Crisi de la cultura o cultura de la crisi?

Artista granollerí

Tenia 17 anys i els meus pares van anar a París. Era el maig de l'any 1968. Suposo que a molts de vosaltres, amics lectors, us sona això de maig del 68. El mes que ve en farà 50 que van passar uns fets que, a parer meu, van constituir la gran festa final d'un món que s'esmicolava i en començava un altre. El maig del 68 la meva generació ho va viure amb una especial intensitat, és l'últim malbaratament d'una societat que encara estava instal·lada en un tipus de cultura i començava un nou món que no sabíem exactament que seria.

La meva formació cultural va començar just pel maig del 68. Sí, érem molt joves, i al nostre país vivíem sota un govern feixista i el dictador va deixar enunciada la famosa frase del general fundador de la Legión al principi del seu mandat: ¡Muera la inteligencia!, ¡Viva la muerte!. Dins aquest context històric les poques imatges que ens van arribar aquells dies, eren via paper imprès i poca cosa més, impensable actualment en temps en què les xarxes socials ens passen a l'instant un munt d'imatges per minut, i també un munt d'informació que ens provoca un col·lapse total al nostre cervell, incapaç d'empassar-se milers d'imatges cada segon, i, a més, molta informació que ens provoca una insensibilitat davant de fets, alguns greus, altres banals, altres d'una mediocritat paorosa; però també informació que, de ben segur, abans no teníem accés i ens permet formar-nos en molts aspectes.

A mi em van portar un llibre, editat a corre-cuita el mes de juny del 68, de Walter Lewino, titulat La imaginació al poder, amb unes excel·lents fotografies de Jo Schnapp, testimoni gràfic de les pintades reivindicatives a les parets del barri llatí de París. El llibre comença explicant com va començar tot. El dilluns 6 de maig, del 1968, 2.000 estudiants de la Facultat de Ciències de la plaça Odéon es van reunir per protestar pel nomenament d'un rector "irresponsable" i van començar a inscriure nombroses frases a les parets del barri. Llegir avui, al cap de 50 anys, aquestes frases pot sonar a passades de moda, però, en el seu moment van ressonar per tot el món com un bri d'esperança per un trencament de tot l'ordre establert.

Us en passo algunes de brillants i que segueixen vigents: Agitació. Deixeu-nos viure. Preneu els meus desitjos per la realitat perquè crec en la realitat dels meus desitjos. Sols la veritat és revolucionària. L'art és mort, no consumiu el seu cadàver. Els sindicats són bordells. Corre, camarada, el vell món està darrere teu. L'aïllament alimenta la tristesa. Sigues solidari i no solitari. La producció i el consum són les dues mamelles de la nostra societat. La publicitat et manipula. L'avorriment està plorant. Allibereu les passions. Consumeix més, viuràs menys. Contra la violència policial, la violència al carrer. Robeu. La cultura és la inversió de la vida. Expressió lliure. Visca la revolució. No treballeu mai, etc. Podríem seguir, però, si en voleu saber més us recomano buscar-ho a internet i sabreu què va passar i com va acabar.

El llegat del maig francès ressona dècades després dels fets i es considera un punt d'inflexió social, cultural i moral en la història del país. Alain Geismar, un dels líders del moment, destacà anys després que el moviment hauria triomfat com a revolució social, malgrat no fer-ho en el terreny polític. Els fets s'emmarquen en un moviment contracultural molt més ampli en l'àmbit mundial que inclou esdeveniments com l'Estiu de l'amor o la Primavera de Praga. Ara parlem molt de la primavera catalana, però, això són figues d'un altre paner.

Jo volia parlar del malestar que hi ha en el món de la cultura. Hi ha un cert neguit, la sensació que les coses no van, que són força diferents de com ens havíem pensat que havien de ser. Hi ha desconcert. En tots els àmbits del saber hi ha una certa preocupació perquè ningú sap exactament què ha de fer: els pintors no sabem què pintar, els escriptors escriuen però gaire convençuts, els filòsofs no saben quins punts de referència teòrics han d'utilitzar, a la Universitat tenen dificultats per adaptar-se al temps present, els gestors culturals no saben què han de gestionar, els programadors de teatre no saben quines obres seleccionar, els directors de museus no saben què cal exposar perquè el públic hi vagi. Hi ha, doncs, neguit, malestar, en el món de la cultura.

Tenim grans equipaments, magnífics espais culturals, però, no acaben de funcionar. La realitat és aquesta. No ens enganyem. Hi ha, doncs, neguit, malestar, en el món de la cultura. Les noves tecnologies fan trontollar molta gent i moltes maneres de fer i de pensar. La cultura no es troba en un moment de crisi, en el sentit negatiu de la paraula crisi, sinó davant la possibilitat d'una gran eclosió. La cultura es troba en un moment de pèrdua de referència. I possiblement han estat els grans moments de pèrdua de referència els que han donat les grans eclosions culturals de la humanitat. Ara i aquí estem patint un moment molt complicat que ningú sap com acabarà. I aquesta situació reverteix sobre la cultura. La nostra cultura. Com quan van guixar a les parets de París, fa cinquanta anys, els estudiants de la Universitat de la Sorbonne: La culture est l'inversion de la vie.

Edicions locals