L'handbol i el record de l'imperi austro-hongarès

Regidor d'ERC a l'Ajuntament de Granollers

A mi l'handbol em remet a l'Europa d'abans de la I Guerra Mundial. Una Europa seriosa, civilitzada. Una Europa llegida, culta; amb un dringar de música clàssica de rerefons... L'Europa que uneix Zweig, Praga, els Habsburg i el tsar rus, entre d'altres coses. Una Europa decimonònica que acaba a 1918. Permetin-me que els hi expliqui aquesta dèria.

L'handbol actual neix com a pràctica esportiva indoor quan el professor danès, Holger Nielsen, va trobar la manera que els seus alumnes poguessin fer esport sense sortir a l'aire lliure durant els freds hiverns danesos. La contraposició amb el futbol –l'esport estiuenc– és evident ja només en l'origen del nostre esport.

A partir d'aquí, l'handbol s'expandirà ràpidament per tots aquells països i regions que tenen climes freds arribant arreu dels imperis regits per Guillem I d'Alemanya, Alexandre II de Rússia i Francesc Josep I d'Àustria. Si a aquests noms hi sumem el de Raymond Poincaré, president de França a 1913, ja tindrem un retrat força exacte del territori a on perviurà l'handbol in secula seculorum.

El fet de néixer i desenvolupar-se en un ambient fred, en països de cultura d'arrel germànica i eslava, de barreja de tradició protestant i ortodoxa... i, sobretot, no catòlica en la seva versió romana, té una conseqüència evident: l'handbol pren els valors nòrdics de la discreció i l'esforç. Calvinisme avant la lettre. Però, sobretot, s'emmiralla en el concepte d'ordre per a construir un estil de joc. Pensi’s, per exemple, en països com Suècia, Islàndia i Noruega. Fred, seny i handbol, ves. D'aquí, doncs, que el mediterrani no sigui un espai idoni perquè aquest esport hi arreli; la cultura llatina, en què la creativitat i l'anarquisme hi tenen a priori més presència, no ha estat un medi factible pel desenvolupament de l’esport dels 7 metres. França i Croàcia en serien l’excepció, clar. Amb tot, potser això ha frenat la possibilitat que l’handbol es fes més viu i dinàmic en ocasions. Caldria reflexionar més sobre aquesta idea. Quan el futbol va passar del domini britànic al domini llatí (amb Argentina i Brasil com a màxims referents) va guanyar en espectacularitat i es va fer global.

L’Albiceleste, la Canarinha i l‘Azzurra Italiana es convertiran, llavors, en tòtems d’un esport (i un estil de joc) jugat al carrer i amb innovacions en la forma de tocar la pilota, que faran possible que el futbol muti i creixi. Em pregunto si a l’handbol no li ha faltat una certa transformació en aquest sentit. Jackson Richardson o Ivano Balic van demostrar noves maneres de llençar i de moure’s pel parquet, per exemple. Des del meu punt de vista, però, no vam saber aprofitar el què aquests jugadors aportaven per guanyar més quota de popularitat. Tot i així, he de ser franc i reconèixer que el recent Mundial celebrat a França ha servit per tornar a veure bon handbol, ràpid i alegre. El nivell dels equips ha estat altíssim i la capacitat de generar tensió narrativa ha estat espectacular. Esperem que la cosa segueixi. El relat comunicatiu hi és, només cal difondre’l.

Amb tot, un dels trets més característics de l’handbol és que no és un esport anglosaxó. Ni a la Gran Bretanya (i a tot el seu territori d’influència: la Commonwealth) ni als Estats Units, hi ha tingut mai presència destacada. A les illes de Sa Majestat juguen a futbol, rugbi i criquet. Mentre que els ianquis practiquen el beisbol, el futbol americà i el bàsquet. L’handbol mai ha parlat anglès i s’ha lligat a una concepció d’Europa, concretament d’una Europa continental. Per cert, un dels fets més curiosos (i poc estudiats) de la poca traça que els EUA van demostrar amb el nostre esport fou durant la guerra freda, moment en el qual no van considerar necessari bastir un equip d’handbol potent i van deixar el protagonisme a la URSS i els seus satèl·lits. Les medalles guanyades per l’extinta Iugoslàvia, Polònia, RD Alemanya i Rumania en són l’exemple clar. L’handbol fou la punta de llança del comunisme, llavors. Handbolistes del món, uniu-vos!

L’handbol, doncs, no es mou gaire del lloc on neix. Sorgeix a l’Europa nòrdica, arriba als Balcans i poc més. És un esport d’hivern –com dèiem-. Un esport de recinte tancat i de terreny de joc reduït. Un esport eminentment estratègic, que busca l’aprofitament dels espais densament ocupats, amb defenses de trinxera... tot plegat com a la I Guerra Mundial. En aquella escomesa militar, un cop es van veure els fronts, els moviments d’avenç van ser impossibles. Aquella va ser una guerra de desgast, d’atacs i rèpliques constants entre uns i altres. No hi va haver dominadors clars; Somme o Marne són batalles de resistència, combats a mort salvatges, de lluita a pocs metres de l’enemic. L’handbol és això, també. Trinxera i xoc. Sang.

L’handbol és Europa, per tant. Simbòlicament neix després de Napoleó i arriba fins a les portes de l’imperi Otomà. L’handbol es juga amb casaca, baioneta i casc de gala. L’èpica dels exèrcits imperials recorrent els Balcans. L’handbol és la baula que ens porta a fer el salt de la revolució Francesa a la revolució industrial, la maquinització, el liberalisme, el moviment obrer, el progrés científic... Una Europa que ens porta a Mozart, l’Àustria imperial dels jardins i els grans Palaus... El recent Mundial és un clar exemple d’això que dic: a quarts de final del campionat l’únic equip no europeu era la controvertida Qatar (un dia n’hauríem de parlar seriosament d’això dels prínceps de l’emirat). L’handbol, amb tot, és avui per avui de les poques coses europees que ens queden: Brussel·les, l’Euro i l’handbol com a símbols d’una comunitat de països que, sovint, no tenim gaire clar cap a on volen anar ni per què serveixen, oi?

Acabo. Granollers i l’handbol. La relació de la nostra ciutat amb l’handbol és curiosa. Per què juguem a handbol? Per què l’handbol arrela a casa nostra? Quins són els motius, més enllà dels purament circumstancials, que han fet que el BM Granollers hagi pogut persistir durant temps i temps? Personalment crec que té molt a veure amb un cert caràcter nòrdic que acompanya la ciutat. Tot i la reminiscència mediterrània/romana que sempre recordem, Granollers té en el seu fat algun gen que ve de nord enllà. Un cert conservadorisme, un punt d’introversió i timidesa... Una voluntat de mantenir les formes, de no aixecar gaire la veu. A Granollers barregem l’espurna mediterrània amb la sobrietat nòrdica. D’aquí que el Palau d’Esports no hagi estat mai un estadi balcànic on el xivarri intimidés el rival. La nostra forma de tractar amb l’handbol ha estat mesurada, més enllà dels moments en què en Requena i els seus crits al Parquet, en Prat aixecant la Copa del 76 o l’Alex Viaña (dret damunt la banqueta) animant al públic de l’Olímpic, ens recordaven que seguíem sent llatins. Mediterranis a la trinxera de Verdun, la nostra forma de jugar a ‘’balonmano’’.
 

Edicions locals