Ingenus! La qüestió no és aquesta

Artista granollerí

"....hi ha una porta allà davant i no un mur"
Lou Reed, Magic and Loss.
 
Avui se'm fa molt difícil escriure sobre coses que penso perquè ja no sé què penso de tot plegat. Fa molts dies que vivim amb commocions i sembla que estiguem sempre tornant a començar, amb una nova oportunitat per encarar les coses que tan intensament vivim dia a dia. Així que, com sovint faig quan el meu cervell està deformat de tanta informació que rebo minut a minut (converses amb familiars, amics, coneguts, veïns, i després premsa, radio, TV, WhatsApp, Facebook, correu electrònic...), decideixo anar a refugiar-me a la sala fosca del cinema, on almenys durant un temps estic desconnectat i la meva mirada està atenta a tot allò que passa a la pantalla gran.

A Granollers, anar al cinema ja sabeu que és molt complicat, o vas a les multisales que hi ha al centre comercial El Nord –amb cotxe– o bé esperes al cap de setmana per anar al cineclub AC (dues sessions el divendres i una sessió el diumenge) –i també fan, quinzenalment, els Dimarts Singulars–. Una sessió a les vuit del vespre molt recomanable per tornar a veure films que ja formen part de la història del cinema i que mai ens cansem de veure i reveure. Fa tres setmanes van projectar Il Gattopardo de Luchino Visconti, més de tres hores de gran cinema i aquest passat dimarts van projectar una de les meves pel·lícules preferides: À bout de souffle de Jean–Luc Godard. Aquest film de l'any 1959 –han passat 58 anys!–, amb guió de François Truffaut i interpretat per Jean Seberg i Jean-Paul Belmondo, és una meravella. Quan la vaig veure per primera vegada al cinema es deia Al final de la escapada i era doblada al castellà. Al cap d'uns anys la vaig veure en versió original i em va semblar veure un altra pel·lícula.

No parlaré ara del que va representar À bout de souffle dins la història del cinema, però sí que podem constatar que hi ha un abans Godard i un després Godard. Jo sóc un gran admirador i seguidor de tot el que ha fet i fa, a punt de complir 87 anys, té previst estrenar la seva darrera pel·lícula: Adieu au langage, a principis de l'any 2018. Dins la meva particular videoteca hi ha més de 60 pel·lícules, i tinc més de 100 llibres sobre ell. A banda de revistes, retalls de premsa, monogràfics, etc. Bé, no us en parlaré més perquè no hi ha prou espai i també us vull parlar de l'altra pel·lícula que he vist aquesta setmana, als OCine –amb cotxe– i gairebé tres hores: Blade Runne 2049. No cal que us digui qui l'ha dirigida i qui l'ha interpretada, perquè amb la publicitat per a tot arreu que hi ha ja sou sobradament informats. Sí que us puc dir que m'he avorrit molt durant aquests 163 minuts excessius Blade Runner de Ridley Scott de l'any 1982 (han passat 35 anys!). Em va agradar en el seu moment, però no m'ha entusiasmat mai i a cada revisió em costa. Quan la van estrenar la vaig veure al cine Novedades, del carrer Casp de Barcelona, projectada amb una gran pantalla i un so brillant. Em va captivar tot: les imatges, l'ambientació, els efectes especials, la música, etc. Després la vaig revisionar precisament l'estiu del 2015, en les sessions Cinemafreshhh que organitzava el cineclub de l'AC, al parc Torras Villà. Hi vaig anar sobretot per poder tornar a gaudir la seqüència final, on el replicant Roy Batt interpretat per l'actor Rutger Hauer, ens va deixar un dels monòlegs més poètics de la història del cinema:
 
"Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus més enllà d'Orió. He vist rajos C brillar en l'obscuritat prop de les portes de Tanhauser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir".
 
Fi (The End).
 

Edicions locals