Donem-nos temps

Membre del grup RELLA Granollers

La naturalesa del temps ha estat motiu de reflexió fonamental de la filosofia i el seu significat ha sofert moltes variacions al llarg de la història. La humanitat sempre ha entès el temps relacionat amb el pas dels fets que han configurat la seva existència i la seva vida quotidiana i sempre ha sentit la necessitat de controlar-lo, de fer-lo seu. Avui dia, la nostra relació amb el nostre temps esdevé complicada. Vivim un temps de vertigen i tenim la sensació que el temps se’ns escapa, que se’ns esmuny de les mans i que la vida ens passa a una velocitat que no som capaços d’assumir.

Els ritmes frenètics que ens impregnen avui, aquest voler fer més coses cada dia i arribar a més llocs, tenen molt de percepció i de decisió personal. Però, som capaços de frenar aquesta voràgine, aquest no parar constant? Som capaços d’humanitzar aquest temps i de donar-hi la volta? De ben segur que sí! Probablement no controlem totes les variables que configuren la seva acceleració actual, però potser sí que poden controlar i canviar petits hàbits, actituds, decisions, desitjos, activitats, etc., per aconseguir un temps una mica més a la nostra mida.

No tots vivim el temps de la mateixa manera. La seva percepció varia segons les nostres circumstàncies personals, la nostra edat o la nostra manera de ser. No hi ha un temps únic i tots en tenim experiència d’aquest fet. Un infant no té la mateixa percepció que un adult. I aquest no el percep de la mateixa manera que els ancians. El primer perquè encara no té una consciencia clara del pas del temps. Està creixent, està madurant i és aquesta maduració personal, lligada a les experiències viscudes que va acumulant, la que li anirà fent canviar la seva percepció. Ser avis o àvies significa haver fet un llarg procés aprenentatge i maduració personal i, alhora, trobar-se en un punt on la pressió que es dóna entre el temps laboral, el temps personal i el temps familiar és molt menor. Ara s’obre la possibilitat de tenir més presents les preferències personals i les expectatives vitals sense la pressió del temps social i els seus compromisos. I és en aquest punt on infants i avis es retroben i s’apoderen d’un temps que els acosta i els permet compartir moments i vivències que els enriqueixen a tots dos.

Si infants i avis tenen capacitat per a fer coincidir els seus ritmes, pares i mares també podem trobar la manera de fer-ho. De ben segur que, tan sols amb una mica d’esforç, podem trobar maneres de reconvertir tics i rutines diàries, semblants a la que s’exposa a continuació. Ella era una mare treballadora, com tantes, i cada dia al matí portava la seva filla a l’escola. La despertava a les 8: Anna, bon dia carinyo! Va llevat ràpid que fem tard! Vinga, amunt! Una carícia ràpida i cap a baix a la cuina a acabar d’endreçar. Des de la cuina la tornava a cridar diverses vegades fins que la nena baixava, o la mare l’anava a buscar perquè encara mandrejava, i continuaven els retrets i el neguit de fer tard.

Un bon dia, la mare es va aturar de cop, com escoltant per primera vegada les paraules que cada dia li deia a la seva filla per llevar-la. Va ser conscient que no podien començar el dia dient ràpid i dient tard! Calia pensar com iniciar el nou dia d’una manera més plaent i arribar bé a la feina i a l’escola. Va pensar que calia fer les petites rutines de cada dia de manera més conscient, amb més atenció i de manera més pausada. Alentir el temps! Va decidir llevar la nena a les 7,45 i es va proposar convertir el moment en una rutina plaent, aixecar les persianes, fer entrar la llum i atendre el que l’Anna cada dia li demanava “mama, fes-me pessigolles”. Des d’aquell dia, jugaven i reien una mica, la mare acaronava la filla i baixaven cap a la cuina a esmorzar juntes. Les carícies, la claror entrant per la finestra, l’esmorzar, les paraules càlides permetien una percepció del dia molt millor, a totes dues. Es començava el dia amb bon peu!

Ara que ens hem tornat a incorporar a les rutines diàries, seria bo trobar recursos que són de sentit comú per intentar iniciar el dia de manera tranquil·la. Comencem per domesticar aquest espai i aquest temps del matí, amb els nostre fills i filles. Després, atrevim-nos a trobar altres estones de calma que donin valor al temps que passem amb ells, sabent que paga la pena viure el que estem fent en cada moment amb plena consciència i atenció, sense presses. Tenim el temps que tenim, hem de fer un munt d’equilibris entre el temps laboral, el temps personal i el temps familiar però la qualitat del temps que disposem amb els nostres fills i amb nosaltres mateixos només depèn de nosaltres i de com decidim gestionar-lo.

Exprofessora de l'Escola Municipal del Treball i voluntària del grup RELLA Granollers.

Edicions locals