Tot el què ha de venir (Caminem enmig del soroll i temorosos, però caminem!)

Regidor d'ERC a l'Ajuntament de Granollers

Que el temps s’escriu amb lletra petita i arrodonida, amb la calma d’un dissabte primaveral on el sol enlluerna i M80 Serie Oro sona a la ràdio de la veïna del 2on 3era mentre fa els vidres. Vénen dies d’acceleració i nervis, de tensió emocional, de cert vertigen. I tu i jo que ho veurem i ho viurem junts. Perquè ara i aquí només ens tenim a nosaltres, i als petons que ens hem fet totes les nits d’estiu que hem passat mirant la lluna, i també tenim la mar i les olors, i els fills, els grans tresors i els únics imprescindibles. Perquè és per ells i elles que ho hem fet i ho farem. Perquè la millor manera d’educar-los és mostrar-los que el pare i la mare van lluitar per a fer possible un món millor: un món ple d’amor.
 
Tot el què ha de venir s’escriu amb lletra petita i arrodonida, aquella lletra de mestra curosa i atenta. Aquella mestra que sempre riu i anima als alumnes a ser curiosos, a voler aprendre més i millor. Que estima la seva feina amb la passió d’un adolescent perquè sap, n’està segura, que si ella ho fa bé, el món no caurà pel barranc.
 
Visquem. I sentim-nos dignes. Visquem l’amor i la llibertat. Prenguem l’èpica d’aquests dies com l’esdevenir del futur que sempre hem somniat. Som poble, ara i sempre. Ens hem cosit i recosit tant els últims temps. Hem fet un nosaltres tant i tant gran, tant i tant fratern que, trencar-lo, costarà Déu i ajuda.
 
Visquem i mirem-nos als ulls perquè la dignitat mostrada supura esperances. La mirada és neta i els horitzons, cada cop més clars, ja s’entrelluquen. Veiem els ports i la mar, lleugerament picada, fa que les naus s’escorin però mai perdin el rumb. Seguim, seguim.
 
Portem una motxilla i prou: carmanyola, fruita i una ampolleta d’aigua per a fer passar la set. Tenim muntanyes altíssimes al davant, gorgues, precipicis, tarteres... el camí és llarg i fa pujada ‘’i me’n vaig a peu’’ que deia aquell. Però tenim ganes de caminar. Només sabem caminar. Hem esperat tot aquest temps per començar la marxa, ara i aquí. I tenim la gent, els amics, els records. Caminar amb ells i elles serà, sens dubte, el regal. Farem possible el somni perquè compartim l’ideal i el volem veure i tocar. Caminem amb un somriure, tranquils i alegres. Gaudirem també del paisatge, potser cantarem cançons i, arreu, animarem a la gent a sumar-se en aquest projecte que ja no és només nostre; que ha pres volada i té una transcendència tant i tant gran, tant i tant poderosa. Caminar és, avui, la metàfora de fer possible la democràcia, ves.
 
Plorem pels qui no hi són perquè voldríem tenir-los amb nosaltres per poder viure junts i apassionats el moment. Perquè voldríem veure els seus ulls brillar, abraçar-los i sentir la seva pell, el seu alè, el seu amor. Els plorem perquè el seu record ens enforteix l’ànima i, en moments de tenebres i solitud, volem que la seva llum ens il·lumini i ens guiï. La seva paraula reposada, el seu toc d’humor, el seu escalf... són, avui, l’elixir que ens fa seguir, persistir. Les seves veus ressonen enmig d’un espai sideral on el so de les estrelles rebota i ens torna com a fiblons que se’ns claven al cor: ‘’Quan els teus somnis t’omplen de joia, no perseguir-los és un delicte’’. Seguim, sempre.
 
I ja mai més tornarà a ser res igual. Perquè el blau serà més lluminós i aquella melodia ens semblarà més dolça encara. L’encaixada de mans serà esplèndida
i l’abraçada serà el toc d’inici de la revolució. Caminem per estimar-nos millor, volem ser per a viure més dignament i anhelem (i defensem!) un relat d’amor etern que ens ha portat fins aquí. Tot el què ha de venir serà fet des de l’amor. Som-hi.
 

Edicions locals