Pensaments nocturns

Amb el meu gos Uiliam Xèspir, ben sopat i força tard, fem la darrera sortida pel Puig de les Forques, aprofitem per a comunicar-nos amb els esperits de les nostres bruixes catalanes o amb alguna olivera vella, sàvia, solitària i andalusa. Sortim de casa, pugem escales i penetrem en la foscor del parc, de seguida apareix la família conill, sempre a prop del cau que tenen sota el til·ler, de tant en tant els hi deixem alguna cosa per menjar, perquè ens ve de gust i em recorden aquell Bugs Bunny de la meva infantesa. En les nits de dies laborables, passa una òliba, algun eriçó simpatiquíssim i, durant les passejades diürnes, sempre hi ha tudons i gossos deslligats que treuen a passejar els seus humans. Un dia fins i tot vam veure una serp, brillant, tímida, prudent, preciosa. A mi les serps m’agraden molt més que l’Adam i l’Eva, més que les pomes prohibides d’aquell paradís que ens explicaven els venedors de contes dolents, els repartidors d’hòsties sagrades.

Si la temperatura és bona, sec en un dels bancs del parc i viatjo endins. Avui he pensat amb mi i en el perquè d’aquesta mena d’ateisme militant i inexplicable dels meus darrers anys.

I és que jo, vaig néixer en una casa catòlica, sense bou i sense mula, però amb un rebedor on hi havia un sant que ens el passàvem entre els veïns de la plaça de los Caídos por Dios y por España. La meva família estimada: avis, oncles i pares, eren catòlics i amics de creus i pastoretes de Fàtima, de Marcelino (pan y vino) i de divendres de peix i poca carn. A principi de la dècada dels setanta, cada dissabte anava a missa de vuit a l’església trista, fosca i vella de Sant Julià de Palou. Allà, el fum de les espelmes i les avorrides lectures de mossèn Miquel em feien entrar en una mena d’èxtasi, sempre amb el fil musical del matrimoni de Riba i els seus setze fills (ni més ni menys) que cantaven allò de: No ho sents? Jesús està trucant...

Però, servidor de vostès es cansà d’obrir portes i no trobar-hi ningú, d’agenollar-se per explicar secrets a un home amagat i vestit de negre que em feia resar parenostres, de petonejar granotes que no es convertien en prínceps i de creure en Reis Mags que no eren reis, ni eren mags. I de la pastoreta de Fàtima, vaig passar a la Raquel Welch; de l’església catòlica, apostòlica i romana, al cinema Astòria (El amor del Capitán Brando o No desearás a la vecina del quinto); dels cants religiosos de Palou, a la cabra, la cabra, la puta de la cabra i dels Chupa Chups, al Camel sense filtre i altres herbes, això sí, amb nom de verge...

Són pensaments de parc que un té de tant en tant, mentre un grup d’adolescents practiquen allò que en diuen el “botellón”. Avui, òlibes, bruixes i conills corren i volen per allunyar-se d’una música de reggaeton infame i a tot volum “Me gustan las chapas que suenen plakata plakata plakata plakata...” Estimats lectors, deixeu-me afirmar, un cop més, que la humanitat es dirigeix, irremeiablement, cap al desastre, cap a la catàstrofe més absoluta.

–Et fas gran -em diu el gos.

–Guau -li responc jo.

Edicions locals