Voluntària

Educadora social i infantil. Coaching familiar

Estic a La Gata Parda prenent un cafè i observant la fauna humana que hi circula (manies d'educadora social). Observo la clientela: Un parell de mares joves amb els seus nadons que parlen de les dificultats d'entrar en la llar d'infants publica. Els treballadors de Cultura de l'Ajuntament que a l'hora de l'esmorzar continuen parlant de feina, potser de tant en tant cal desconnectar. Una parelleta que sens dubte ha fet campana de l'institut i que es mira amb ganes de menjar-se a petons, quina enveja… Un avi que va llegint el diari i fent no amb el cap i no m’estranya amb el panorama que tenim. A la banda dels pencaires: el noi de la cuina que atabalat va fent entrepans i, quan pot, treu el cap per tafanejar. Les tres noies de la barra que entre cafè i tallat comenten les actuacions dels concursants d'OT d'ahir a la nit.

En una de les cantonades puc veure a un parell de voluntaris que xerren animadament amb el cambrer de les taules. El cambrer es un noi molt alt i prim que recull i neteja taules, i regala uns somriures espectaculars. En aquest somriure em quedo aturada, fa molts anys que el conec, de fet des del dia que va néixer, es el meu fillol!

Tenim la sort de viure en una ciutat rica, potser no econòmicament (que no ens podem queixar), però rica cultural i emocionalment. Són moltes les iniciatives ciutadanes que dia a dia a la nostra ciutat donen sortida a la més variada gamma de dificultats, problemes, entrebancs (no sé quina paraula posar) socials, familiars i personals.

Les nostres administracions públiques malauradament no tenen la capacitat de cobrir totes les necessitats que la societat els hi planteja... La manca de recursos, de personal i el gran volum de burocràcia que resta temps d’observació, anàlisis i plantejament de nous projectes. És aquí on iniciatives personals, d’entitats o associacions tapen forats que no haurien d'existir.

Faig un glop al meu cafè, s’està quedant fred... Han entrat dues senyores que divertides riuen i comenten la desenfadada decoració del local. Els voluntaris les miren i riuen… i jo que sóc com sóc penso... Qui està fent voluntariat ara? Elles, sense cap mena de dubte, elles que ha fet sentir bé a aquest parell de voluntaris uniformats. Potser és aquesta la passa que com a ciutadans ara ens toca donar a tots plegats... ser voluntaris de la vida.

A moltes entitats per ser voluntari es demana una professionalització i és normal, treballen amb persones i això implica saber posicionar-te i entendre i saber gestionar tot tipus de situacions, mèdiques, psicològiques, familiars, etc... No tothom està preparat i hi ha un munt de professionals que poden fer-ho i estan a l’atur; la resta podem fer un suport magnífic.

Però sí que estem preparats per ser voluntaris de la vida, escoltar les persones que ens envolten, trobar un moment per fer un cafè amb aquell amic que veiem una mica xof. Dir bon dia, bona tarda, bona nit quan entrem a un lloc. Perquè hi ha res més bonic que desitjar un bon dia a algú? Regalar somriures i, de tant en tant, alguna abraçada. Hi ha tanta gent que ho necessita... Ajudar en petites tasques els veïns... Si som capaços de fer coses petites per al nostre cercle més proper potser arribarà el dia que no caldran grans entitats perquè tot serà molt més fàcil.... Ara potser somio desperta.

Sento una veu al meu costat que diu: –Padrina, vols un peto? Em fa un peto d'aquells gossos de fan molt soroll, d'aquells dolços com la mel, que només ell i repeteixo només ell sap fer, el meu fillol. Marxa corrents a recollir una taula que ha quedat buida. Ara sí que m'ha quedar clar. Senyores, senyors, em declaro oficialment voluntària de la vida. Algú s'hi apunta?
 

Edicions locals