixat de ser persones. És trist, però així ho sento. Realment no sé quins sentiments els queden per la seva professió tant demandada. No demostren la seva vocació en fer fora dels lavabos nenes que es tanquen per plorar, sense amoïnar-se pel que passa. No mostren passió per l’educació quan deixen de lluitar perquè les classes funcionin correctament. No demostren ser bons professors en no acceptar queixes per poder millorar. No ensenyen valors positius, si ells mateixos no els adopten. No demostren ser persones en no acceptar les seves equivocacions, en observar problemes i esquivar-los. D’aquesta manera, no sembla que els agradi la seva professió.

No cal aprofundir en fets ni donar detalls. Això no és pas una carta bomba, com he hagut de sentir aquests dies. Amb tot això ja s’observa que el sistema educatiu en aquesta escola està fallant. És una carta per obrir els ulls: a professors, alumnes, futurs estudiants. Tenim la sort de poder triar quina professió volem tenir. Triem-la bé, que sigui la nostra vocació. Que ens agradi. Que ens sigui agradable treballar i que ho fem agradable a tot el nostre entorn.
És el moment de canviar, d’assolir les crítiques de manera constructiva. De lluitar per una societat més agradable.

Edicions locals