'Punks not dead' o la rebel·lia que no hem de perdre

Regidor d'ERC a l'Ajuntament de Granollers

Falten punks, molts. El món es desboca a un ritme tan accelerat que cal un cop de puny sobre la taula i encarar el futur d’una altra manera. Durant la meva primera joventut hi havia allò de pertànyer a una tribu urbana. Se’n van fer tants estudis d’aquell fenomen que feia riure i tot: Heavys, hippies, skins... Subcultures que tenien, cada una, la seva història, la seva música i, sobretot, les seves formes d’expressió estètica. Els joves, sempre cercant espais de descobriment vivencial, vam disfressar-nos d’uns o altres i vam construir identitats.
 
Els Heavys. Melenes, calaveres i solos de guitarra elèctrica sense fi, bateries de doble bombo i, si fem cas de les mares: ‘’massa soroll”. Els heavys eren uns melòmans atents a les novetats musicals que els crítics citaven amb l’adjectiu Metal al darrera (heavy metal, trash metal...). D’aquella època en recordo samarretes d’AC/DC, Iron Maiden i Metallica com a grups més populars, i Motorhead o Megadeth com a bandes que ja denotaven un gust refinat. Pels heavys de veritat, però, els Guns and Roses i els Aerosmith (habituals als 40 Principales) eren la quinta essència del Heavy pastel. Estètica i poc més. A mi sempre em van caure bé, els heavys. Encimbellats amb cadenes de tot tipus sempre et feien escoltar coses estridents. Recordo quan l’Alex em va posar al walkman els brasilers Sepultura; l’impacte d’aquells baixos i aquella veu encara em ressonen dins el cervell, diria.
 
Els hippies. Una de les coses que va a tornar a posar de moda el Nil de ‘’The Young Ones’’ va ser el  hippisme. Partint de l’estètica setantera i del ‘’fes l’amor i no la guerra’’, aquell actor caricaturitzava tot el que va ser el Woodstock dels 60. El passotisme, l’experimentació amb les drogues (que, poc o molt, practicaríem tots) i una actitud vital no accelerada servien per a posicionar, en la ment dels joves del 90, allò que fou el ‘’Give Peace a Chance’’. La versió nostrada dels hippies, durant l’època del grunge de Nirvana, va ser la versió Kumba de tot plegat. Camises de llenyataire, xiruques, guitarra i porrets.
 
Els rockers. D’aquests se n’esperava més. M’explico: de les moltes imatges potents que es podien prendre de la música i la cinematografia americana dels 70/80, els rockers de casa van prendre la imatge més suada i pobre: la versió cutre de la pel·lícula Grease. Els rokers tenien un planter immens per anar a espigolar referents estètics; des de Dennis Hooper amb Harley a Easy Rider (amb els Steepenwolf sonant de fons), passant per les banderes sudistes dels Lynyrd Skynyrd, els sons anti-Vietnam dels Creedence o les barbes dels ZZ Top... Però, tot i així, es van quedar amb John Travolta: tupe, xuleria, samarretes ajustades i una Honda 125 CC (japonesa!) amb un manillar que imitava les motos americanes. Els rockers tenien camp per córrer i no van voler prendre’l en tota la seva intensitat. I mira que a l’Estat espanyol la música s’hi va posar bé: Loquillo o els Rebeldes van fer bona feina i van generar relat. El problema és que la imatge del tupe i les patilles no ens va deixar aprofundir en tot el que Nashville ens oferia.
 
Els skins. Aquí posem-nos seriosos. Aquella moda fou terrible; la violència gratuïta i espantosa, l’estètica guerrera, la barreja malentesa de futbol i política (recordem aquelles coses estranyes de Boixos Nois filo-feixistes o Brigadas Blanquiazules salvatges) i aquelles nits en què se sortia de cacera. Bombers que es giraven per a mostrar el color taronja de les ganes de garrotada, botes Martens i moltes mirades desafiants. Nits de malson. D’haver de sortir per cames dels  bars musicals perquè algú et deia : “y tu que miras, subnormal?’’. Molta testosterona mal encaminada, ves. Hòsties, borratxeres, ganivetades i drogues que feren estralls. Un dia n’haurem d’escriure la història fosca de tot allò; una mena de Nacht der langen Messer autòcton tant imbècil com l’original. Por salvatge. Avui ens els miraríem als ulls i els hi preguntaríem: “Sabeu la por que ens vau fer passar, tanoques? Valia la pena tot allò?’’.
 
Sex Pistols i el rock radical basc: els punks. A mi, de tota la colla, els que més m’agradaven eren els Punks. Sempre em van semblar els més autèntics, els més polítics. Un Punk (i la seva cresta) prenia partit per una idea anti-sistema (i contra el poder) després d’haver llegit molt. De Marx a Bakunin, i de Gramsci a Malatesta. Anarquisme i rock. Els Punks eren llegits i combatius (almenys els que jo coneixia i conec). Els Punks (i els seus cosins germans: els red-skins) lluitaven per una idea de progrés diferent; anti-tot i anti-poder (Ni Dios, Ni amo), on la llibertat havia de prevaldre. La música i la subcultura que van crear foren importants i bestials. Sid Vicious com a referent màxim de destrossar-ho tot, o els concerts d’Exploited com a paradigma de ‘’a prendre pel cul, cabrons!’’. Però, en el fons, diuen les cròniques que el moviment Punky pren volada -entre d’altres coses- com a contraposició al conservadorisme de Margaret Tatcher i el desmantellament que aquesta féu de l’Estat del Benestar anglès. Working class power, per tant. A casa nostra, l’impacte d’allò que se’n va anomenar rock radical basc (en contraposició a la subvencionada Movida Madrilenya) va servir per a donar himnes a tota una generació: MCD, la Polla Records, els Kortatu d’en Muguruza o Barricada omplien les orelles de tants i tantes que, entre drogues vàries, descobrien el futur. El rock radical basc naixia de les tenebres dels anys de plom més durs d’ETA i de les tortures d’Intxaurrondo. Ahí es nada. A la comarca, els punks de la Roca (amb Budellam com a referent) i la veu sempre provocativa d’en Roger Pelaez, constitueixen la banda sonora del nostre moviment Punk/anarquista, sens dubte.
 
Per anar acabant. Foteu-vos a tot drap En Blanco y negro o No hay tregua dels Barricada i , sobretot, mireu de passar aquest diumenge 7 de maig pel Minibeat, un festival fet des de la passió per a la música i que a mi, avui, em serveix per a reivindicar els anys en què no ens volíem rendir. Salut i no em feu massa cas, com sempre!
 

Edicions locals