Ballar contra la decadència. La revolta serà divertida o no serà! (final de la Trilogia de la il·lusió contra l'ordre)

Regidor d'ERC a l'Ajuntament de Granollers

Hem perdut la festa (la rumba, el catxondeo i el flow) i amb ella les il·lusions i tants somnis. Ja res ens commou ni ens alegra l’ànima (Donald Trump com a emblema de la modernitat podrida que vivim). Ni la poesia marca horitzons, avui. Tenim por i comencem a marxar. El vi s’ha avinagrat i la cervesa fa temps que s’està al sol, calenta i amb gust a pixat. Que no ho veieu? Hem perdut la festa (la rumba, el catxondeo i el flow) quan hem començat a fer-nos els intel·lectuals de la punyeta, els murris, els setciències... Aquells que tot ho saben i que de tot en tenen una opinió contundent. Twitter style, vaja. Desgraciats, imbècils. No és curiositat, és esnobisme!
 
La festa (la rumba, el catxondeo i el flow) es fa, es feia i es farà des de la disbauxa responsable però gamberra, sempre. Folls, despullats i somrients. Hem perdut la festa (la rumba, el catxondeo i el flow) en el moment en què hem deixat de ballar, de moure’ns, de riure sempre i per tot. I m’atreviria a dir –sense risc a equivocar-me– que perdre la festa (la rumba, el catxondeo i el flow) i convertir-nos en éssers avorrits i previsibles, pausats i ordenats, ha estat l’avantsala de perdre el futur. Perquè res ni ningú té futur en l’ordre. Només hi ha futur en la improvisació, en el free style, en el jazz... en el coneixement compartit, en la idea fraterna d’escoltar a l’altre per aprendre’n. Hi ha futur en la lluita constant i solidària, en la relació de conceptes, en l’amor. Però en l’ordre, no! Perquè és avorrit. L’ordre és un Excel amb aquell color verdós, blanquinós, industrial, capitalista... ai uix, quina caca!

L’originalitat i la creativitat que realment valen la pena; allò que ens ha portat a crear essència de ciutat, de poble, de solidaritat consistent. Aquella creativitat, doncs, neix i es fa en la festa mateixa; en el moviment. És allò de veure sortir el sol, de no parar de ballar ni quan els llums s’encenen.

Vam perdre el ritme el dia que es va aturar el compàs, el dia que vam alentir l’esforç. Fou aquell jorn en què la bateria va començar a fer el ronso.  Del rock vam passar a una música estranya, cansada, tediosa. Els Manel, potser? Moment en el qual vam començar a fer-nos preguntes que anaven més enllà dels únics dubtes existencials que hom ha de respondre a la vida: com podem ser feliços tots i totes (i no només uns pocs)? Què menjarem i beurem? I on és el lavabo?

La festa (la rumba, el catxondeo i el flow), el ritme i el riure, doncs, han de ser perennes. N’hem de fer bandera persistent, omnipresent (panxacontent!). La reflexió imposada, la filosofia barata, els relats inventats que defensen espais de poder (de lobby), de grup d’interès pervers i egoista, les opinions prescindibles dels tertulians habituals, dels venedors de fum i d’elixirs diversos... haurien de passar a la història (en tots ells m’hi sumo, evidentment; que ningú em faci mai gaire cas, per favor!).

El futur es construeix ara i sempre amb vi, cervesa i rock’n’roll. L’anarquisme ens pot ajudar, també. Maradona va ser campió del món tocant la pilota amb la mà, la segona guerra mundial es va guanyar ‘’per collons’’ sense més estratègia que desembarcar més i més homes a Normandia i Cruyff el que ens va dir, únicament, fou: ‘’salid y disfrutad!’’

No ens cal res més que il·lusió i rialles. Contra tot ordre imposat, tota esperança futura.

Edicions locals