La por

Educadora social i infantil. Coaching familiar

A les 9.05 h Granollers era una vila plena d’activitat; els seus 14.000 habitants iniciaven les tasques quotidianes. La gent de pagès ja era al camp feia hores i alguns al mercat diari de sota del porxo a vendre faves, ous... Les mestresses de casa, amb les criatures més petites, feien cua per comprar... o escombraven les portes de casa. Els nens ja entraven a escola, alguns arribaven tard perquè canviaven cromos al quiosc del Bolet. Un grup d’adolescents quedaven per anar a celebrar el final d’exàmens fent un esmorzar de forquilla a la Fonda. Els carros traginaven amunt i avall. Els cambres servien cigalons amb rom, la carretera estava en plena ebullició. Dos paletes arreglaven una teulada al carrer de Santa Elisabet. La cua per recollir la llet que tocava per família era cada cop més llarga. Els escolanets sortien corrents de l’església; feien tard perquè s'havien quedat jugant al campanar...

Un matí com tots els matins, fins i tot ara, a la nostra ciutat, sorollosos, moguts... propis d’una vila plena de vida. Aquell xivarri va deixar pas al silenci... un silenci que ha durat molts anys, encara dura.

1 minut, 60 bombes... res va tornar a ser igual.

Granollers com moltes altres ciutats va ser camp de proves dels avions italians, seguint una consigna, aconseguir el màxim resultat amb víctimes civils. Tots aquests pobles van ser bombardejats en punts claus i en un lloc en comú, el mercat. El resultat: dones i nens en la seva majoria com a víctimes principals.

Els escolanets mai van arribar a l’escola. La Mariona que sempre era l'última a la cua de la llet. Dos metres la van salvar, això si va perdre el tap de la lletera. La mare no la va renyar, la va abraçar amb totes les seves forces al veure-la tornar a casa. Els paletes que arreglaven la teulada en veure els avions van alertar els veïns i, possiblement, a molts d’ells els van salvar. Els estudiants adolescents, els cambres i els traginers van acabar amagats sota els carros plens de llenya, oli i vi. Els nens que canviaven cromos ... mai més se n’ha parlat. La gent de la Porxada que venien o anaven a comprar es van convertir en víctimes d’una guerra brutal.

Durant molts anys de tot això no se n’ha parlat, no es podia, no es volia... la por havia guanyat.

No vam tenir un Picasso que ens fes un quadre famós... però en aquella cuitat dels anys 30, inquieta i culta, on molts veïns tenien “màquina de retratar”, hem trigat molts anys en veure aquestes imatges tant colpidores, perquè la por va guanyar.

Estimats veïns... mai més silenci, mai més por, mai més guerra entre germans.

Edicions locals