Carta des del front (Institucional)

Regidor d'ERC a l'Ajuntament de Granollers

Els dies, de moment, no es fan pesats. Poques reunions (encara) i un ple. Poc més. Les armes (la ironia i la passió per la ciutat) esperen el seu torn a la cartutxera. Faig de regidor a l’oposició, per cert. A l’oposició d’un govern socialista que porta massa anys i que ha perdut enginy, força, energia.

Del ple llarguíssim que em va nomenar regidor en guardo molt bon record: era 31 de juliol, va durar quasi 4 hores i quedava poc per marxar de vacances! Fou un autèntic ple de l’estat de la ciutat, per cert: s’hi parlà de mobilitat, ètica, neteja dels carrers i habitatge. Temes centrals de la vida política a la ciutat. Els regidors de govern tenen traça, tablas, que se’n diu.

Discursos llargs, rodons, tancats. Però poc originals, sense gaire floritura, sobris. A l’oposició també hi ha bona fusta; gent jove amb experiència i nas polític. Ens ho passarem bé.
Un detall que em va quedar gravat al cor: mentre parlàvem i parlàvem, i seguíem la litúrgia institucional del “moltes gràcies, senyor alcalde...”, a les vuit tocades les campanes de la parròquia dringaven amb força. El so càlid del metall se sentia de fons a la sala de plens. Déu Nostru Senyor ens recordava que allà fora la vida seguia. Vaig tenir la sensació que aquell so de campanes tenia un punt metafòric interessant i venia a dir: “Regidors! sigueu conscients que el poble us demana que heu de ser útils, eh”. M’ho apunto al diari personal que he decidit anar fent.

L’alcalde seu, saluda, disculpa als que no hi seran. Em recordo de l’Alba i em sap greu no poder compartir-hi una estona. Abraçades i gestos de complicitat amb l’Andrea i la Mònica. Per cert, juntament amb l’Álvaro i la Gemma (tots de can PSC) fem un grup d’exalumnes de l’Espriu que fa patxoca. Escola, valors, progressisme. Bé. Ells i elles, però, no van anar a les classes de República i llibertat. Caldrà recordar-los-hi sovint. La secretària de l’ajuntament (amb accent balear) em mira, llegeix les paraules protocol·làries sobre si juro o prometo el càrrec i etzibo la frase que fa 24 hores que intento memoritzar: “Sí, per imperatiu legal i per ajudar a fer una ciutat més justa en un país lliure on la gent s’estimi tant, però tant, que no facin falta ni presons ni exili, ho prometo”. Ho dic ràpid però sense equivocar-me. Me mare pot estar contenta. Sobretot, no he fet gaire el ridícul.

Després tot comença i agafa la cadència normal: ordre del dia, l’alcalde dóna la paraula, explicació del regidor/a, la secretària concreta els punts a tractar, votacions, recompte i sant tornem-hi que no ha estat res. La democràcia és un seguit de votacions que s’esllangueixen, amb la mà alçada, durant una tarda vespre d’estiu. Faig d’observador. Noto els regidors i regidores com prenen el to institucional: paraules correctes, agraïments, ortodòxia en els estils de debat. Veus sintonia en algunes dialèctiques, anys de veure’s les cares un dimarts al mes i en tertúlies sovintejades a la ràdio i arreu. Perceps tracte humà. Faltaria més; abans que polítics, persones. Abans que persones, granollerins i granollerines!

Amb tot, la CUP eleva el to i l’alcalde ho resumeix com “un debat florentí entre regidors”. M’agrada aquesta apreciació. Penso en la Florència clàssica. La que veu néixer a Maquiavel i els Medici. El bressol del Renaixement. Ciutat d'art i cultura. Amb un riu, també. Ciutat mitjana italiana: que sap trobar l’encaix urbà amb el verd agrícola de la Toscana. M’agrada aquest referent per emmirallar-nos-hi. Fer de Granollers una nova Florència on l’art i la cultura siguin al centre de l’agenda política és un bon horitzó. Ciutat mediterrània, d’ateneus i tertúlia. Ho he dit moltes vegades això.

N’hauré d’aprendre molt dels regidors i regidores, d’uns i altres. Cadascú té un to, un estil que dóna cromatisme a la política local. En Juanma aguanta el xàfec de la neteja viària amb estoïcisme, l’Oriol Vila mossega amb el seny de la democràcia cristina de sempre, la Mònica domina amb solvència d’arquitecte el lèxic d’urbanisme, la Núria dispara amb finezza i elegància... vaig apuntant coses; detalls, maneres. Hem vingut a ser útils però, primer, més val que n’aprenguem. Al final, Ciudadanos pregunta sobre el llaç al balcó (torna el hàmster!) i l’alcalde fa de funambulista, equilibrisme pur. S’acaba el partit. Bones vacances. Ens veiem per festa major.

Les onze de la nit tocades. A casa la nevera és buida. Soparem al Viena amb un de Demòcrates i un altre dels comuns. Bona gent. Unes taules més enllà algunes regidores socialistes també fan un bocata. Marxo i ens saludem, altre cop, molt amistosament. La samarreta que he portat durant el ple indica intencions i idees: “I have a dream” d’en Luther King. Tenim un somni: canviar la ciutat, fer-la més justa en un país lliure. Seguim.

Edicions locals