Malgrat tot, avançàvem

Advocat. Soci de BCN Legal Group.

Com en qualsevol altre sector o grup social, dins l’independentisme també hi ha dues tendències clarament definides: la dels qui veuen el got mig ple i la dels qui el veuen mig buit. Dins el primer hi ha tots aquells que creuen que amb la raó és va a tot arreu i que, com que nosaltres la tenim, els altres (i citen contínuament Europa, ai las!) ens ajudaran i ens l’acabaran donant. I per això veuen gestos per tot arreu, accions que sempre són positives, estratègies molt ben travades, sinergies compartides i etc., etc., etc. Per contra, a l’altra banda hi ha els qui no comparteixen aquest optimisme i ja només creuen i és refien dels fets, i pensen que des d’un temps ençà els fets no aporten gaire optimisme, sinó més aviat el contrari.

Personalment jo m’alineo més amb la segona de les tesi que amb la primera. Crec sincerament que no s’estan fent bé les coses i que en lloc d’avançar, retrocedim (trobo, entre altres qüestions, molt incomprensibles els nous plantejaments i les noves actituds d’alguns partits). Sóc dels que penso que l’Estat, per més que des d'aquí és vulgui negar i amagar, ha pogut amb nosaltres. I ho ha fet per on s’ha demostrat que era més fàcil: utilitzant la força (i que us pensàveu, doncs?) i atemorint els nostres polítics, convertint-los, al final, en els principals responsables de la desmobilització popular que ens està portant a la inacció total. Perquè, francament, com diu en Miquel Gilibert, “no crec que serveixi de gran cosa anar sortint cada 2 mesos a agafar-nos les mans, més enllà de donar-nos moral”.

Com ja vaig dir temps enrere en un altre article, s’ha acabat aquella organització i mobilització del poble que ens va fer arribar més lluny d’on mai havíem arribat; els polítics (els principals impulsors i responsables de la desmobilització) han tornat a agafar les regnes i ara l’únic que hi torna a haver és política i, tristament, amb aquesta política que practiquen, ens allunyem cada cop més de l’objectiu.

Molts em diuen (els del sector del got mig ple) que això no és veritat; que ens estem reorganitzant i que, més d’hora que tard, vindrà l’embranzida final. Jo no ho crec. I no ho creuré mentre qui estigui al front segueixin sent aquests polítics que, llevat d’algunes molt honroses excepcions, han demostrat que estan tenallats per la por. En aquest sentit, i és la meva opinió personal, fins que no fem foc nou, no ens en sortirem.

Com deia l’Arnaldo Otegui, l’única manera de poder avançar és que els nostres líders, tots, estiguin disposats a anar a la presó. I qui no ho estigui que s’aparti i deixi el camí lliure, que d’altres en vindran. Perquè sóc dels que crec que fins que no tinguem 3.000 càrrecs públics (començant pels alcaldes i regidors, i acabant pel president) disposats a anar a la presó, no ens en sortirem. Fins que no entenguem que la llibertat l’hem d’assolir nosaltres amb la desobediència continuada (i no sembla que els polítics actuals hi estiguin gens disposats) i amb les accions no violentes però contundents que calgui, no farem res. I això el poble ja ho sap. Ara falta que trobem polítics capaços d’encapçalar-ho, polítics que sàpiguen estar a l’alçada del poble al que diuen representar.

I com que tinc clar (perquè en això la història és tossuda) que no vindrà ningú de fora a treure’ns les castanyes del foc, acabo, primer, amb una altra frase de l’amic Gilibert “A Estònia, Letònia Lituània, Eslovàquia, Croàcia, Timor… ningú els va ajudar des de fora. Ni s’ho esperaven. La llibertat la van conquerir solets”. Però ni que sigui per mantenir un bri d’esperança, deixo constància també d’allò que cantava en Ramon Muntaner, abans de fer-se recaptador d’impostos, i amb què he titulat l’article, Malgrat tot, avançàvem. Si fos així es demostraria que estic errat en la meva diagnosi, i res em complauria més.

Edicions locals