Educar o adoctrinar
Agnès Boixader i Corominas
Llicenciada en Filosofia i Lletres, mestre de català i doctora en Didàctica de les Ciències Socials. Professora de vocació i professió. Jubilada
Vull parlar d’aquests dos conceptes perquè em desil·lusiona i desassossega la mesquinesa d’aquells que aprofiten qualsevol ocasió per degradar i atacar l’escola catalana o els seus docents. Avui mateix he llegit un article de la Núria Amat en que parla de “adoctrinamiento escolar”. Us podria criticar l’escola des de moltes perspectives perquè m’he passat la vida a l’escola. També podria posar en qüestió la tasca d’alguns professionals perquè és, com tot a la vida, millorable, però això no és excusa per dir que a les escoles catalanes s’està adoctrinant.
Les persones que vam haver de patir, en tota la nostra trajectòria acadèmica, el franquisme, sabem què vol dir adoctrinar i fa molt mal que ara es digui que l’escola catalana adoctrina, en alguna ocasió perquè s’ha fet un debat a classe. Sort que estic jubilada!
Adoctrinar és fer creure a infants i adolescents que un pot pecar “de paraula, obra i pensament”. Adoctrinar és fer resar, sense saber què estàs fent, en cada canvi de classe una avemaria, tots els dies el rosari i sovint també el trisagi, cada setmana anar a confessar, missa i combregar, etc. Fer créixer els infants en el sentiment de culpabilitat és adoctrinar!
Adoctrinar és fer creure que la dona ha d’estar subjecte a l’home, que és un ésser inferior, com són inferiors els negres o els gitanos. Adoctrinar és ser educada per servir al pare, al marit, als fills i pensant que l'única funció important que se t’atorga és la reproductiva, això sí sempre que sigui sota la benedicció del sagrament del matrimoni. Fer passar l’adolescència i la primera joventut, pensant que ets una pecadora, o pitjor una puta, perquè t’agrada sortir d’excursió a la muntanya en grup d’amics mixtos, això és adoctrinar!
Mentre escric aquestes paraules tinc davant un llibre de Geografia meu del 1958, aleshores jo cursava el “Grado preparatorio”, tenia sis anys. Aquest llibre és una autèntica joia per saber de què m’he hagut d’alliberar al llarg de la meva vida. En la seva darrera lliçó, la número 18, el llibre parla de “Las razas” i diu coses que, encara ara, em fan mal. “Razas son los grupos de hombres que se diferencian principalmente por el color de la piel” (...) “La raza blanca es la más civilitzada, y vive especialmente en Europa, América y Ásia”. El capítol de les races acaba parlant de la religió (?) i diu: “En la tierra hay muchas religiones, però la verdadera es la Católica, Apostólica, Romana, fundada por Jesucristo”.
El nacionalcatolicisme era adoctrinament: “si quieres ser buen español tienes que ser buen católico, si quieres ser buen católico tienes que ser buen español”. Algú ho discutia? Sí, clar, com tota doctrina tenia els seus detractors, els seus infidels, els seus apostates, els seus “desafectos”.
Adoctrinar és voler fer clons; el mestre vol que els deixebles pensin com ell. En canvi educar és fer el possible perquè cadascú decideixi el seu camí a la vida; el mestre desitja que cada deixeble pensi per si mateix.
Diu el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana que educar és “formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat”.
Educar és, essencialment, acompanyar infants, adolescents o adults en el difícil camí de fer-se persones lliures i responsables. La vida gairebé ningú la vol viure en solitari, tots volem companyia i la volem perquè sentim que ens humanitza (i deshumanitza, però avui no toca parlar-ne) i en aquest “estar junts” ens eduquem, ens fem més humans. En l’educació no hi ha adoctrinament, hi ha consol mutu, camí compartit i aprendre plegats.
Vivint he après que educar és educar-se, que no pots educar si no et deixes transformar per l’educand. En el procés que comporta qualsevol educació hi ha, efectivament, transmissió de valors, creences, actituds i normes, però no pot haver-hi imposició, ni autoritarisme. Només queda una escletxa per mantenir una autoritat que tu mai imposes sinó que t’atorga l’educand; i aquest només sol fer-ho si ets capaç de provocar-li admiració, pel coneixement que li descobreixes, sempre des del rigor de la ciència, o per la vida que vius, una vida construïda d’acord amb el que penses i dius.
Només educa qui té present l’altre. Educar és establir una relació ètica amb cada deixeble, cosa que significa que cada singular importa per la seva singularitat. És cert que a l’aula s’estableixen relacions ètiques i també polítiques, perquè sempre que hi ha plural hi ha política. Però essència de l’educació és l’ètica, és aquest desig de construir-se l’un al costat de l’altre, de fer-se plegats.
D’aquí la importància de situacions d’escola en les que els i les mestres proposen treballar per projectes compartits amb els seus deixebles i els proposen (o accepten la proposta) de parlar de qüestions vives, de temes candents en l’entorn en el que es mouen. I fer-ho no és adoctrinar és compartir preocupacions.
La major part dels docents que proposen debats, tertúlies o diàlegs a l’aula ho fan per l’interès que tenen en acompanyar els seus deixebles en el procés d’aprendre a viure en societat i d’entendre més bé el món.
Les persones que vam haver de patir, en tota la nostra trajectòria acadèmica, el franquisme, sabem què vol dir adoctrinar i fa molt mal que ara es digui que l’escola catalana adoctrina, en alguna ocasió perquè s’ha fet un debat a classe. Sort que estic jubilada!
Adoctrinar és fer creure a infants i adolescents que un pot pecar “de paraula, obra i pensament”. Adoctrinar és fer resar, sense saber què estàs fent, en cada canvi de classe una avemaria, tots els dies el rosari i sovint també el trisagi, cada setmana anar a confessar, missa i combregar, etc. Fer créixer els infants en el sentiment de culpabilitat és adoctrinar!
Adoctrinar és fer creure que la dona ha d’estar subjecte a l’home, que és un ésser inferior, com són inferiors els negres o els gitanos. Adoctrinar és ser educada per servir al pare, al marit, als fills i pensant que l'única funció important que se t’atorga és la reproductiva, això sí sempre que sigui sota la benedicció del sagrament del matrimoni. Fer passar l’adolescència i la primera joventut, pensant que ets una pecadora, o pitjor una puta, perquè t’agrada sortir d’excursió a la muntanya en grup d’amics mixtos, això és adoctrinar!
Mentre escric aquestes paraules tinc davant un llibre de Geografia meu del 1958, aleshores jo cursava el “Grado preparatorio”, tenia sis anys. Aquest llibre és una autèntica joia per saber de què m’he hagut d’alliberar al llarg de la meva vida. En la seva darrera lliçó, la número 18, el llibre parla de “Las razas” i diu coses que, encara ara, em fan mal. “Razas son los grupos de hombres que se diferencian principalmente por el color de la piel” (...) “La raza blanca es la más civilitzada, y vive especialmente en Europa, América y Ásia”. El capítol de les races acaba parlant de la religió (?) i diu: “En la tierra hay muchas religiones, però la verdadera es la Católica, Apostólica, Romana, fundada por Jesucristo”.
El nacionalcatolicisme era adoctrinament: “si quieres ser buen español tienes que ser buen católico, si quieres ser buen católico tienes que ser buen español”. Algú ho discutia? Sí, clar, com tota doctrina tenia els seus detractors, els seus infidels, els seus apostates, els seus “desafectos”.
Adoctrinar és voler fer clons; el mestre vol que els deixebles pensin com ell. En canvi educar és fer el possible perquè cadascú decideixi el seu camí a la vida; el mestre desitja que cada deixeble pensi per si mateix.
Diu el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana que educar és “formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat”.
Educar és, essencialment, acompanyar infants, adolescents o adults en el difícil camí de fer-se persones lliures i responsables. La vida gairebé ningú la vol viure en solitari, tots volem companyia i la volem perquè sentim que ens humanitza (i deshumanitza, però avui no toca parlar-ne) i en aquest “estar junts” ens eduquem, ens fem més humans. En l’educació no hi ha adoctrinament, hi ha consol mutu, camí compartit i aprendre plegats.
Vivint he après que educar és educar-se, que no pots educar si no et deixes transformar per l’educand. En el procés que comporta qualsevol educació hi ha, efectivament, transmissió de valors, creences, actituds i normes, però no pot haver-hi imposició, ni autoritarisme. Només queda una escletxa per mantenir una autoritat que tu mai imposes sinó que t’atorga l’educand; i aquest només sol fer-ho si ets capaç de provocar-li admiració, pel coneixement que li descobreixes, sempre des del rigor de la ciència, o per la vida que vius, una vida construïda d’acord amb el que penses i dius.
Només educa qui té present l’altre. Educar és establir una relació ètica amb cada deixeble, cosa que significa que cada singular importa per la seva singularitat. És cert que a l’aula s’estableixen relacions ètiques i també polítiques, perquè sempre que hi ha plural hi ha política. Però essència de l’educació és l’ètica, és aquest desig de construir-se l’un al costat de l’altre, de fer-se plegats.
D’aquí la importància de situacions d’escola en les que els i les mestres proposen treballar per projectes compartits amb els seus deixebles i els proposen (o accepten la proposta) de parlar de qüestions vives, de temes candents en l’entorn en el que es mouen. I fer-ho no és adoctrinar és compartir preocupacions.
La major part dels docents que proposen debats, tertúlies o diàlegs a l’aula ho fan per l’interès que tenen en acompanyar els seus deixebles en el procés d’aprendre a viure en societat i d’entendre més bé el món.