Sobre l’art de conversar deia Hans-Georg Gadamer, un filòsof alemany que morí el 2002, que un ha d’encarar la trobada amb l’altre pensant que “podria ser que l’altre tingués raó”. Moltes coses serien diferents si sabéssim fer, de les trobades amb altres persones, moments d’enriquiment personal. Però això només pot passar si iniciem la conversa pensant que podem aprendre, de l’altre o amb l’altre, alguna cosa nova.

Un dels majors problemes nostres és que xerrem molt i conversem poc. Fixeu-vos que xerrar és parlar sense propòsit, sense substància i pel sol gust de parlar. De fet és una forma de treure’s de sobre l’avorriment, de passar el temps quan aquest costa de passar.

Conversar, en canvi, és establir una relació. És suggeridor el que diu el diccionari de l’IEC; “conversar és entretenir-se parlant” perquè pressuposa que la conversa és un acte plaent. En una de les accepcions, conversar vol dir conversió, és a dir: canvi, transformació. De manera que és un acte plaent, que s’esdevé entre dues o més persones, i que ens pot transformar o ens pot convertir en transformadors.

El cert és que, siguem persones més o menys sociables, tots hem experimentat la satisfacció d’una bona sobretaula amb els amics o d’una conversa amb aquell amic o amiga que fa temps que no veiem. És a través de la conversa que els humans ens coneixem i ens reconeixem, que ens comuniquem afectes, desigs, il·lusions, esperances; també neguits, temors, desamors i pors. La conversa i el diàleg poden ser excel·lents instruments de comunicació i podrien fer possible una major comprensió mútua.

Els i les mestres sabem que ens fem persones com a resultat de l’intercanvi de paraules, de missatges sense paraula, de gestos, de carícies, de mirades, de somriures, de silencis. Sabem que ens fem humans per totes les experiències, per totes les vivències i per les atmosferes o climes en les quals les hem viscut. Pares i mares sabem el valor que té créixer en un entorn carregat d’afecte, d’alegria, de profund amor, de sol·licitud i de tendresa. De la mateixa manera que sabem l’efecte nociu de climes d’odi, de tensió, de fredor o de manca de caliu humà. Per això mateix em sembla que farem un bon servei a infants i adolescents si sabem practicar l’art de la conversa entre nosaltres, els adults, i amb els nostres alumnes. Donem-li el sentit que li atorga el significat de l’IEC –“entretenir-se parlant”– i fem-ho seguint la màxima que acompanyà Gadamer fins a la seva mort, als 102 anys: “encarem la conversa pensant que pot ser que l’altre tingui raó”.

Tots eduquem (o deseduquem) i tots som educats (o deseducats). Però els mestres hem decidit dedicar-nos-hi professionalment a l’educació, i això ens obliga a pensar maneres que permetin, als nostres infants i adolescents, no sentir-se sols, més que quan ells i elles decideixin estar-ho.

Què és educar sinó l’art de conversar sobre què hi fem nosaltres, els humans, en el món? Què hi ha de més engrescador que dialogar sobre els grans temes (l’amor, la mort, la vida, el sexe, etc.) que ens acompanyen mentre estem vius? La conversa pot ser un acte educatiu excel·lent i és ben cert que pot ser un d’aquells petits-grans plaers que la vida ens permet, de manera molt especial, als i a les mestres.

Conversar plàcidament i tranquil·la amb algú altre pot ser un consol, una companyia i, per uns moments, en la conversa, ens trobem abraçats, banyats per una mena d’elixir que ens fa oblidar que estem sols en el món i que només hi estem de pas.

Per això em sembla que mostrar a infants i adolescents les virtuts d’una conversa, feta amb esperit aventurer i amb ànsies de coneixement pot ser un regal que ens (i els) fem. Invitem-los a xerrar poc i a conversar molt! Personalment em disposo a encarar el meu darrer curs acadèmic formal amb aquesta intenció: conversar amb els i les joves que tindré a l’aula.

I és que la conversa posa en funcionament dos sentits primordials, perquè la conversa és vista i és oïda; és espai i és temps. A La paraula trencada Lluís Duch parla de l’antropologia dels sentits i diu que la vista és el sentit de l’espai, i l’oïda, el sentit del temps. En la conversa els hem d’emprar tots dos i a plenitud! La vista és el sentit de la simultaneïtat i per això és el sentit de la imatge, de la visualització i sovint es converteix en el sentit que s’utilitza per avaluar els altres sentits. L’oïda, en canvi, diu Duch, és el “sentit de la substitució”. Per exemple en sentir cantar un canari diem “sento refilar un canari”, però en realitat el que puc escoltar és el seu cant, no el canari. En el moment que l’ocell deixa de cantar és com si desaparegués, encara que el canari no s’hagi mogut del lloc. En la conversa l’altre, aquell amb qui dialoguem, no desapareix, hi és present; el silenci no ens indica que l’altre no hi és, sinó que pensa o que ens dóna temps a nosaltres per parlar.

Conversa és, doncs, presència i paraula; trobada entre dues o més persones en un espai i un temps en què han volgut fer-se companyia. Conversa és presència: no hi ha dubte que res es pot comparar a la conversa “en directe”, aquella que permet olorar i tocar l’altre; per WhatsApp xerrem però no conversem. Conversa és també paraula, però no només paraula pronunciada, també paraula callada.

Presència i paraula, acompanyades de mirades, de gestos i de silencis; la conversa és tot plegat.

Estic convençuda que la conversa és un acte que posa de manifest que la major part dels humans hem triat viure en companyia. I en cada ocasió, en cada etapa de la vida tenim nous o vells companys de viatge; a vegades ens els trobem, altres vegades els cerquem. Però és la nostra disposició a conversar el que fa que, per moments, es produeixi la màgia d’aprendre les coses rellevants de la vida tot conversant.

No tinc cap dubte: si encarem les trobades amb l’altre com deia Gadamer trobarem plaer en l’art de conversar i farem de la conversa l’art d’aprendre.
D’aquesta manera no haurem de demanar “no xerreu”, perquè estarem conversant.