Admeto que no sóc gaire amant dels dies assenyalats, però està clar que hi ha temes tan importants que tot el que sigui per fer-los visibles i eradicar-los s'accepta. El 25-N, Dia Internacional per l'eliminació de les violències envers les dones, és un d'aquells dies que em fan reflexionar i pensar fins a quin nivell d'hipocresia podem arribar. El cas és que, sense treure importància a la violència física, crec que és molt important destacar també la violència no física, aquella que qualla com la pluja fina fins i tot entre els i les que el 25-N es manifestaran d'alguna manera contra la violència envers les dones. I faig separació de gènere en l'article, no perquè vulgui ser políticament correcte, sinó perquè aquest tipus de violència també l'exerceixen dones cap a altres dones.
 
Perquè... saps què és la violència obstètrica? És la que pateix la dona quan va a viure un dels moments més importants de la seva vida i no la deixen escollir, quan la maltracten a ella i al seu nadó. També és violència que jutgin la teva manera de criar; que et critiquin per donar el pit -o per no donar-lo-; per la teva lactància perllongada, perquè afirmes que t'encanta parir, tenir fills; per voler canviar la teva vida perquè ara et sents més còmode en un altre entorn més calmat, més tranquil, vivint cap endins.
 
Perquè.... saps com se sent una dona quan vol tornar a la feina després de ser mare? És violència envers la dona que trobi retrets quan es vol reincorporar a la feina i demana poder conciliar perquè vol ser mare i també dedicar-se a allò que li agrada. És violència que ni es pugui reincorporar perquè els ajustos que s'han fet mentre no hi era l'han deixat fora d'òrbita. És violència que si s'incorpora la facin fora perquè, segons l'empresa, ja no rendeix tant (i mira que quan una dona és mare aprèn a ser més resolutiva que mai). És violència que en un moment en què se sent feble o sensible per tots els moments que viu no hi hagi ni un bri d'empatia cap a ella, ni tan sols de les dones que d'autodenominen feministes. D'un feminisme mal entès, és clar, aquell que la dona ha de ser igual que l'home. I no, no som iguals.
 
I el més trist o el que pot provocar més dolor és la falta d'empatia de l'entorn de la dona que viu aquesta situació precisament perquè aquest tipus de violència, la que no deixa marca, està tan interioritzada en homes i dones que s'accepta amb naturalitat quan en realitat és d'una crueltat extrema. I seguida d'aquesta crueltat arriba la falta d'empatia de l'entorn: dels companys de feina que segueixen el seu camí amb el cap cot,  dels amics que li expliques i no et saben comprendre; d'aquell o aquella sindicalista que queda indiferent quan s'assabenta, de la simpatitzant del partit més radical que t'adverteix que són coses que passen. I quin mal que fa aquesta violència que no es veu. Quin mal!
 
I què me'n dieu de la dona que intenta consolar-te donant la seva visió derrotista de com n'és de difícil ser dona? Que t'entén perfectament perquè ella també s'ha trobat en aquestes situacions, que et diu que sap d'alguna feina, però d'aquelles que no pots optar-hi amb fills, que s'ha tornat tan cruel com els seus botxins. Situacions com aquesta et fan fer-te una idea de fins a quina punt podem interioritzar aquesta situació que fa tan mal, però que no deixa marca.
 
Amb tot això vull dir que la violència física és inacceptable, però que també ho és aquesta altra que s'ha normalitzat, aquesta que gairebé tothom accepta amb un "i què vols fer-hi?". I potser el més senzill per eradicar-la és que no mirem cap a una altra banda quan tinguem una situació com aquestes al nostre costat, que tots plegats treballem per no convertir-nos en uns capats emocionals.