La falsa equidistància, escut per la por

L'opinió dels lectors

Mentre mica en mica la situació política s’ha anat complicant al nostre país, a la nostra terra Catalunya, i de retruc als veïns més propers amb els que convivíem amb relativa cordialitat, veiem aparèixer com bolets tot de gent que es deia a si mateix equidistant.

El problema és que hi ha un límit on el que podia ser un conflicte polític s’ha transformat en molt més. On abans hi havia una situació de discussió política, una de les parts decideix que pot fer servir el seu poder per actuar amb força per decidir com han d’anar les coses. Potser la part revoltada té o no la majoria, cosa que veurem en uns dies, però això no és allò important en aquests fets, sinó la manera com s’ataca, com es pretén callar a la part que no està amb tu.

Arribem al límit de veure com persones que pacíficament protesten i dirigeixen les entitats més transversals i pacífiques vistes en molt de temps, acaben a la presó per motius poc clars. Veiem les institucions catalanes intervingudes amb motius sense explicar. Aplicar la constitució per a atacar i no pas protegir drets. I finalment governants empresonats per acomplir el que havien dit que farien.

On queda l'equidistància? Ara costa més que mai mantenir que es continua en aquesta posició, sense cridar i dir que tot això és una vergonya i és indigne. Però és més fàcil, com fan alguns, amagar-se el cap sota l’ala i dir allò d'“és culpa del Puigdemont” (i de 2 milions de catalans que no vols veure). Amic equidistant, sento dir que cal mullar-se. Recordes aquell poema? “Primer van venir a pels jueus, però no jo era pas jueu”. Ara és el moment, no quan no quedi res, quan la lluita sigui la única opció que tinguis.

Edicions locals