Tardor calenta i cap fred

Qualsevol persona amb un mínim de dignitat humana és capaç de diferenciar, de veure la trampa del joc de paraules i provocacions de Ciutadans, i d’indignar-se ja no com a català, sinó com a humà pel tracte en què sotmet cada cop que obre la boca el vallesà d’origen Rivera, als/les ciutadans/es d’aquest país. La darrera, els lladrucs que va propinar a Heredia als Matins de TV3, infàmia i vergonya aliena vaig sentir.

Tot plegat, des que Cs i PP juguen a veure qui la diu més grossa per arreplegar quatre miserables vots, ens ha portat a un estiu calent, ple de calúmnies, de falta de respecte, de mentides dignes de ser denunciades i allunyar-se de la realitat política i social en detriment de la política dels titulars i les frases sentenciadores. Si l’Estat espanyol tingués un sistema judicial mínimament preparat i avançat, aturaria aquesta escalada dialèctica que té en la seva arrel l’empara de la violència i l’atropellament dels drets civils en favor de l’interès partidista. Allà la seva responsabilitat i dignitat, el temps posa a tothom al seu lloc.

Davant aquesta situació, que ja us dic jo que va per llarg, només ens queda estar units i crear llaços de solidaritat. Venen temps de resistir i denunciar, de moure’s i de fer passes endavant mirant molt bé el moment i les possibilitats. Cap fred companys i companyes.

D'altra banda, el canvi de to i de formes del govern Sánchez, jo el concebo com una oportunitat de refer ponts, normalitzar relacions institucionals, i desbloquejar lleis recorregudes a tort i dret per l’anterior govern, encara que la dualitat de pensament -típic del socialisme- ens porti a compartir taula amb personatges com Grande Marlaska o Borrell, forma part del seu joc.

Per a mi, el diàleg és la base que ens diferencia com a país, i malgrat tot, aquesta eina ha de funcionar i no ens la poden arravatar per molt que es tanquin totes les portes. Som nosaltres els qui hem de demostrar a la resta del món que som una democràcia avançada. Espanya, en aquest cas, ja és un membre de ple dret com a estat, arreu, i això fa que tingui un peu més d’avantatge en aquesta cursa. Tot i això, s’ha de saber posar al seu lloc cada moment, sense mitificar-lo i sense pensar un altre cop que el govern actual de Sánchez és una possible via de solució al conflicte, no.

La diferència, ara que n’anem aprenent mentre caminem, és que les condicions i els moments els creem nosaltres, i que succeiran moltes coses i arribaran més canvis, la feina és nostra de saber llegir els moments i de tenir el cap fred per avançar, amb el mètode que sigui més convenient –unilateralment, multilateralment o com sigui- però avançant!

Pel que fa al Govern, evidentment, la situació d’injustícia pel fet de tenir presos i preses polítics a la presó fa que tot pengi d’un fil. Però, segueixo pensant que l’autocrítica que s’ha fet és insuficient i en tot cas, no comporta cap canvi en l’escenari actual, ans al contrari, el complica. També, a partir d’ara hauríem de saber conviure amb realitats molt dispars, justes o injustes, però, jo, en detriment del discurs oficial, crec que el 48% de la població és més que suficient per a seguir avançant i fer-ho amb decisió, no és només la realitat el que ens obliga a lluitar també les condicions polítiques del país. Mireu si no quins tants per cents de població a favor de la independència varen portar a terme referèndums a Escòcia, Québéc, Eslovènia etc.

Tot i això, crec que tornar a demanar un referèndum, ara diuen que negociat i pactat, és un error. Desgastem un altre cop un cartutx que ja hem usat dues vegades, i que ningú avala ara per ara. Una altra cosa, per a mi encara més seriosa i abastable, seria fer un gir en l’estratègia; conformar un escenari de complicitats internacionals on la societat catalana reivindiqui el seu dret a autodeterminar-se i a denunciar l’Estat per la seva vulneració dels nostres drets civils i polítics –i no crec que el Consell de la República sigui l’únic instrument-. I el que és més important i coixeja en el moviment independentista, és la voluntat d’avançar cap a la consumació de la República. I aquesta, només es pot hegemonitzar creant les condicions socials, i no ens enganyem, el debat, en el fons, més enllà de les baralles pel poder de PDeCat i ERC, és el de si aquest país –Catalunya- vol superar l’ordre establert i crear una sinèrgia de renovació social i política real, trencadora amb el passat i valenta en afrontar el seu futur.

D’àmbits on calen canvis reals n’hi ha per donar i per vendre –canvis en les estructures del món sindical, canvis en el pes que té el teixit de petites i mitjanes empreses i les grans empreses transnacionals, canvis en les condicions dels nostres drets socials (dret a l’habitatge, a l’educació de qualitat, a sous dignes etc)- i un llarg reguitzell de possibles canvis d’ordre i de cultura, que de ben segur ens farien créixer el nostre grau d’esperança, de confiança i de seguretat en saber que estem construint una República autèntica, moderna i lluny dels programes polítics i les dialèctiques ancorades en enviar missatges i oblidar la praxi.

Jo en aquest darrer punt, crec que la societat civil organitzada o amb ganes d’estar-ho, ha de fer un pas, equilibrar el pes del poder dels partits per a legitimar un espai, el social, que ha de tenir un paper protagonista, que diversifiqui al màxim les estratègies i les formes de lluita, alhora que construeixi i legitimi el nostre dret a l’autodeterminació. És més fort el qui s’equivoca per avançar que el qui mira endavant sense pensar que al darrere hi deixa, també, els seus errors.

 

Edicions locals