Família que cuida, família que cal cuidar

Infermera, filòloga i doctora en Ciències Socials i Salut

És la família qui proporciona la majoria de les atencions de salut que les persones necessitem al llarg de la nostra vida (la sociòloga M. Ángeles Duran diu que la família dóna el 80% d’aquesta atenció), atencions que van des d’allò que manté el confort en la vida quotidiana fins al que garanteixen la supervivència quan s’emmalalteix ; aquestes últimes són les que tenen més impacte en entorns com el nostre, on augmenta el nombre de persones dependents i també on els serveis formals d’atenció sanitària estan en crisi.

Davant d’un esdeveniment vital com és la malaltia, les famílies es veuen abocades a donar atencions especialment adreçades a recuperar la salut de qui l’ha perdut, o bé a minimitzar-ne els símptomes i també a gestionar la interacció amb els serveis de salut, que no és senzilla. Per això, com també diu Duran, les famílies constitueixen un sistema invisible d’atenció a la salut, previ, paral·lel i complementari al sistema de serveis sanitaris, sense el qual aquest sistema arribaria al col·lapse.

A més com que la família constitueix un sistema, qualsevol alteració en un dels seus membres afecta també els altres components i a tot el sistema. Així, quan un membre d’una família té un problema de salut, els altres components tampoc estan bé, especialment qui té la màxima responsabilitat de la cura de la persona malalta.

Això vol dir que per ser més efectius, els professionals del sistema sanitari haurien d’atendre, apart de la persona malalta, també les altres persones del seu entorn proper.

De la mateixa manera? Igual a l’hospital que a l’atenció primària de salut? Segurament no.

D’entrada, a l’hospital s’hi acostuma a estar només el temps estrictament necessari, amb la qual cosa, tot i que estaria bé poder donar una atenció completa a les famílies, potser només n’hi hauria prou en posar atenció en quines són les característiques de les famílies i identificar les persones cuidadores i les situacions de risc, per poder transmetre aquesta informació als i les professionals de la salut que se’n faran càrrec un cop el malalt vagi al seu domicili.

El nostre sistema sanitari considera que és la família qui, en l’àmbit domèstic, haurà d’atendre la majoria de necessitats de les persones malaltes. Per tant si han de cuidar cal que en sàpiguen i ho facin bé. Per això els professionals han d’ensenyar als familiars que cuiden, les tècniques i estratègies per a que els i les pacients estiguin ben atesos. Però són només els professionals els que saben allò que convé a les persones malaltes?

Les famílies, al llarg de la vida, han anat incorporant pràctiques relacionades amb la cura de la salut de la mateixa manera que també són coneixedores de quines atencions són, o no són, capaces de donar. Per això seria bo que, quan algú necessiti ser atès a casa, donat que els professionals de l’atenció primària no poden estar les 24 hores atenen un pacient, professionals i cuidadors es posessin d’acord amb qui fa què i com s’ha fer. Així els familiars podrien aportar aquelles cures apreses en el si de la comunitat on viuen i a més incorporar-n’hi d’altres recomanades des del sistema formal d’atenció.

Si s’està d’acord que la malaltia impacta especialment en els familiars responsables de l’atenció directa al pacient, caldrà pensar que també és responsabilitat dels professionals atendre’ls. Per això es convenient identificar quines són aquestes persones i escoltar-les (a vegades amb escoltar ja n’hi ha prou) per poder facilitar aquells recursos que poden minimitzar el seu malestar i que generalment l’atenció primària no té. Per poder-ho fer cal primer de tot conèixer quins recursos existeixen en la comunitat on es treballa, per saber on demanar les ajudes que les famílies necessiten.

Això vol dir una bona coordinació entre els diversos nivells d’atenció a la salut i també amb els serveis socials i entitats del tercer sector.

Personalment crec que la paraula coordinació l’hem desgastat amb el temps que fa que l’emprem, i havent-ne obtingut uns resultats discutibles.

Potser seria millor parlar de coneixença. Si es coneix qui està al darrera d’un servei : el seu nom, la seva cara,... tot és molt més senzill de dur a terme, que és el que es necessita quan es treballa en uns serveis de molta pressió i d’alta sensibilitat.

Al final el que cal és utilitzar tot el que està a l’abast per millorar l’atenció de les persones malaltes i les seves famílies, independentment de qui en tingui la titularitat.

Fragment de la intervenció feta amb motiu del 50 aniversari del CAP Vallès el dia 28 de setembre de 2018

Montserrat Roca, infermera, llicenciada en Filologia Catalana i doctora en Ciències Socials i Salut, va ser regidora de Serveis Socials i de Salut Pública de l'Ajuntament de Granollers entre 1999 i 2007. Fins a l'any 1993 va dedicar-se a la infermeria assistencial (Hospital de la Vall d'Hebron i atenció primària de salut); ha estat adjunta a la direcció d'infermeria al CAP Vallès (1988-1990) i directora d'infermeria d'atenció primària de salut de l'ICS del sector Granollers (1990-1993). Entre 1993 i 2013 -actualment està jubilada-, ha exercit de professora titular a l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona.

Edicions locals