Quan el carrer es queda orfe

Graduat per l'ESCAC en l'especialitat de Documental. Empresari. Observador professional i escriptor amateur.

Com deia Gandalf, “en els albors de la tempesta, torno a vosaltres”. I jo, altra vegada assalto aquestes línies per necessitat més que no pas per plaer (bé, per plaer, també). Però sobretot necessitat perquè ho faig perquè hi ha coses que no se saben dir. Coses que queden al pap i s’hi podreixen durant anys, perquè no trobem el moment, perquè no trobem el lloc o, simplement, perquè no ens atrevim. Però a casa, calmat, amb l’aire que condiciona el nostre benestar en aquests dies de calor infernal i amb algun líquid fresc gola avall per a fer créixer les paraules, el que volem dir, mica en mica, va prenent forma.

Fa unes setmanes, la meva amiga Txus Tijeras explicava, en aquestes mateixes pàgines, que tanca Can Torres, i parlava de Can Puigdomènech, Can Sitges, Can Barbany… i potser es va deixar de parlar de Can Castelló, que ja veurem quin futur li espera sense l’Enric. Però sota els grans noms de ciutat, sota aquest centre tant Gran i tant petit a la vegada, hi ha els seus barris i els seus carrers, amb les seves gents, i les seves botigues. Botigues que, quan tanquen, més enllà de robar-nos records i identitat com a col·lectiu, en roben una part de nosaltres com a individus. Perquè quan tanca una d’aquestes, no trobes a faltar la botiga, trobes a faltar el botiguer. El que venia ho pots trobar arreu, el que et donava se’n va amb ell. Botiguers que deixen orfe el carrer.

I potser parlar de carrer és excessiu, potser hauria de parlar d’aquell tros de carrer que, els que hi vivim, ens sentim nostre. Aquella zona de confort on saps qui sortirà de cada portal, aquella part on saludes, et preocupes i rius. Potser no arriba a ser carrer, però el fet és que ens quedem orfes. Orfes de pare i de mare.

Tanca Ca la Conxita o, com s’havia convertit d’un temps ençà, Ca la Montse (i en Jaume).

He de ser sincer, si hagués sigut per mi, pel que hi comprava jo, haurien tancat fa molt de temps, però la seva presència no era només per comprar les cerveses, el vi o l’aigua. Marxa la memòria viva i el diari del barri. Qui em va dir que en Nil era la sisena generació de la meva família que naixia en aquest tram carrer i, també, qui informava de les defuncions, els preus de venda de les cases o quan donarien el tret de sortida a les obres. Unes obres que van començar a matar aquesta bodega que era punt de trobada de veïns i tertúlies.

Ells m’han vist créixer. Jo els he vist fer-se grans. A estones salutacions fugaces, a estones converses que et feien arribar tard. Com, qui i què. Passat, present i futur. Tot es guardava entre botes, sifons, cascos retornables i una banqueta que quan hi seia la meva àvia ja semblava vella. Adéu al so de la persiana que marcava la sortida i la posta de sol.

Ara marxen per descansar. Merescudament. Lluny. Tant que el Nil ja no preguntarà per la Montse quan passem per davant de la bodega de camí cap a l’escoleta, perquè no en quedarà ni l’edifici. Un solar buit de tres cossos serà qui ens saludarà cada matí. Un solar que de moment serà niu de bestioles i, en un futur que ningú sap com de proper serà, es transformarà en niu per a vés a saber quantes famílies que ompliran aquest carrer amb nous riures, nous problemes i nous records. Records que no inclouran ni en Jaume ni la Montse, igual que en Nil no sabrà qui eren els Gea i la seva bacallaneria i les seves llegums cuites i les seves estanteries plenes de copes; ni que a Ca la Lola hi podies comprar de tot; ni que hi havia un senyor que es deia Valentí que et tallava els cabells amb tisores poc esmolades.

Edicions locals