Granollers - Barcelona - Nàpols

A qui pertanyia Granollers? Al rei, al bisbe o al senyor? Durant segles aquesta va ser una qüestió que afectava la vida quotidiana de la ciutat. No era una qüestió menor: a qui s’havia de pagar els impostos? I... en quina quantitat? Amb l’expansió del mercat local la vila va passar a ser objecte de desig d’una noblesa que volia prendre part del lucratiu comerç.

Durant la baixa edat mitjana Granollers va passar de mà en mà: el comte-rei va cedir la ciutat al bisbe de Barcelona, però el 1291 el prelat va traspassar els seus drets al senyor de la Roca, que era un dels nobles més poderosos de la comarca. El 1316, mancat de diners, el senyor de la Roca es va vendre la vila al rei Jaume II el Just però, poc després, Pere el Cerimoniós se’n va desprendre’n per tornar-la a vendre al senyor de la Roca. Els Torrelles, la família que posseïa els dominis roquerols, tornaven a cobrar bona part dels censos i tributs de Granollers, ja convertida en la plaça de mercat més important de la regió vallesana.

Enguany fa just 600 anys que aquest llarg canvi de propietat va arribar a terme: l’any 1418 els granollerins, tips de l’arbitrarietat del senyor de la Roca, van ordir un pla definitiu per esdevenir una ciutat reial que, en aquells temps, era ben bé com esdevenir una ciutat lliure. Els reis tampoc no havia estat atents amb Granollers. Se n’havien desprès quatre vegades. A la darrera compra-venda, el 1410, Ramon de Torrelles, regnant des del seu castell de la Roca, va esdevenir el senyor. Tanmateix, s’havia d’intentar i, així, rebaixar la càrrega fiscal excessiva que suportava una ciutat aleshores a l’entorn dels 500 habitants (en un país que no depassava els 200.000 habitants). Feia només dos anys que un nou sobirà governava Catalunya i Aragó: Alfons IV, segon monarca de la dinastia Trastàmara, d’origen castellà. Era jove, de vint-i-pocs anys, bastant recelós del poder de la noblesa catalana i delerós de trobar aliats en el territori. Els granollerins representats pels seus jurats i consellers van visitar el monarca portant-li una molt peculiar petició: el rei compraria la ciutat de Granollers al preu estipulat a l’època per a la vila vallesana –10.000 florins–, però com que el nou monarca no tenia ni un ral, serien els propis granollerins que aportarien la quantitat al comptat. Era el preu de la llibertat.

Era un bon negoci per a Alfons el Magnànim, com seria conegut per la tradició: Granollers passava a ser vila reial; tractant-se d’una ciutat en expansió demogràfica i econòmica, era una inversió a llarg termini per a la Corona. Conscient de l’acte de fidelitat dels habitants de Granollers, que van haver de fer l’esforç de recaptar tots els diners, va concedir a la ciutat el títol i règim de “carrer de Barcelona”: de manera definitiva, Granollers era de jurisdicció reial i com a carrer de Barcelona els seus ciutadans gaudien dels privilegis i les exempcions fiscals de que gaudien els ciutadans de la capital i cort reial. Per la seva banda, Alfons començava a recaptar els diners que havien de sufragar les seves ambicions mediterrànies, buscant la guerra amb Gènova i ambicionant la corona de Nàpols. D’ençà de 1432, no tornaria a trepitjar mai Catalunya, dedicant-se, amb part dels tributs que li venien dels seus dominis peninsulars, com ara Granollers, a intentar esdevenir el senyor de la Mediterrània Occidental.

Edicions locals