En un obrir i tancar de persianes

Educadora social i infantil. Coaching familiar

Per motius sentimentals i laborals visc a cavall entre la meva ciutat, Granollers, i un petit poble de muntanya de l’Aragó. Això em permet veure les coses amb una certa perspectiva quan estic lluny d’un o de l'altre. També em provoca un petit sentiment d’enyorança cada cop que agafo l’AVE en direcció Est o Oest.

He de reconèixer que cada cop que arribo a Granollers respiro fons i penso, ja sóc a casa. Però també m’adono que veig canviar el paisatge de la meva ciutat més ràpid que mai. Sabeu quan fa setmanes que no veieu al nebodet petit i, de cop, us sembla un homenot. Doncs és aquesta la sensació...

Aquest cap de setmana han tancat una de les pastisseries de les de tota la vida... on vaig comprar jo soleta per primera vegada un croissant quan no aixecava tres pams de terra, on em vaig fer una til·la i una ensaïmada just abans d’anar a fer l’examen de conduir, on tinc molts records amb els avis, que ja no hi són, amb companys que viuen lluny, amb amors perduts... Però, sobretot, deixeu-me explicar que aquelles taules a la Porxada, per un grup de persones de la colla de Blancs, des dels anys 90 ha estat un punt de trobada per acomiadar la Festa Major, el dilluns després del veredicte... Compartint alegries, penes, cansament i sensacions. On celebrarem la victòria aquest any?

Sé que evolucionem, potser massa ràpid. No ho sé, les coses que abans duraven 100 anys i diverses generacions ara duren tres temporades i, en una ciutat d’ànima botiguera, es nota i molt. Em ve al cap L’Auca del Senyor Esteve... I algunes nissagues de la ciutat, Can Caussa, Arimany, Armengol, Barbany, Can Puigdomènech, El Cisne, La Fonda... el meu estimat Joan de Can Sitjes i tantes d’altres que formen el paisatge social, històric i comercial de la ciutat. M’agradaria que mai tanquin; poder mantenir un nucli que em faci sentir a casa per sempre, sé que és molt difícil en un moment que tothom comença a fer el gruix de les compres per Internet.

En els últims anys moltes botigues “de les de tota la vida" han anat tancant les portes i deixant pas a grans cadenes comercials. No existeix la botiga on em comprava la mare la roba de petita, ni la floristeria on el pare comprava la rosa de Sant Jordi cada any, ni la camiseria on compràvem la bata de l’escola, ni la sabateria on em vaig comprar els meus primers talons...

El paisatge canvia molt ràpid i cada cop que marxo cap a l’Aragó m’acomiado amb un... Apa nenes, ens veiem en un obrir i tancar de persianes!

Edicions locals